Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

16 de juny de 2018
0 comentaris

CDC, PDECat….. Junts per Catalunya

Aqueix cap de setmana la convenció municipalista del PDECat ha decidit concórrer a les eleccions municipals de l’any vinent amb la denominació Junts per Catalunya, un gest que no va acompanyat de la decisió de bastir un nou projecte polític superador de les limitacions que arrossega aqueixa marca de transició del pujolisme a l’independentisme que és el PDECat.

L’hora del PDEcat ja ha passat, el testimoni de patriotisme que demostren Carles Puigdemont, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull no té correspondència en la direcció actual del partit personificada per Marta Pascal, entre d’altres. La victòria electoral del 21-D no és només mèrit des hereus de Convergència sinó de molta altra gent que va apostar per una opció innovadora i rupturista com és Junts per Catalunya.

El congrés de juliol serà decisiu per saber si el PDECat resta com un artefacte del tardo-autonomisme o si accepta participar en un moviment de nou encuny, transversal i innovador, amb vocació majoritària electoralment i políticament, a l’alçada del repte que suposa sostenir un conflicte de llarg abast amb l’ordre estatal espanyol.

Post Scriptum, 15 de juliol del 2018.

Odei A-Etxearte publica avui a Vilaweb una exhaustiva anàlisi sobre “La batalla pel control del PDEcat“.

Post Scriptum, 10 de març del 2019.

Avui, Junts per Catalunya ha pres cos projecte polític: del 21-D ençà era un grup parlamentari al Parlament de Catalunya identificat amb el lideratge del president Carles Puigdemont, però oficialment era només una sigla registrada com a partit pel PDECat. Junts per Catalunya serà l’aglutinant a les eleccions espanyoles, europees i municipals de l’espai electoral que manté la vigència del resultat del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017, que cerca la unitat estratègica de tot l’independentisme i que té com a referent els presidents Puigdemont i Torra.

La confecció de les candidatures a aqueix cicle electoral que comença el 28 d’abril i acaba el 26 de maig ha estat dificultós per les divergències al si del PDECat envers un projecte a mig termini com és el de la Crida Nacional per la República, però s’ha assolit l’encaix del PDECat al si de Junts per Catalunya.

Si aqueixa candidatura no és la més votada d’entre les forces independentistes i ERC es fa amb aqueixa posició el procés independentista es reconduirà cap a un pacte amb el PSOE (si guanya el 28-A) amb el compromís d’una referèndum a Catalunya que no serà pas en els termes del celebrat fa dos anys, sinó un nou encaix en l’ordre autonòmic.

Esquerra forçarà unes noves eleccions al Parlament de Catalunya per fer un govern amb els Comuns i el suport extern del PSC, com ja pretenia fer després del 21-D. Tot això ho va exposar clarament Joan Tardà a l’entrevista a La Vanguardia el proppassat 6 d’aqueix mes.

Post Scriptum, 17 de juny del 2019.

La victòria clara de Junts per Catalunya a les eleccions europees pot ser efímera si no fa el pas de coalició electoral a organització política, absorvint el PDECat ja que no arriba a abastar tot el suport que Carles Puigdemont és capaç d’aplegar i ofereix un cau als quinta-columnistes que el volen “sacrificar”. A les municipals Junts per Catalunya ha obtingut els mateixos vots que a les generals, és a dir, la meitat que a les europees, perquè la infraestructura i els candidats majoritàriament eren els del PDECat amb el nom canviat.

La Crida Nacional per la República haurà de restar com un organisme de coordinació i reflexió estratègica però no podrà donar el pas a projecte electoral ja que mai hi haurà unitat d’acció amb ERC. Ans al contrari, Esquerra voldrà a qualsevol preu liquidar el president Puigdemont i el Consell de la República per tal d’evitar que aqueix organisme esdevingui un veritable govern a l’exili. El Punt/Avui publica avui una detallada informació sobre la perspectiva d’unificació entre Junts per Catalunya i PDECat que lideraran conjuntament els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont.

Post Scriptum, 28 de juny del 2019.

El Nacional publica per Sant Joan un punyent article d’Agustí Colomines titulat: “Per desembolicar la troca de JxCat”, on exposa reflexions que caldria tenir en compte en el procés de reformulació de Junts per Catalunya per tal de no malmetre la iniciativa de la Crida Nacional per la República. Avui, però, Pere Martí explica que hi ha risc de ruptura a Junts per Catalunya arran de les divergències davant la investidura de Pedro Sánchez, Puigdemont vol votar no, Mas vol abstenir-se, com ERC. Són dugues estratègies divergents, mantenir el conflicte amb el poder espanyol o claudicar.

Post Scriptum, 5 de març del 2020.

