Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

17 de juny de 2022
7 comentaris

Catalunya, incapaç d’independitzar-se, menysprea Israel per defensar-se

Ahir, la comissió d’acció exterior del Parlament de Catalunya amb el vot favorable d’ERC, PSC, Comuns i la CUP va aprovar una resolució acusant Israel de practicar un règim d”apartheid” als denominats “territoris palestins ocupats”, (en realitat Judea i Samària). Aqueixa nova mostra d’ignorància i fanatisme per part de l’antisionisme transversal hegemònic a Catalunya té greus significats i conseqüències:

En primer lloc, demostra que el palestinisme mític no té res a veure amb els interessos estratègics de l’independentisme català, un objectiu que ni es plantegen els partits que van donar suport a la resolució d’ahir condemnant Israel en uns termes que cap altre parlament europeu ha emprat. Els estats es guarden prou de blasmar Israel, una potència emergent en tots els camps, de fet el parlament espanyol no gosarà ni plantejar-s’ho. Els antisionistes nostrats no tenen en compte que Israel va resistir les pressions espanyoles contra Catalunya l’Octubre del 2017, mentre que l’ANP s’ha pronunciat sempre a favor de la unitat del Regne d’Espanya, sense cap mostra de solidaritat amb la causa catalana, a diferència del que passa entre els jueus d’Israel.

En segon lloc, el sectarisme i la judeofòbia que van demostrar ahir els parlamentaris que van blasmar Israel respon a la persistent hostilitat mediàtica en contra de l’estat-nació del poble jueu i al discurs de l’odi políticament correcte en contra seu. Les agressions de baixa intensitat contra centres i comerços jueus a casa nostra no són mai notícia i hom entoma amb impassibilitat que els jueus catalans hagin d’ocultar la seva identitat i que els turistes israelians hagin de passar el més inadvertits possible.

La banalitat de la causa nacional catalana va quedar ahir en evidència, un poble desorientat sense dirigents responsables que no saben prioritzar els propis objectius nacionals, ans al contrari afavorir els aliens de manera estèril i contraproduent. El progressisme abstracte i banal que ens desconstrueix com a nació malda per aparentar ser els més pacifistes, els més antiracistes, els més antisionistes d’Europa i també perquè siguem els més incapaços d’independitzar-nos. El factor Israel en la política catalana és el termòmetre de la nostra realitat nacional on es projecten les nostres febleses i potencialitats com a poble.

Israel fa front al jihadisme palestí (que no ha acceptat mai el dret d’Israel a existir, ni vol la coexistència de dos estats) i els propòsits genocides de la dictadura teocràtica iraniana, però aqueixos factors ni tan sols els tenen en compte els que ahir ens van empetitir encara una mica més com a nació. El poble jueu va construir les seves estructures d’estat molt abans de ser independents l’any 1948, els dirigents nostrats ens han mentit sobre les estructures d’estat que deien estaven bastint durant el procés dit independentista estroncat al 2017, i ara, a sobre en lloc de rectificar i aprendre d’Israel en menyspreen les experiències i els resultats.

Post Scriptum, 21 de juny del 2022.

Els antisionistes nostrats estan exultants pel seu èxit Parlament i ho han celebrat abraonant-se agressivament a les xarxes socials contra els jueus catalans i els amics d’Israel que han gosan denúnciar l’acte infame emanat del Parlament. Amb els missatges d’odi rebuts hom pot comprovar que no existeix la distinció entre antisemitisme i antisionisme que tan els agrada exhibir per justificar moralment la seva impostura. “Hamàs aplaudeix la resolució d’ERC, PSC, comuns i la CUP acusant Israel d'”apartheid“, i ningú dels que l’han votat critica la dictadura islamista que aqueix grup jihdadista imposa a la dissortada població de Gaza, ni tampoc paren compte que l’ANP exigeix que cap jueu visqui als territoris que controla, d’això no en diuen pas apartheid.

