Avui s’escau el vint-i-vuitè aniversari de la mort de Karl Popper (Viena, 28 de juliol del 1902 – Londres, 17 de setembre del 1994), filòsof i sociòleg, fou un dels intel·lectuals més influents del segle XX a Occident. Jueu austríac fugitiu del nazisme, va escriure durant la Segona Guerra Mundial (concretament entre els anys 1938 i 1943, de Nova Zelanda estant), un dels llibres cabdals del pensament polític contemporani, “The open society and its enemies” (La societat oberta i els seus enemics”), publicat l’any 1945 i encara avui inexistent en versió catalana, malgrat el seu autor fou Premi Internacional Catalunya 1989.
En aqueixa obra contraposa el liberalisme, pragmàtic i evolutiu, als sistemes totalitaris, tancats i abstractes, com el nazisme i el comunisme sense fer menció explícita als esdeveniments coetanis tot procurant una omnicomprensió global dels totalitarismes. El racionalisme crític i autocrític propugant per karl Popper és un mètode plenament vigent per demostrar la irracionalitat dels plantejaments dogmàtics, utòpics, teocràtics en voga arreu del món occidental i també a Catalunya emparats per un progressisme políticament correcte a càrrec d’opinadors sectaris i gregaris que refusen tota deliberació oberta i honesta amb els pocs lliurepensadors nostrats (Xavier Diez, Ramon Alcoberro, Josep-Lluís Carod-Rovira, Xavier Roig, entre d’altres).
L’absència de ressò intel·lectual i polític de l’obra de Karl Popper al nostre país és indicativa de l’hegemonia ideològica d’un progressisme abstracte, sovint banal, d’arrels totalitàries essencialment refractari a l’especulació filosòfica que situa en el centre de la seva reflexió la llibertat de les persones i els pobles. Aquí rau, doncs, la incapacitat per copsar des de Catalunya -i mirant a casa nostra mateix- les causes de l’emergència de vells i nous totalitarismes i la dificultat per bastir un projecte de societat nacionalment autocentrat, específic i viable, que pugni per una Catalunya lliure de la dominació política de sistemes totalitaris.
Malgrat aqueix context cultural advers, l’obra de Karl Popper és plenament vigent i serveix per explicar la confrontació entre les democràcies de tall occidental i els règims totalitaris que van sorgir d’aqueixa mateixa Europa al segle passat encetant processos autodestructius que tenen continuïtat en aqueix segle que comença amb l’emergència en sol europeu d’un tercer totalitarisme: l’islamisme global que s’empelta dels precedents feixista i comunista. A Catalunya impera el silenci sobre l’islamisme, ans al contrari se’n defensa la difusió sense cap confrontació des del republicanisme, la laïcitat, ni els principis democràtics. La prevenció de l’islamofòbia ho obstrueix completament.
Predomina en el món mediàtic i polític nostrat una versió mediocre del wokisme, les lluites compartides, el “casa nostra és casa vostra”, que només demostra indigència intel·lectual i absència de projecte nacional autocentrat en els valors que històricament van possibilitar el naixement de la catalanitat (equitat, pactisme, drets i llibertats que limitaven el poder reial). Sense mentalitat ni principis no és possible bastir cap procés d’alliberament, potser ja hem tocat fons també en l’abandó del pensament polític autòcton ? L’aparença de societat oberta que es projecta des del retroautonomisme “republicà” i l’espanyolisme és només submissió a l’ordre estatal espanyol.
Post Scriptum, 28 de setembre del 2022.
Són perceptibles entre la generació jove més ben educada i informada de la nostra història actituds polítiques dogmàtiques i sectàries mancades de sentit crític i autocrític, per exemple, reviscola una visió edulcorada de l’estalinisme entre l’autodenominada “esquerra independentista”, campen impunement versions nostrades del “wokisme” i la “cancel culture“, importades del minvant progressisme occidental. D’això en resulta una degradació de la vida política a nivells infàmes, amb la banalització instrumental de l’antiracisme i l’antifeixisme per deslegitimar els qui no encaixen en els paràmetres dels nous inquisidors autoproclamats d’esquerres. El linxament de Pilar Rahola i Hèctor López Bofill, acusats de racistes i feixistes, n’és una mostra.
Allò que em sembla més greu, però, és el menysteniment del lliurepensament individual en pro d’un gregarisme intel·lectual que no és altra cosa que un senyal de mediocritat col·lectiva en la qual les elits universitàries tenen un grau elevat de responsabilitat per omissió deliberada d’educar en els valors democràtics tradicionalment vinculats a la catalanitat.
Trobo escaient recomanar la lectura de l’entrevista del proppassat 9 d’aqueix mes, a Le Figaro, a Jean-Philippe Delsol, “avocat et président de l’Institut de recherches économiques et fiscales (IREF), un think thank libéral et conservateur qu’il a créé depuis une vingtaine d’années avec des universitaires et des professionnels de différents pays d’Europe. Il est l’auteur d’une dizaine d’ouvrages, dont le dernier en date est Civilisation et libre arbitre. Pourquoi l’Occident est différent (Desclée de Brouwer, avril 2022): «Le libre arbitre a permis à l’Occident de se développer».
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2022.
