Aqueixa setmana ha estat marcada pel ressò del concert de dissabte passat i per la manifestació d’avui a Barcelona que ha sigut massiva, tot plegat per culminar amb la proposta dels organitzadors al president Puigdemont per tal que lideri un pacte social contra el racisme i la xenofòbia. La transcendència dels esdeveniments d’aqueixos set dies mereixen una reflexió crítica que trobo a faltar enmig de la unanimitat mediàtica i política que s’aplega rere el consens moral aparent en pro de l’acollida de refugiats.
Com ja va assenyalar fa dos anys el filòsof francès Michel Onfray: “On ciminalise la moindre interrogation sur les migrants”, així que discernir sobre immigrants, refugiats, catalanitat i cohesió social és un exercici de risc en una societat com la catalana on el partit hegemònic és el dels gestors mediàtics, com passa també a França segons el periodista Brice Coutourier (a Catalunya, però, ningú ha estudiat el progressisme banal dels mitjans nostrats). Fets els prolegòmens, les qüestions de fons que m’inquieten d’aqueixa campanya “Casa nostra és casa vostra” són aqueixes:
La primera, el lideratge de personatges del món mediàtic, com Jordi Évole, que instrumentalitzen els sentiments humanitaris que caracteritzen el poble català (recordem el precedent d’ara fa vint-i-cinc anys acollint el refugiats bosnians) per descontextualitzar aqueixa campanya del conflicte entre l’ordre estatal espanyol i el dret d’autodeterminació del poble català i afavorir els plantejaments del progressisme abstracte i banal, tipus Ada Colau i la seva trepa. Aqueixa nova casta de privilegiats que representen aqueixos dos personatges són agents omnipresents a la vida social i institucional que es caracteritzen per l’absència concreta i tangible d’accions efectives vers els objectius que prediquen. Cedir-los-hi el protagonisme de mobilitzacions com les d’avui no pot més que repercutir negativament en la causa de la independència, ja que obvien un fet determinant per poder acollir refugiats cal ser un estat sobirà que gradua les seves possibilitats amb una visió estratègica que hores d’ara no està a l’abast de les institucions catalanes.
La segona, és la manca de criteri propi de les entitats i partits sobiranistes que assumeixen “les lluites compartides amb la creença no contrastada pels fets que així eixamplen la base social de l’independentisme. Donar per bona d’entrada tota connivència amb les plataformes contra la islamofòbia o neo-antifexistes, que ometen sistemàticament tota crítica al totalitarisme islamista que és a l’origen dels desplaçaments de població que causen les guerres del Pròxim Orient i que atien la judeofòbia encoberta sota la denominació antisionista, és un actitud impròpia dels qui pretenen encapçalar l’estratègia cap a un estat català i democràtic.
La tercera, pel costat positiu, l’espanyolisme polític (PP, Ciudadanos, PSC) és incapaç de capitalitzar la mobilització per l’acollida de refugiats atesa la desídia del govern espanyol també en aqueixa matèria i el caràcter excloent de l’espanyolitat malgrat La Vanguardia il·lustri avui amb una fotografia de la concentració espanyolista del 12 d’octubre la convocatòria a la manifestació d’avui. L’absència de banderes espanyoles a la marxa és un símptoma de la fallida del model identitari espanyol que disminueix els aspectes deficitaris de l’independentisme català a l’hora de projectar una societat oberta sí, però basada en el fonament comú d’una catalanitat integradora encara per bastir.
Post Scriptum, 20 de febrer del 2017.
Reprodueixo l’apunt del facebook d’ahir de Josep Maria Renyé “Tornant a la manifestació d’ahir”:
“El meu pare i dos germans seus varen ser refugiats l’any 39, jo també he estat un refugiat durant 17 anys i no, no sóc un insolidari, sóc una persona que s’ha cansat de ser políticament correcte i no per això deixo de ser un independentista d’esquerres i sensible a aquest gran problema, portar refugiats aquí, molt bé, a costa de què i de qui? No tenim diners per pagar a les persones dependentes ni diners per posar-les a residències, no tenim diners per combatre la pobresa infantil, no tenim diners per ajudar als sense sostre que cada cop son mes a casa nostra, fen retallades a sanitat i a educació perquè no hi ha diners, d’on sortiran els diners per acollir els refugiats?
Deixant a part el problema religiós, un problema que cada cop anirà a més a Europa, m’agradaria parlar de l’ubicació dels refugiats. Lo normal és que quan una persona té que exiliar-se vulgui estar lo mes a prop possible del seu País, per no haver de desplaçar-se massa i en cas de finalitzar el conflicte tornar lo més aviat possible a casa seua, aquí no es dóna el cas, l’obsessió de la majoria dels refugiats és arribar a Europa i per això paguen fortunes als traficants de persones, els motius de la seva obsessió se m’escapen, tenen quelcom a veure amb l’expansió de l’islam a Europa?, em pregunto. En tots els conflictes bèl·lics que hi ha agut en els últims temps tant les NU com les ONGS hi han muntat camps, uns que es podria dir que són deplorables i d’altres que semblen pobles amb tota classe de serveis, des de escoles a hospitals, prop de les fronteres, perquè en aquest cas no es fa d’aquesta manera?, quins interessos hi ha per no fer-ho així?