Dissortadament, llevat dels dirigents de Junts per Catalunya, poques veus s’han alçat als mitjans nostrats defensant Israel. Cal esperar alguna declaració del Consell per la República al respecte, ja que ha nomenat una delegada a Tel Aviv, i esmenar així parcialment la indignitat perpetrada la colla de politicastres incompetents que malden per imposar un règim d’apartheid als catalans -jueus i no jueus- que no volem cedir a les seves pretensions per fer de Catalunya el referent de l’antisemitisme espanyol.

Post Scriptum, 22 de juny del 2022.

Avui, Isaac Levy Benbeniste publica un contundent article a La Vanguardia denunciant la “Vergonzosa resolución del Parlament de Catalunya”.

Post Scriptum, 26 de juny del 2022.

Ramon Alcoberro ahir, va publicar al setmanari El Temps, “Catalunya i Israel; una polèmica innecessària“:

“Com que qui no té feina a fer el gat pentina, una comissió del Parlament català (no el ple, que institucionalment va d’un altre pal) ha tingut la curiosa ocurrència de condemnar Israel per “pràctiques equivalents a l’apartheid”, una cosa que ningú se sap què vol dir perquè “equivalent a l’apartheid”, of course només hi ha l’apartheid. Els catalans, “els jueus d’Espanya” segons el franquisme, condenant Israel? Deu ser broma.

L’himne falangista ho deixà clar: “catalán, judío y renegado/ pagarás los males que has causado/ arriba escuadras a vencer/ que en España vuelve a amaner”. Tant li fa que des d’un punt de vista lògic sigui difícil ser alhora “jueu” i “renegat”. Els catalans des d’un punt de vista castellà sempre han estat els jueus d’Espanya i no sembla que les coses hagin de canviar gaire en el futur perquè aquesta cançoneta encara es va cantar a la concentració falangista del passat 12 d’octubre a Barcelona. Sorprèn i indigna que els suposats “antifeixistes” nostrats no sàpiguen (o decideixin no saber) qüestions tan bàsiques de psicologia política de primer curs. La condemna a Israel del Parlament de Catalunya és un exemple d’analfabetisme històric tan bèstia que per ignorar oblida fins i tot que combatents del Front Nacional i de Terra Lliure foren acollits encara no fa tant a Israel (i n’hi ha de nacionalitzats i tot).

Per no saber, ER i la CUP fins i tot han oblidat que l’Autoritat Palestina i el Front Polisario van córrer a posar-se a favor del govern espanyol i contra Catalunya l’1 d’octubre. Israel, en canvi, no va rebutjar la proclamació de la República Catalana el 27 d’octubre (com havien fet Estats Units o el Regne Unit). Quan desconeixes qui són els teus aliats tens un problema polític molt greu.

En la condemna a Israel han pogut més la ignorància i la insignificança que el coneixement i la prudència política i això és greu quan es tracta d’un parlament, ni que sigui d’un parlament en hores baixes on qualsevol cosa mínimament significativa (ai las, no aquesta declaració!) quan tus algun tribunal. Ha funcionat, en canvi, el menysteniment a tota una tradició d’amistat judeo-catalana i, sobretot, el ressentiment contra el tòtem Jordi Pujol, sionista convençut de tota la vida. Hi ha un llibre essencial per comprendre la vinculació emocional i política entre catalanisme i sionisme, Jordi Pujol i els jueus d’Anna Figuera Raichs (2011), que hauria de ser més conegut. L’any 1965, en moments de clandestinitat, Pujol va escriure un article, “Israel” on elogia que “els jueus van evocar el seu passat, història, idioma, cultura i religió per tal crear i de modelar un estat, i això hauria de ser un exemple”. I si ho va escriure Pujol (que fa vint anys que no mana però que actua encara com un superego freudià sobre la política catalana)… doncs a la foguera!