Pere Martí detalla aqueix vespre a Vilaweb com “El PDECat frena la refundació de Junts per Catalunya“.

Post Scriptum, 26 de juliol del 2020.

La direcció del PDECat pot afeblir Junts per Catalunya com a nou projecte polític, però no té legitimitat i capacitat per aturar l’independentisme, això sí, pot fer que la candidatura que encapçalarà el president Puigdemont perdi les properes eleccions al Parlament de Catalunya. El PDECat pot presentar-se com a opció de retorn a l’autonomisme, però aqueix espai ja l’ocupa ERC que compta amb el suport mediàtic dels poders fàctics per desconstruir el procés independentista.

Post Scriptum, 16 de juny del 2021.

La transició de CDC a Junts per Catalunya ha resultat a la fi un viatge inútil, car el retorn a l’autonomisme és el resultat de l‘operació d’estat per liquidar el procés independentista com diumenge explicava Joan Ramon Resina a Vilaweb: “N’ha pres nota i extret conclusions l’altre Sànchez, el d’accent greu, l’artífex del govern, que sembla ordit per reconduir el partit que havia liderat Puigdemont cap a l’òrbita possibilista ocupada per ERC. En un altre document que fa època, Sànchez ve a dir que el Primer d’Octubre no va existir. O, cosa que és igual, que desapareix tendencialment, de mica en mica. Perquè d’ací a uns quants anys els historiadors puguin dubtar-ne. Però encara és massa aviat per a esborrar tot d’una la memòria viva de la gent i es procedeix pam a pam, començant per alterar el sentit d’aquella fita i substituint-lo per un de diferent. Allò no va ser pas un referèndum d’autodeterminació.”

Post Scriptum, 13 de setembre del 2021.

L’absència de missatge pròpi i diferenciat per part de Junts per Catalunya en aqueixa Diada ha estat la constatació del fracàs estratègic de la direcció d’un projecte que en mans de Jordi Sànchez i l’aparell que copa els càrrecs institucionals (i que no s’imagina altra forma de fer política) està abocat a la fallida, esdevenint un figurant del procés de desconstrucció del procés independentista que lidera ERC. Junts podria haver donat suport a Pere Aragonès com a president i donar-li suport parlamentari, però l’ànsia per gestionar l’autonomia a qualsevol preu dels professionals del sotogoverno han imposat una participació que neutralitza Junts com a alternativa al derrotisme induït per Esquerra i la passivitat còmplice de la CUP. El pacte de govern autonòmic paralitza, també de retruc el Consell per la República, tal com interessa a ERC. Si Jordi Sànchez tingués sentit de la responsabilitat dimitiria però, ans al contrari, des de l’aparell està reduïnt a la seva mida un partit a la deriva.

Post Scriptum, 18 de setembre del 2021.

La nota de prema del consell nacional de Junts per Catalunya resumeix nítidament l’atzucac del partit mancat d’estratègia, cap iniciativa unilateral, cap referència al Consell per la República, cap esment al lideratge del president Puigdemont, només seguidisme mel·liflu respecte a ERC i obrint la porta a incorporar candidats del PDECat a les eleccions municipals del 2023:

“El secretari general del partit, Jordi Sànchez, ha afirmat que el Consell Nacional ha servit per enviar un doble missatge, per una banda, refermar el compromís de Junts amb els seus socis de legislatura i el 52% de la majoria independentista al Parlament, per fer acció social. I per altra banda, un missatge adreçat a l’Estat espanyol, que Junts sempre estarà disposada a dialogar i negociar per trobar una solució al conflicte polític, però que “no serà un actor que renunciï a quina és la seva proposta, simplement a canvi de poder aparèixer en una imatge, que és el que en aquests moments està fent Pedro Sánchez”.

Post Scriptum, 13 d’octubre del 2021.

Ot Bou retrata l’atzucac on han dut el partit Jordi Sànchez i els professionals del sottogoverno: “S’acaba el marge per a l’hidra de Junts per Catalunya.

“Aquests dies es veuen molt clarament les conseqüències de la victòria orgànica del sector més partidista i més pragmàtic de Junts per Catalunya, consumada amb la mà de ferro de Jordi Sànchez a l’hora de pactar el pla i la composició del govern. La legislatura passada, amb els presoners polítics encara a la presó i amb Quim Torra de president, el sisme del conflicte nacional, o de l’aparença de conflicte, encara vibrava prou perquè a Junts li bastés la retòrica rupturista per a aguantar-se com una proposta política amb possibilitats electorals. Ara, en canvi, amb els indults concedits, la taula de diàleg en funcionament i el curs polític ja resituat al cabal de la nova normalitat –política i sanitària–, la pressió de la realitat autonomista és massa intensa perquè un partit pugui sobreviure amb un discurs nacional que pretén jugar-s’ho tot a una estratègia que no posa en pràctica.

