Els esdeveniments en curs a Ceuta i Melilla tenen un significat geoestratègic més enllà de l’allau migratòria d’aquests dies, que no és ni la primera ni serà la darrera. Dissortadament des d’un punt de vista nacionalment autocentrat en els interessos existencials del poble català cap dels qui aparenten ser dirigents nostrats s’hi ha pronunciat. Uns fan seu el fil argumental del PSOE i associats culpant-ne a una conspiració d’Israel, altres insisteixen en el fatídic “Volem acollir” tan del grat del progressisme immigracionista. Només un franctirador mediàtic com Jaume Clotet gosa escriure al Nacional.cat: “L’hora d’evacuar Ceuta i Melilla“. La resta, silenci covard i mesell.
Espanya és un estat sense nord, que sota el mandat de Pedro Sánchez s’ha arrenglerat sistemàticament contra els interessos dels Estats Units, i els d’Israel, sovint més enllà de les directrius que en aquest sentit emanen de la Unió Europea. La diplomàcia espanyola té una incidència real insignificat però mediàticament ha aconseguit globalitzar els seus posicionaments gràcies a la complicitat acrítica dels mitjans del periodisme progressista més o menys wokista. L’arrenglerament en favor de dictadures com la dels aiatol·las, la d’Erdogan, la de Xi Jinping, i les tres caribenyes no li han passat factura. Però l’acostament de Pedro Sánchez a Algèria de la setmana passada, una dictadura àrab-musulmana aliada d’Iran i hostil al Marroc (i en guerra permanent contra la minoria amazic) sí que li ha costat car.
És evident, i així ho explica l’analista marroquí Amine Ayoub, que el pas massiu d’immigrants subsaharians i magrebins cap a les dues places espanyoles a la costa africana de la Mediterrània ha estat una maniobra del govern del Marroc per deixar en evidència la vulnerabilitat de les fronteres espanyoles i de la Unió Europea. I, sobretot, demostrar al món que és una potència regional emergent, econòmicament i militarment, amb sòlides aliances amb Israel i els EUA, i afavorint un islamisme a la mida de la monarquia tot compatibilitzant-lo amb la coexistència amb les societats obertes occidentals.
Peedro Sánchez paga el seu capteniment d’afavorir la substitució poblacional autòctona de la península ibèrica per un allau multiforme de nouvinguts que creuen les esquerres aliades del Sud Global podran fidelitzar electoralment de manera indefinida per dur a terme un projecte de mestissatge d’identitats idíl·lic com a substitutori del mite del socialisme. El supremacisme espanyol reacciona exigint la defensa a ultrança de Ceuta i Melilla i demanant al carrer la dimissió del president que creuen és incapaç de fer-ho. Les manifestacions anti-marroquís i anti-immigrants convocades per l’espanyolisme polític estan a l’ordre del dia, també a Catalunya.
De retruc el filo-israelisme del nacionalisme espanyol, conjuntural i aliè als valors del sionisme, ha fet fallida i ha retornat a l’antisemitisme traicional. Una circumstància que, com he dit al començament, no serà aprofitada des del nacionalisme català (esterilitzat per ERC, Junts i la CUP) per reprendre l’afinitat mútua amb Israel. Aquí s’obre una nova oportunitat per Aliança Catalana si és capaç de tenir un projecte nacional creïble.
Post Scriptum, 4 d’agost del 2026.
Encertat article de Josep Gisbert avui al Nacional.cat: “Àfrica comença al Pirineu“. També aqueix de Xavier Diez a la revista Mirall: “De marxes verdes i futurs negres”. I de França estant aqueixa anàlisi de Gil Mihaely em sembla de les lúcides: La rumeur de Ceuta. Pourquoi des milliers de jeunes gens ont-ils subitement décidé de forcer la frontière espagnole ?
Per altra banda fa feredat l’odi dels palestinistes nostrats acusant els jueus residents legalment al nostre país d’haver rebut un tracte privilegiat respecte dels magrebins que entren il·legalment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!