Els tres viatges de Jordi Pujol a Israel (1987, 1994 i 2003) no eren improvisacions en el buit. Provenien, a més tant del món de l’economia, com de la tradició espiritual de diàleg interreligiós que va fomentar el Vaticà II. L’Entesa Judeo-Cristiana, impulsada per les monges de Nostra Senyora de Sió a partir de 1961, i legalitzada el 1967 va tenir un paper central en el canvi de mentalitat de molts catòlics en la postguerra… i les vacances a Israel de diversos plançons de la burgesia catalana van fer la resta. Anar a viure una temporada kibutzs jueus va ser per a molts joves la primera immersió en la democràcia. No s’oblidi tampoc que en aquella època Paco Ibáñez era tot un ídol a Israel.

HI ha fins i tot un documental molt significatiu, Generació Kibbutz d’Albert Abril (disponible al web de TV3 a la carta) que explica amb força detall com tota una generació de líders socials catalans va ser influïda pel sionisme polític entre 1960 i 1980, però llegir i veure la tele sembla que no forma part dels hàbits dels nostres parlamentaris, éssers de llum dedicats a portar al món la veritat i la justícia galàctica. Què hi farem!

Durant anys, Israel ha estat un model important en la construcció de l’imaginari civil del catalanisme, no només pel que implicava de capacitat per crear un estat, sinó per la seva recuperació de la llengua (l’hebreu ja havia desaparegut en temps de Jesús, que parlava arameu). Si la immersió lingüística beu d’alguna font, és òbviament de l’experiència israeliana. En l’essencial, per a tota la generació de la Transició, Israel va simbolitzar un triomf de la voluntat i del progrés, a més de ser l’únic estat democràtic de l’Orient mediterrani.

Que ara les coses han canviat és obvi. Israel fa anys que ha perdut la batalla de la comunicació arreu del món i també (sobre tot) a les universitats nord-americanes que acaben produint la ideologia de consum del progressisme arreu. Estranyament l’islam es presenta fins i tot com a feminista (valga’ns sant Semproni, pescador de canya!) i l’islamofeixisme més obvi s’ha infiltrat en el que era la tradició il·lustrada. En la confusió ideològica de les esquerres, l’antisemistisme se les dona d’esquerranós i està disposat fins i tot a oblidar com a Palestina es rifen dels col·lectius LGTBI.

Òbviament. Cap socialista votaria contra l’estat d’Israel al parlament de Madrid (ni cap pepero s’hi abstindria) però el desprestigi del parlament català és tan gran que no els ha vingut d’aquí emmerdar una institució del país ja prou postrada en el ridícul des del cas Juvillà i l’afer de les jubilacions. Són temps durs per a la il·lustració, quan un parlament que no té res a guanyat fent una proclamació que ningú es prendrà seriosament creu estar defensant els drets humans.”

Post Scriptum, 9 d’agost del 2022.

L’atac de les FDI contra el jihadisme palestí no ho és contra la població que en pateix l’opressió a la Franja de Gaza, malgrat el caràcter selectiu de l’operació (la quinzena d’infants morts a causa dels míssils de la PIJ són atribuïts a Israel), els mitjans nostrats culpabilitzen sistemàticament Israel i es complauen a presentar eternament els palestins com a víctimes quan fan costat a Xina contra Taiwan i a Rússia contra Ucraïna, i a Espanya contra Catalunya.

Post Scriptum, 15 d’agost del 2022.

Avui, The Times of Israel publica una informació que retrata la inconsistència de l’antiracisme i l’antisionisme imperant a Catalunya: “Spanish band defaces Israeli flag at music festival, uploads video to Instagram Barcelona-based rap group that prides itself on social activism writes ‘Israel doesn’t exist,’ draws penis on Israeli flag at campsite after performing at Hungary’s Sziget Festival.” Aqueix grup de rap s’autodefineix: “the band described its music as a “mix of speech (message) and esthetics. Culture, resistance and urban music.” In the same interview, they said they identified with “feminism that includes all the trans, dissident and gay identities under the ideas of antiracism and anticapitalism.” Les haurien de portar a actuar a Gaza a veure si així tasten la realitat del palestinisme islamista que tan pregonen.

