El 10 de gener del 2009 hi va haver a Barcelona convocada amb el lema “Aturem la massacre de Gaza. Boicot a Israel” arran de la qual vaig fer l’apunt “Cataluya, poble desorientat“, dissortadament vigent, on vaig escriure: “la conjuntura del nostre país és de desorientació: la classe política no sap resoldre eficaçment l’espoli fiscal i la decadència econòmica provocada per l’arbitrarietat estatal, tampoc és capaç de preparar una resposta a l’anunciada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i en canvi es donen mobilitzacions amb objectius abstractes que no condueixen enlloc, com les promogudes pels sindicats d’ensenyants contra la “liberalització” del sector o els universitaris contra “el pla Bolonya”. La causa de fons és que no hi ha un projecte de construcció nacional català, ni unes organitzacions polítiques que n’exerceixin el lideratge estratègic. És en aquest context que cal situar la manifestació d’ahir.
Catalunya, que no existeix com a plet pendent de resoldre en l’escenari internacional, convoca a la seva capital la manifestació més nombrosa de totes les que s’han celebrat aquest cap de setmana a Europa relacionades amb l’actual conflicte a Gaza. Una convocatòria que no respon a cap objectiu estratègic de la causa nacional pròpia sinó que és presenta com una mobilització humanitària de solidaritat amb les víctimes d’un conflicte bèl·lic. Si fos així no hi hauria res a dir, però la convocatòria d’ahir no era en favor de la pau sinó contra una de les parts del conflicte: Israel, l’ocupant, l’agressor, el causant de la guerra. No hi ha cap atribució de responsabilitats a cap altre dels agents determinants per a una eventual solució pacífica.
En segon lloc, en la preparació de les condicions per a l’èxit de la manifestació d’ahir han confluït: centenars d’entitats cíviques, els partits de l’esquerra d’ordre i la que es diu revolucionària, els sindicats i els mitjans de comunicació, des de TVE3 (tan mancada de professionalitat en el tractament d’aquest conflicte, com de catalanitat) fins a Vilaweb. La comunitat palestina, la musulmana en general, ha convergit amb el sentit solidari dels catalans que hi han aportat un dels símbols de la dissidència i la coherència com ha estat, fins ara, Lluís Llach. Hi ha hagut, a més de la unilateralitat descrita en el paràgraf anterior, una aparent unanimitat de la societat catalana de la qual només en queden exclosos els còmplices de “l’agressor sionista”. La causa de la pau, la del legítim dret dels palestins a tenir un estat propi, va confluir ahir amb els que neguen el dret dels jueus a tenir-ne el seu i els que atien el gihadisme contra Occident, com molt bé ha escrit Fred Halliday.
La manifestació d’ahir enceta una nova dinàmica consistent en interioritzar al si de la societat catalana les línies de fractura, i de conflicte que existeixen en altres societats: la “majoria del poble català” la causa comuna amb els convocants i aquests assenyalen una sèrie de personatges públics (Bassat, Villatoro, Rahola, Culla, Sellarès i jo) com a còmplices del mal, assenyalant-nos com a enemics a abatre. L’abast i les conseqüències d’aquest plantejament tot just encetat són impossibles de preveure ara per ara, però en res contribuiran a la conformació d’una majoria social i política per la llibertat de Catalunya.< Personalment, no em ve de nou: des de fa anys, quan hi ha algun atemptat d’ETA rebo trucades i amenaces d’elements espanyolistes (“sabemos lo que has hecho“), acusant-me de feixista i còmplice pel fet de ser independentista català. Ara rebo idèntiques apel·lacions per sostenir el dret dels jueus (i dels altres pobles) a viure en pau i llibertat. En ambdós casos els que així actuen projecten sobre els altres (jo en aquest cas) els seus veritable propòsits imputant a les víctimes potencials les seves pròpies intencions totalitàries i criminals.”
Disset anys després aqueixes reflexions són plenament actuals i encara més greus tenint en compte que pel mig hi ha hagut el simulacre de procés independentista que (si hagués estat de debò) hauria comportat la priorització absoluta de la pròpia causa d’alliberament nacional. Però no ha estat així, l’independentisme s’ha diluït en una munió de causes alienes i abstractes, (el palestinisme en primer lloc), que només encobreixen l’abandó del poble català abocat a una situació límit existencial.
Encegats a bramar contra Israel per defensar-se, essent incapaços d’independitzar la nació catalana, les elits polítiques i mediàtiques nostrades han perdut el nord moral i civilitzacional: ignoren el patiment dels veneçolans residents al nostre país que se’n alegren de la detenció de Maduro, callen davant la revolta del poble iranià contra la dictadura islamista, passen dels kurds que es defensen dels règim genpcides turc i sirià, no es donen per assabentades de la proclamació de la independència de la Cabília. Encara menys del reconeixement de Somalilàndia per Israel, que esberla la pretesa immutabilitat de les fronteres colonials.
L’hispanocentrisme és l’única cabòria que no varia malgrat la seva esterilitat, com es pot comprovar de manera recurrent en les fallides negociacions pel finançament de la Generalitat. Però hi ha una circumstància agreujant, l’abandó del conflicte Catalunya/Espanya obre les portes als conflictes interns a la societat catalana en dissolució amb connotacions cada dia més sectàries i violentes contra “l’extrema dreta”, el “sionistes”, i tothom qui qüestioni els dogmes del progressisme banal que ens ofega com és el cas de l’immigracionisme a ultrança.
Post Scriptum, 17 de gener del 2026.
El silenci reverencial envers la dictadura islàmica iraniana en plena revolta del poble -i en especial les dones- per part del progressisme nostrat contrasta amb el suport foll al palestinisme. Els palestins mai se solidaritzen amb cap altre poble que lluiti veritablement pel seu alliberament ja que queda en evidència l’artificialitat de la causa palestina. No obstant això l’esquerra local, que es vanta de la seva superioritat moral com coartada a la pròpia inoperància, ha interioritzat l’islamisme en general com l’avantguarda de la destrucció d’Occident, amb els EUA i Israel al capdavant, i adopta el paper de còmplice secundari, de dhimmi abans d’hora. Els mitjans de comunicació són altaveus del gihadisme, adopten relats delirants per encobrir les seves impostures i endinsen el poble català en la foscor que ens espera si triomfen els seus mòrbids propòsits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!