Els qui encara esperen viure políticament de l’espai de Junts han entès que han de treballar pel partit com la maquinària tradicional que són els partits. Han entès que l’han de greixar i organitzar d’una manera clàssica, jeràrquica i mínimament homogènia, tal com ha fet Esquerra. Si vas a contracorrent de l’estabilitat política només pots fer-ho per principis, amb tot un engranatge humà remant en la mateixa direcció, i Junts per Catalunya és un partit bigarrat en termes ideològics, estratègics i d’interessos personals. L’única cola que podria enganxar-ho, el president Carles Puigdemont, cada vegada s’hi implica menys. El nou cicle polític ha reduït molt el marge per a viure de la retòrica, i per això hi ha tants càrrecs de Junts que fins ara havien estat fervents defensors de la confrontació i el rupturisme que ara van alimentant el seu personatge polític amb complements que no tenen res a veure amb l’eix nacional.

El vice-president Jordi Puigneró, que era teòricament l’home de Puigdemont per a la Generalitat, s’ha enfangat en una defensa aferrissada de l’aeroport de Barcelona que de moment li surt poc a compte. Fou ell qui es va vantar d’haver tancat l’acord amb Madrid, fou ell qui va escenificar desavinences amb el president Pere Aragonès per la posició ambigua d’Esquerra i ara és l’únic membre del govern que, com un genet solitari, en defensa l’ampliació. Encara avui mateix ho ha fet, en comissió parlamentària. També Elsa Artadi ha cercat el seu projecte propi, Barcelona. Tot i la seva coneguda trajectòria pragmàtica, Artadi havia presumit fins ara d’un gran recel envers l’estratègia nacional d’Esquerra; ara gairebé no en parla. A la conferència de fa pocs dies per a llançar la seva candidatura municipal va confirmar una campanya sobre la mobilitat, la pintura de l’Eixample, el porta a porta, la brutícia i la tecnologia, i va passar de puntetes sobre les possibilitats i els problemes de Barcelona com a capital nacional.

D’ençà que va arribar al càrrec, el conseller Jaume Giró ha mirat de fer una mena de redempció pública per a demostrar que el seu pas per la Caixa no és incompatible amb un independentisme dur i convençut. Però procura que això sigui complementari en la seva obra de govern, se centra en el pressupost i ha recuperat la denúncia del dèficit fiscal i el cavall de batalla de l’infrafinançament. Albert Batet, portaveu parlamentari, va defensar l’altre dia l’ampliació de l’aeroport, el Hard Rock, els jocs olímpics d’hivern i els projectes com l’Hermitage. Tot de cop, com un paquet, sense explicar per què. “La Catalunya del sí”, va dir. I la consellera Gemma Geis, una altra aposta personal de Puigdemont, s’ha empantanegat en polèmiques molt mal gestionades que l’han apartada de la veu del partit.

L’esforç de Junts per a bastir-se ideològicament es mou, de moment, a les palpentes: fa l’efecte que els pesos pesants del partit defensen el seu tros, i no pas un programa harmònic i coherent en conjunt. A banda el procés, els projectes en què Junts –o una part de Junts– pren posició responen més a interessos polítics, socials o econòmics molt delimitats que no pas a la lògica d’una visió global de país. El partit votarà aviat la ponència ideològica que l’hauria de definir en l’eix social. Les tres opcions manifesten molt bé el guirigall: liberal, socialdemòcrata o d’esquerres.”

Post Scriptum, 19 de novembre del 2021.

Comparteixo plenament, i dissortadament, aqueix paràgraf de l’editorial del proppassat 15 de Vicent Partal a Vilaweb: “Junts es va presentar a les eleccions amb Carles Puigdemont i Laura Borràs com a actius evidentment rupturistes al capdavant del cartell, però tots dos van desaparèixer completament quan les urnes es van tancar. I en va emergir, bàsicament, un Junts continuador de la vella Convergència –fins i tot després del trencament formal amb aquell passat. La pràctica autonomista s’ha imposat en la quotidianitat i la llista de membres del sotagovern convergents recol·locats professionalment en l’actual govern de coalició és tan impressionantment llarga que marca de manera significativa per on van les coses. És cert que hi ha encara outsiders disparant pel seu compte, sobretot Laura Borràs. Però tothom té coll avall que el concert autonomista la deixarà caure quan els jutges vulguen que caiga. Ho sap tothom i és profecia. I quan ja no siga presidenta del parlament tant hi farà què acabe passant amb el seu judici perquè, de fet, haurà estat eliminada de l’equació. Espere que Borràs haja llegit el monumental Il caso Moro de Leonardo Sciascia, perquè el cinisme polític brutal que s’hi retrata és el que ella ja viu.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!