Post Scriptum, 10 d’octubre del 2022.

Electes d’ERC, CUP i Més per Mallorca es fan les víctimes d’Israel perquè no els deixen entrar acompanyats del BDS: “Israel deporta a políticos de Més per Mallorca de visita en Palestina“. No han tingut temps de saber per què ha estat decapitat un jove gai palestí que vivia refugiat a Israel quan va anar a visitar la seva famíla a territori de l’ANP ?

Post Scriptum, 12 de febrer del 2023.

El decret de l’alcaldessa de Barcelona suspenent l’agermanament amb Tel Aviv és una derivada més de la resolució del Parlament de Catalunya declarant Israel estat-apartheid, aqueix cop però el PSC se’n ha desmarcat, i ha tingut com efecte que Madrid s’ofereixi per ocupar el lloc deixat vacant.

Post Scriptum, 27 d’abril del 2023.

El govern espanyol felicita Israel pel seu aniversari d’Independència: Mentre el govern de PSOE-Podemos i aliats catalans fomenten les bones relacions diplomàtiques amb Israel, fan servir les seves titelles a Catalunya per fer malbé les relacions entre Catalunya i Israel. Alhora la impunitat amb la que actuen els islamistes antisionistes emprant la causa palestina com a coartada compta amb el silenci mediàtic i polític, com ahir denunciaren: “La Federació de Comunitats Jueves d’Espanya, FCJE, i la Comunitat Israelita de Barcelona, CIB.CAT, expressen la seva rotunda condemna a l’acte antisemita patit avui dimecres 26 d’abril per la sinagoga de l’organització Jabad de Barcelona.

Ambdues institucions manifestem la nostra solidaritat amb l’organització i exigim a les autoritats de Barcelona que condemnin el fet i detinguin els seus autors. Aquest atac vandàlic i antisemita es produeix tot just una setmana després d’un altre atac antisemita, el dia 17 d’abril, patit per la centenària comunitat jueva de Barcelona, CIB.CAT, que acull la Gran Sinagoga Maimònides, precisament el dia de la commemoració de l’Holocaust.

Fins ara ni l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ni el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ni la vicepresidenta del Parlament de Catalunya, Alba Vergès, no han expressat cap condemna contra aquests atacs, ni ens han fet arribar la seva solidaritat. Atacar llocs de pregària dels jueus i les jueves de Barcelona és un cas clar d’antisemitisme. Qualsevol atac d’aquest tipus no té cap justificació i indica que els autors de l’agressió estan en contra dels jueus i jueves de Barcelona. La Federació de Comunitats Jueves d’Espanya i la comunitat jueva de Barcelona adverteixen i mostren la seva preocupació profunda pel creixent antisemitisme que detecten a Catalunya”.

Post Scriptum, 22 de setembre del 2023.

Josep Sala Cullel ahir a Vilaweb: “Vaig amb Israel“. Quan vaig començar a sortir de festa, a final dels noranta, una de les estètiques que veia arreu, a banda de les samarretes de metal i els pentinats jarrai, era el jove amb mocador palestí. En aquella època Iàssir Arafat, malgrat el detall del terrorisme, era una mena d’icona pop. Si a més circulaves per ambients d’esquerres, una de les primeres coses que aprenies era que Israel era un estat molt i molt malvat que oprimia un poble indefens, i que aquesta era la principal injustícia mundial. De fet no calia ni ser d’esquerres, perquè aquest també era el missatge que sentíem cada vespre als neutralíssims Telenotícies de TV3 i a les cròniques del periodista Joan Roura.