Els catalans sempre hem estat solidaris, inclús quan ningú ha estat solidari amb nosaltres, la manifestació d’ahir ho certifica, però sincerament, quants dels que hi varen anar estant disposats a posar diners per portar i ajudar a sobreviure a aquesta pobra gent durant la seva estança a casa nostra?, conec gent que varen acollir a casa seua refugiats de la guerra dels Balcans, ara no en volen sentir a parlar, es varen trobar sols i abandonats pels solidaris de “boquilla”. Es molt còmode anar a manifestacions per exigir a les institucions catalanes que es facin càrrec d’uns refugiats sense tindre competències, això es tradueix amb diners, per fer-ho. Aquesta manifestació S’haguera d’haver fet a Madrid, ells tenen els diners i les competències derivades de l’UE, perquè no sa fet allí amb gent de tota Espanya, por al fracàs o ganes de jugar amb la “solidaritat” dels catalans?”
Post Scriptum, 5 d’abril del 2017.
Ordenant papers antics a casa he trobat una nota que li vaig fera arribar fa setze anys a Josep Lluís Carod-Rovira en vistes a un col·loqui sobre els immigrants tancats a l’església del Pi i la campanya “papers per tothom”, aqueixes eren i són encara les meves consideracions:
“La política envers la immigració extracomunitària ha de basar-se en no tractar a tothom com un col·lectiu homogeni ja que molts immigrants procedeixen de pobles oprimits per estats que practiquen l’alienació cultural i l’assimilació nacional forçada. La majoria arriben a terres catalanes sense cap coneixença prèvia de la catalanitat, és per això que cal afavorir l’associacionisme i els vincles seguint l’exemple de les iniciatives d’amistat catalano-amazic ja que amb aqueixa interrelació hom es singularitza respectivament com a poble. Existeix instintivament l’actitud per part dels nouvinguts d’integrar-se en l’ordre estatal espanyol ja que és el dominant efectivament i això facilita polítiques per part del govern espanyol adreçades a instrumentalitzar aqueixos contingents de nous ciutadans per contrarestar les aspiracions nacionals dels poble català i evitar la nostra pròpia cohesió social.
Pel que fa específicament als col·lectius de població procedent de països islàmics val el mateix criteri però tenint en compte que comparteixen una cosmovisió que aplega alhora religió, ordre polític i cívic i codi de justícia. Tot això revelats en un únic text que s’interpreta únicament en llengua àrab conformant un tot hermètic que predisposa a que el contacte amb d’altres civilitzacions (no només l’occidental, sinó l’animisme africà o l’hinduisme) sigui viscut conflictivament. Manquen en el món islàmic instruments aptes per a la dialèctica que permetin resoldre les situacions conflictives sense caure en l’integrisme i la violència.”
Hores d’ara caldria afegir, en la perspectiva d’un eventual estat català a mig termini, que la política d’immigració ha de distingir entre refugiats polítics i desplaçats per motius econòmics i tenir com a prioritat la preservació del caràcter democràtic de la societat catalana que els acull i a la qual han de declarar respectar en el moment d’integrar-s’hi.
Post Scriptum, 18 de juny del 2018.
L’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb duu per títol “Davant els nostres ulls impassibles” és una apel·lació humanista per un tractament polític addient amb els valors europeus al problema dels immigrants que fugen dels tercer món, però no comparteixo que prioritzi el dret a migrar al de regular l’acollida per part de les societats receptores.
Post Scriptum, 5 de març del 2020.
Comparteixo el plantejament que fa Xavier Roig alertant de la negació de la realitat i l’autocensura en aqueix article publicat avui a l’Ara titulat “Disculpin, i si parlem d’immigració ?”.
Post Scriptum, 12 de desembre del 2021.
Avui a Vilaweb: “Stop Mare Mortum protesta a Barcelona contra el blindatge terrestre i marítim de les fronteres europees“. Aqueix plantejament es fixa en els efectes de les migracions massives forçades per estats totalitaris (Turquia, Bielorrússia, Rússia) per desestabilitzar les societats occidentals a les quals hom demana responsabilitat humanista mentre restent impunes els règims que les provoquen (l’Afganistan dels talibans demana a més que la UE els ajudi a gestionar algunes infraestructures). Els que avui es manifesten a Catalunya haurien de fer possible la independència per poder aplicar en alguna mensura l’acollida que reclamen, no deixar la gestió en mans del poder espanyol que instrumentalitza al seu favor la competència exclusiva que té en aqueixa matèria.