Relectura escaient d’aqueix editorial de Vicent Partal a Vilaweb el proppassat 26 de setembre, sobretot per referències a la versió nostrada de la “cancel culture” que impera entre nosaltres: “Contra els feixistes d’esquerres: un poc de Rosa Luxemburg, per a evitar això que ha passat a Itàlia. L’arribada del feixisme a Itàlia, i arreu, té molt a veure amb la incapacitat de l’esquerra de lliurar a la població allò que vol i amb la seua obsessió per censurar els debats i fer callar la lliure expressió crítica.”
Post Scriptum, 16 d’abril del 2023.
Comparteixo plenament l’article de Xavier Diez d’abans d’ahir al Món: ” Progressisme extraviat“, del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “En qualsevol cas, assistim avui a una estranya paradoxa. Mai allò que diríem la “nova esquerra”, havia tingut tanta influència en l’espai públic i en les seves traduccions legislatives. La lluita pel matrimoni igualitari, el reconeixement dels drets LGTBIQ+, les facilitats per assolir l’autodeterminació de gènere, fins al punt que es permet a homes biològics competir en competicions esportives en categories femenines, resulten desconcertants. Si ho comparem amb les dècades de sang, suor i llàgrimes que van haver de patir els nostres avantpassats per assolir la jornada de les 40 hores, el dret a sindicar-se, el salari mínim, la seguretat social, l’emancipació legal de les dones, la igualtat racial o l’autodeterminació dels pobles, aquestes lluites estrella de la nova esquerra de les subjectivitats han assolit en pocs anys i a baix cost bona part dels seus objectius, tal com es pot documentar en els textos legals d’occident. A tot això, podríem afegir alguns altres elements que van més enllà dels drets estrictament civils, perquè bona part d’aquesta nova ideologia es pot dir que s’està convertint en doctrina oficial de les institucions i els mitjans mainstream. La idea de la deconstrucció de les masculinitats convencionals, la Teoria Crítica de la Raça, la idea de la censura contra aquells discursos que incomoden determinats col·lectius, el linxament públic de les veus discrepants, l’enaltiment acrític de la diversitat, propostes ideològiques inconsistents com la interseccionalitat, la introducció del misticisme a les escoles mitjançant una educació emocional que empeny als individus vers la deixadesa de les seves responsabilitats, contrasta amb un panorama social desolador. Perquè, efectivament, mentre establim categories de gèneres fluids i des de les escoles es tracta d’imposar una mena de nova i desconcertant ortodòxia moral, vivim un context històric marcat per l’eixamplament de les desigualtats, la precarietat, l’especulació, la destrucció de l’obra col·lectiva dels nostres avantpassats, i el pitjor de tot, la progressiva erradicació d’allò que podríem anomenar trajectòries vitals mínimament estables i previsibles, amb una especial obsessió contra la mateixa família i la nació”.
Post Scriptum, 2 de maig del 2023.
Campa per la Catalunya autonòmica un subsistema moral derivat de l’ordre espanyol que es complau en donar lliçons estèrils d’ètica pública alhora que consenteix impassible i impotent la dissolució de formes de vida i pensament autòctones. Els mitjans de comunicacions en van plens, tan els públics com els privats, coincidint a adoctrinar la ciutadania en el culte a hispanocentrisme, a la judeofòbia, al filo-islamisme, a la detestació de l’extrema dreta i la indulgència envers l’integrisme espanyol (el que practiquen el PSOE i el progressisme transversal falsament “republicà”). Un exemple l’aporta avui Vilaweb, exultant per haver contribuir a que “La llista polèmica de Junts per Fonollosa presenta la renúncia en bloc. Els integrants denuncien desqualificacions per part de ciutadans després de saber-se que entre els candidats hi havia dos ex-membres de Plataforma per Catalunya”. O sigui, a causa de l’estigmatització de dos candidats que en el passat havien participat en una llista anti-immigració, ara que s’integren en una de catalanista, el mobbing mediàtic inquisitorial d’allò políticament correcte deixa sense expressió una part de la ciutadania. En canvi, les pintades pro-palestines a les seus de les comunitats jueves només mereixen un silenci còmplice, el mateix que es guarda quan la defensa de les persones LGBTI o les dones que no volen dur el vel afecta la comunitat islàmica lliurada a l’hegemonia del salafisme.
Post Scriptum, 22 d’abril del 2024.
L’assetjament mediàtic, polític i social contra Sílvia Orriols s’ha intensificat arran del seu èxit electoral a Ripoll sense cap esforç per comprendre’n les causes però tement que es reeprodeuixi a les eleccions al Parlament. Pocs intel·lectuals, com és el cas de Víctor Alexandre, gosen denunciar-ho signant articles com aqueix publicat al periòdic El Món el proppassat 16 d’aqueix mes: “L’ANC de Sabadell, Sílvia Orriols i la censura”, del qual val la pena extreure’n el paràgraf següent:”L’altra consideració que vull fer sobre l’aplicació de la censura a Sílvia Orriols és la següent: no es pot defensar la democràcia amb mitjans antidemocràtics, no es poden defensar els drets humans violant els drets humans. I la mordassa els viola. Darrere d’aquesta praxi hi ha sempre, a més d’hipocresia, un gran dèficit de cultura democràtica. O, en el millor dels casos, una profunda manca de reflexió”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!