Llavors, de mica en mica, vam anar creixent i ens vam adonar que tot era més complex. El famós mapa que circulava (i encara circula) amb el territori palestí cruspit per la voracitat israeliana no tenia cap base històrica, i vam descobrir com havien anat les guerres del 1948 i del 1956. També miràvem sorpresos els qui llançaven sense gens de vergonya la teoria que els jueus van arribar a Terra Santa a final del XIX i que allà abans no n’hi vivia cap ni un (i de la Bíblia i de Flavi Josep, què en fem?), i acabaven invocant una conspiració d’elits mundials. L’estiu del 2000 Arafat va decidir que li convenia més no fer cap concessió a Camp David i que era més adequat matar nens en autobusos escolars, abans de morir-se i deixar el seu poble en la misèria. I pel que fa a Joan Roura… bé, aquí en teniu una profecia treta d’una entrevista del 2010: “Israel serà un estat àrab i es dirà Palestina”.

Malgrat els canvis del món, l’odi cap a Israel ha continuat ben arrelat a l’esquerra catalana. De la CUP no cal ni parlar-ne, però va ser molt trist veure com la batllessa Ada Colau l’atiava per arrencar quatre vots de la parròquia, amb conseqüències nefastes per a la reputació de la ciutat. És ben curiós que aquests progressistes considerin que controlar la llengua és el mecanisme per a millorar la societat (perquè, si no, recordeu-ho, mor gent), però llavors el regidor dels comuns Marc Serra parla del “lobby sionista” sense gens de vergonya, perquè es veu que això no té conseqüències. Tampoc no recordo que Colau fes cap acció d’aquest nivell davant l’opressió contra els kurds, els uigurs o els rohingya, del sempre present genocidi armeni ni dels trasbalsos a Eritrea, perquè sembla que certa esquerra només es motivi quan hi ha jueus pel mig.

Negar el dret que té Israel d’existir és judeofòbia, tan senzill com això. Després de milers d’anys de persecucions, l’únic mecanisme que hem trobat perquè aquest poble pugui existir i viure amb dignitat és un estat propi (com molts també defensem per a Catalunya). La població jueva mundial, sabeu quin any va recuperar la xifra anterior a la Segona Guerra Mundial? La resposta és que encara no ho ha fet. Si algú creu que ara no cal cap refugi, que les societats són més sàvies i ja no hi ha discriminació oberta, que miri els Estats Units o a França, de llarg els dos països del món amb més jueus fora d’Israel. Recordeu la massacre de la sinagoga de Pittsburgh? O aquell àrab parisenc que va llançar la veïna jueva, una mestra jubilada, daltabaix de l’edifici, i els tribunals el van absoldre perquè el cànnabis li havia causat un brot psicòtic? Si bé és cert que la humanitat hauria pogut cedir-los un tros d’Argentina o d’Alaska (com a El sindicat de policies jueus de Michael Chabon), lliurar-los la seva terra ancestral era el més adequat, perquè al capdavall és un dret de les nacions –una altra idea que els catalans també hem de recordar.

El més gros de tot plegat és que, malgrat l’obsessió de l’esquerra catalana, els primers que n’estan fins al capdamunt dels palestins són els governs dels països àrabs, que necessiten Israel com a aliat contra l’Iran, i sobretot com una gran font de negocis. Colau va decidir per decret que Barcelona trencaria relacions diplomàtiques amb Israel perquè això ajudaria la causa palestina, i en canvi els Emirats Àrabs van rebre l’any passat cent cinquanta mil turistes israelians. Aquests acords són fràgils i encara poden anar pel pedregar, però el món avança molt ràpidament, i hi ha gent que viu mentalment al segle passat.

Però escolta, Josep, em direu alguns, i Netanyahu i la coalició d’extrema dreta i els nous assentaments i el Pegasus i…? El problema d’això és confondre estat i govern. Viktor Orbán no m’agrada, i no per això considero que Hongria s’hauria de dissoldre i tornar a unir-se a Àustria. Evidentment, tot això ho dic mirant-ho de molt lluny, perquè els governs que m’afecten i m’interessen són el català i el noruec, i tota la resta entra en l’àmbit del temps lliure; però quan l’esquerra organitza campanyes d’odi i torna a invocar una persecució ancestral, llavors sí, és clar, vaig amb Israel.