Post Scriptum, 14 de desembre del 2021.
Repassant els articles de Joan Ramon Resina a Vilaweb, del titulat del titulat “Potser sí que Barcelona era el Titànic?“, n’extrec aqueix fragment:
“La decadència consisteix en l’exhauriment de les energies autòctones i la necessitat de suplementar-les i eventualment substituir-les per unes d’exògenes. Encara que avui no s’admeti de grat, perquè l’autocensura refusa les veritats inconvenients, a Catalunya la decadència ja s’anunciava abans de la guerra civil espanyola, quan Josep Antoni Vandellòs constatà la davallada demogràfica i augurà un futur d’immigració creixent. La immigració és actualment una d’aquelles realitats que no poden discutir-se serenament, perquè aixequen passions i alimenten l’oportunisme a banda i banda de l’espectre polític. Tanmateix, és inqüestionable que els grans corrents migratoris sovint han alterat els pobles receptors fins desfigurar-los. Així com el metabolisme cel·lular canvia gradualment el cos d’una persona fins que ja no guarda cap semblança amb l’aspecte anterior, les societats subjectes a substitució demogràfica muten els costums fins que sols els resta el nom per a identificar-les amb la seva història. En si mateix, el canvi no és ni bo ni dolent. Que sigui una cosa o l’altra depèn de quins valors guien el procés i de quins emergeixen en acabar-se.”
Post Scriptum, 11 d’agost del 2022.
Vilaweb s’afegeix reiteradament a la perspectiva humanista pro-immigració que no té en compte cap altra consideració estratègica (sostenibilitat de les societats d’acollida, cohesió nacional…), ni analitza l’impacte a les societats obertes occidentals dels canvis demogràfics i culturals. Els estats escandinaus, per exemple, estan capgirant polítiques dècades de papers per a tothom, a Catalunya, com en tot, no hi ha reflexió crítica ni nacionalment autocentrada: “Compte enrere de la campanya #RegularitzacióAra: “El gran enemic és la llei d’estrangeria espanyola”. Impulsada per organitzacions antiracistes, pretén de resoldre la situació administrativa irregular dels immigrants i refugiats sense papers.”
Post Scriptum, 11 de març del 2023.
Josep Sala, abans d’ahir a Vilaweb: “Catalunya, país d’acollida. Cap societat occidental moderna no ha acceptat de tan bon grat l’arribada de la immigració”. Del qual val la pena reteenir aqueixos paràgrafs:
“Ara que la colla habitual diu que els catalans som uns racistes que hem construït el país sobre els beneficis de l’esclavatge, val la pena de recordar que cap societat occidental moderna no ha acceptat de tan bon grat l’arribada de la immigració: el país va créixer de sis milions d’habitants a set i mig en poc menys de deu anys, i no va passar absolutament res. És cert, molta de la classe mitjana autòctona va fugir del centre de les ciutats i ara porta els fills a la concertada, però costa de trobar ningú que digui públicament que cal limitar l’arribada de nouvinguts, i l’impacte a la política ha estat gairebé insignificant. I si no hi esteu d’acord, mireu què ha passat a la resta de països europeus.
Tot i això, aquest model no sé si pot durar gaire, perquè Occident es va convertint en una fortalesa: Joe Biden ha recuperat les polítiques de Donald Trump, inclosa la detenció dels sol·licitants d’asil que miren d’entrar al país; el Regne Unit vol enviar a Ruanda els extracomunitaris que els arriben a la costa; Justin Trudeau, que des del llunyà Canadà feia el milhomes durant la crisi siriana, ara vol expulsar els centreamericans que li piquen la porta a la frontera; i els socialistes danesos han mostrat que la línia dura els permet de guanyar eleccions. Com passa amb gairebé tot, qui decidirà la nostra política migratòria són els castellans, però em sembla que som en una cruïlla, i el tancament de passos fronterers que ha imposat l’estat francès ha estat un avís. Per tant, tothom que realment cregui que Catalunya ha de continuar essent un país d’acollida obert i generós val més que es posi a treballar i es faci activista, perquè passaran coses força gruixudes. A la resta, els que creuen que les fronteres i les quotes són importants però callen per quedar bé, només se’ls pot dir una cosa: benvinguts al consens europeu”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sou la riquesa del món que ens ve, els nostres solars i zones verdes seran les vostres mesquites. Teniu tots el fill que vulgueu, no cal el vostre control de natalitat, les nostres escoles són les vostres. Les nostres jubilacions seran vostres, la nostra seguretat social la vostra, els nostres subsidis d’atur vostres. Els drets laborals guanyats per generacions de lluita es rendeixen davant la vostra presència, l’esquirol és una figura perida. Els treballs dels nostres fills són els vostres, ells s’han anat a buscar treball fora, encara que mai tindran casa com els seus pares. Casa nostra és casa vostra. I és que volem la República perquè volem acollir. Amén.