Post Scriptum, 6 de febrer del 2024.

Aqueixa editorial del Punt/Avui il·lustra la ignorància històrica, la indigència política i la mediocritat periodística del nostre dissortat país. Enlloc de bramar estúpidament contra Israel i el poble jueu haurien de llegir els diaris israelians (també els hi convindria a Vilaweb) i els hi hauria de caure la cara de vergonya contrastant el nivell de rigor professionals dels editorialistes jueus. “Sense horitzons a la Franja de Gaza“,  gosen  escriure el proppassat 30 de gener: Xevi Sala, Toni Romero, Irene Casellas, Xevi Masachs, Francesc Espiga, Guille Vidal, Teresa Màrquez i Anna Puig.

 

  1. Pel que sembla ets l’únic que no s’ha enterat que a Catalunya hi ha 400.000 musulmans cada cop mes amb dret a vot, per 3000 jueus. Com al món hi ha 1400 milions de musulmans cada cop més poderosos per 16 de jueus.
    El món canvia i tu, la Rahola i el Culla teni el mateix discurs de fa 50 anys.

  2. Amb el mateix argument, com que a Catalunya hi ha més de dos milions d’espanyols, fem-nos espanyolistes. És el que fan els partits que van votar contra Israel i que cada dia treballen també contra la independència de Catalunya. Finalment, tinc el mateix discurs des de fa cinquanta anys, la coherència la considero un valor polític, com el parlar clar i català (altres preferiu la taqyyia).

  3. Un company preuat em va enviar ahir per missatge privat aqueixes reflexions que reprodueixo, només en part, perquè provenen d’un patriota que ha dedicat el millor de la seva vida a Catalunya ( va aprendre àrab, amazic i cultura islàmica per connectar amb els nouvinguts ), i perquè comparetixo el seu plany:
    “Visc, sense pàtria i sense llengua. Ser català per a mi ja és un motiu de vergonya sagnant. No m’identifico amb aquest poble covard, burro i estalinista de pensament. TV3 ha aconseguit girar-lo com un mitjó. Em reconec tan sols fill d’una terra (perquè la geografia sempre hi és) i partícip d’aquella “urna de les ànimes” de què parlava Rovira i Virgili. Els catalans del segle XXI se’n poden anar a la merda, ells i les seves truites mentals. Si fos més jove em faria jueu i demanaria assil a Israel. I trasllada si us plau als amics d’Israel el meu fastigueig. Que, si més no, sàpiguen que un anònim ciutadà abans català i avui apàtrida deplora les barbaritats d’aquest parlament d’idiotes que li ha tocat tenir a l’antiga nació catalana.”

  4. La meva amiga Simmy Benarroch m’ha fet arribar en missatge privat el seu parer sobre aqueixa dissortada resolució, autoritzat-me a reproduir aqueix paràgraf: “Alguien hablaba el otro dia de Cipolla « Allegro ma non troppo » este es un ejemplo perfecto de estulticia, sin ninguna correlación en la pràctica. Gracias por tu articulo Jaume Renyer.”

  5. Què més afegir? És trist constatar que l’antisemitisme banal i el propalestinisme despistat i mandrós són majoria a Catalunya, especialment entre el jovent. S’ha de ser ben estúpid per menysprear un possible aliat i amic, amb qui hi havia hagut de sempre una afinitat espiritual (recordem només tota la poesia d’Espriu) i abraçar-te a uns que no t’han reconegut mai com a nació ni demostrat cap voluntat de reconeixement.

  6. Luis Martínez Garate ha traduït al castellà aqueix apunt:
    Cataluña, incapaz de independizarse, desprecia a Israel para defenderse

    Ayer, la comisión de acción exterior del Parlament de Catalunya con el voto favorable de ERC, PSC, Comuns y la CUP aprobó una resolución acusando a Israel de practicar un régimen de “apartheid” en los denominados “territorios palestinos ocupados”, (en realidad Judea y Samaria). Esa nueva muestra de ignorancia y fanatismo por parte del antisionismo transversal hegemónico en Cataluña tiene graves significados y consecuencias:

    En primer lugar, demuestra que el palestinismo mítico nada tiene que ver con los intereses estratégicos del independentismo catalán, un objetivo que ni se plantean los partidos que apoyaron la resolución de ayer condenando a Israel en unos términos que ningún otro parlamento europeo emplea. Los estados se cuidan mucho de condenar a Israel, una potencia emergente en todos los campos, de hecho el parlamento español no se atreverá ni a planteárselo. Nuestros antisionistas no tienen en cuenta que Israel resistió las presiones españolas contra Cataluña en Octubre del 2017, mientras que la ANP se ha pronunciado siempre a favor de la unidad del Reino de España, sin ninguna muestra de solidaridad con la causa catalana, a diferencia de lo que ocurre entre los judíos de Israel.

    En segundo lugar, el sectarismo y la judeofobia que demostraron ayer los parlamentarios que condenaron a Israel responde a la persistente hostilidad mediática en contra del Estado-nación del pueblo judío y al discurso del odio políticamente correcto en su contra. Las agresiones de baja intensidad contra centros y comercios judíos en nuestro país no son nunca noticia y se toma con impasibilidad que los judíos catalanes tengan que ocultar su identidad y que los turistas israelíes tengan que pasar lo más inadvertidos posible.

    La banalidad de la causa nacional catalana quedó ayer en evidencia, un pueblo desorientado sin dirigentes responsables que no saben priorizar los propios objetivos nacionales, al contrario favorecer los ajenos de forma estéril y contraproducente. El progresismo abstracto y banal que nos deconstruye como nación trata de aparentar ser el más pacifista, el más antirracistas, el más antisionista de Europa y también para que seamos los más incapaces de independizarnos. El factor Israel en la política catalana es el termómetro de nuestra realidad nacional en la que se proyectan nuestras debilidades y potencialidades como pueblo.

    Israel hace frente al yihadismo palestino (que nunca ha aceptado el derecho de Israel a existir, ni quiere la coexistencia de dos estados) y los propósitos genocidas de la dictadura teocrática iraní, pero esos factores ni siquiera los tienen en cuenta los que ayer nos empequeñecieron todavía un poco más como nación. El pueblo judío construyó sus estructuras de Estado mucho antes de ser independientes en 1948, nuestros dirigentes nos han mentido sobre las estructuras de estado que decían estaban construyendo durante el proceso llamado independentista truncado en 2017, y ahora, en lugar de rectificar y aprender de Israel desprecian sus experiencias y resultados.

    Post Scriptum, 21 de junio de 2022.

    Nuestros antisionistas están exultantes por su éxito Parlamento y lo han celebrado abrazándose agresivamente en las redes sociales contra los judíos catalanes y los amigos de Israel que se atreven a denunciar el acto infame emanado del Parlamento. Con los mensajes de odio recibidos se puede comprobar que no existe la distinción entre antisemitismo y antisionismo que tanto les gusta exhibir para justificar moralmente su impostura. “Hamás aplaude la resolución de ERC, PSC, comunes y la CUP acusando a Israel de “apartheid ”, y nadie de los que le han votado critica la dictadura islamista que ese grupo jihdadista impone a la desdichada población de Gaza, ni tampoco paran atención en que la ANP exige que ningún judío viva en los territorios que controla, a eso no lo llaman apartheid.

    Desgraciadamente, salvo los dirigentes de Junts per Catalunya, pocas voces se han levantado en nuestros medios defendiendo a Israel, entre las excepciones, el filósofo Ramon Alcoberro que escribió en su facebook el pasado 17: “En serio, que un Parlament catalán de mayoría independentista pueda votar por mayoría que en Israel se practica el apartheid me parece de aurora boreal. Se debe ser un ignorante de marca para decir estas tonterías. En Israel aproximadamente el 25% de los ciudadanos no son judíos y existe un partido árabe en la coalición de gobierno. Pero la propia existencia histórica del Estado de Israel y la recuperación del hebreo (una lengua que ya no se hablaba en tiempos de Jesucristo) implica una reivindicación de la esperanza, incluso en las condiciones más duras, que es un ejemplo para todas las naciones oprimidas del mundo. Aparte, para todos los que somos “de letras” Israel es una patria que a lo largo de 2000 años ha existido en un libro y por un libro. Y esto tiene una importancia que no es necesario explicar. Ir contra Israel es ignorar los cimientos mismos de la civilización occidental. El parlamento catalán ha caído muy muy bajo (incluso ignoran que la autoridad (?) palestina y el Polisario se declararon explícitamente contra nuestro octubre)”.

    Hay que esperar alguna declaración del Consejo por la República al respecto, ya que ha nombrado a una delegada en Tel Aviv, y enmendar así parcialmente la indignidad perpetrada el grupo de politicastros incompetentes que se esfuerzan por imponer un régimen de apartheid a los catalanes -judíos y no judíos- que no queremos ceder a sus pretensiones para hacer de Cataluña el referente del antisemitismo español.

  7. Comentari rebut d’Àngels Folch amb prec de publicació:
    Molt d’acord amb moltes de les afirmacions que feu a l’article.

    És molt difícil opinar des del desconeixement d’un conflicte que, tan sols pels anys que fa que dura, ja es veu que és un conflicte enverinat, conseqüència d’una mala solució política relacionada directament amb l’aparent procés de descolonització . Dic aparent perquè va ser una ficció o un engany. Una manera de posar “al dia” la colonització secular que patien centenars i centenars de nacions al món (algunes encara la patim). Va ser el simulacre de la descolonització que es va produir al món durant la segona meitat del segle XX. Simulacre perquè van adoptar aquella fórmula que tan bé li ha funcionat sempre al regne de Castella/Espanya: “que se note el efecto sin que se note el cuidado”.
    Es tractava de garantir poder continuar explotant els recursos naturals de les colònies fent veure que se’ls concedia la independència. Abans no acabés amb una revolució a gran escala que posés en perill el domini econòmic sobre les colònies, calia baixar del burro i acceptar el maquillatge de les pseudoindependències.

    És en aquest escenari que s’engipona una solució per al poble d’Israel, per als jueus de tot el món que havien patit l’holocaust de la II guerra mundial. Però ho van parir tan malament com van poder i lògicament es va originar un conflicte que encara dura. Quan una cosa es pareix malament té molt difícil solució

    Teniu tota la raó: a Catalunya la gent es posiciona des del desconeixement i amb una irresponsabilitat que fa bastanta angúnia. Hauria de ser evident que el problema entre Israel i Palestina és molt complex i enverinat per la qual cosa la responsabilitat i el sentit comú ens haurien de fer ser molt més prudents i no tan temeraris parlant i pontificant sobre qüestions que desconeixem i que sembla que tampoc tenim interès a conèixer perquè donem credibilitat als “mantres” interessats que una part o l’altra fa circular.

    Però el que realment em té perplexa és la identificació, quasi mimètica, amb els posicionaments espanyols per part de bona part de la classe política catalana, especialment per part dels que es diuen d’esquerres.

    I el súmmum de la perplexitat (sempre m’ha indignat) és veure com es posicionen, decidits i contundents, contra Israel i a favor de Palestina mentre, per contra, són tant primmirats i recelosos alhora de defensar els drets de la nació catalana. Els catalans tenim un problema i no es diu 3%., es diu manca de cultura i intel·ligència política. Som políticament analfabets.

Respon a jrenyer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!