Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

6 de juliol de 2008
8 comentaris

Avançar cap al front patriòtic

Aquest document, datat el juny del 1991, fou redactat per Pere Bascompte com a proposta per a un canvi estratègic al si de Catalunya Lliure que havia de ser debatut en la Coordinadora Nacional del 7 de juliol d’aquell any.

1. L’independentisme fins ara

Tot i que durant el Franquisme van existir sempre organitzacions que es definien ideològicament independentistes, la pràctica que van tenir va anar sempre a remolc de les plataformes unitàries antifranquistes, sense per tant dur una dinàmica real independentista. Malgrat tot, va servir per crear les bases ideològiques del moviment actual.
L’independentisme polític contemporani va néixer de fet paral·lelament a la transició del règim franquista cap al règim monàrquic actual. El desencís davant la no realització de moltes de les esperances dipositades en el “canvi democràtic” (estatut d’autonomia amb reconeixement del dret d’autodeterminació, etc) va fer que aquelles organitzacions ideològicament independentistes passessin a aplicar un discurs i una pràctica explícitament independentista i que passessin a impulsar organitzacions sectorials pròpies, (CSPC, col·lectius sindicals…). També va ser el moment on va néixer Terra Lliure.
Eren moments on autodefinir-se públicament independentista era difícil. Amb l’inici de la transició espanyola s’havia creat un consens entre totes  les forces polítiques, un consens restrictiu entorn de les noves  institucions monàrquiques i llur Constitució. Fins i tot els partits polítics catalans, amb la por davant una possible involució promoguda pels militars espanyols (els comandaments del Franquisme van seguir i segueixen encara als seus llocs), no només renunciaven a bona part dels objectius nacionals sinó que, esporuguits, blasmaven als pocs independentistes que insistíem a seguir avançant cap a la independència. La repressió espanyola, doncs, tenia el camí fàcil per a actuar contra aquells que érem qualificats  d'”anticonstitucionals”.
En aquest context l’independentisme va optar per  l’estratègia del reagrupament unitari, de la lluita armada concebuda com a motor essencial de l’enfrontament amb l’estat, i del treball polític d’agitació i divulgació ideològica. Creiem que en aquest context va ser molt important l’existència d’aquest referent independentista que va possibilitar que molts catalans, especialment els els més joves, hagin vist en l’objectiu independentista una alternativa política que va més enllà del cercle estret i cada cop més superat de “l’estat de les autonomies”. L’acció de Terra Lliure ha trencat el silenci consensuat de la por i de la submissió a la legalitat dels ocupants.

2. El nou context a Catalunya i a Europa

Els militants i les militants de Catalunya Lliure assumim positivament i amb orgull aquesta etapa de la lluita a la qual ens hem entregat col·lectivament amb totes les nostres forces. però això no impedeix de constatar els canvis  nacionals i internacionals dels darrers temps, que ens situen en un  nou context i, conseqüentment, amb unes noves perspectives de la nostra lluita per la independència a la qual sempre seguirem fidels amb tot el nostre esforç militant i amb el mateix entusiasme.
En efecte, a nivell català l’ideal independentista és assumit sociològicament per més i més sectors del nostre poble. El desencís davant la via morta de l’autonomisme, que ja ha tocat sostre, es tradueix en una creixent consciència independentista. I les generacions joves, impregnades de l’esperit valent i desacomplexat de la lluita independentista d’aquests anys, han acabat imposant al carrer l’ús públic de la simbologia i de la mateixa reivindicació d’independència. Aquesta  nova realitat sociològica, impensable fa ben pocs anys,  ha possibilitat la regeneració d’un ampli i variat moviment cívic i pòlític de tarannà innovador i conseqüent nacionalment: des de la mateixa fundació de Catalunya Lliure com a candidatura explícitament independentista i d’àmbit nacional complert, fins a la renovació d’ERC, la declaració del Parlament de la Catalunya central sobre l’autodeterminació, la reivindicació del COC, la represa d’una nova generació d’intel·lectuals catalans conseqüents, la reflexió política del nacionalisme entorn de determinades revistes de debat i en motiu del centenari de les Bases de Manresa, l’evolució de sectors de CDC i UDC cap a posicions més agosarades (especialment les seves joventuts), així com la mateixa proposta de Constitució Catalana impulsada en l’actualitat des de Catalunya Lliure.
A nivell europeu, en els darrers temps, també s’han produït molts canvis  que ens situen en un context internacional radicalment diferent. L’ensorrament del bloc de l’Est, que comporta la necessitat de redefinir molts conceptes  a tot el conjunt de l’esquerra europea, i que al mateix temps ha reactivat la lluita nacional de diversos països amb uns processos d’accés a la indepenència pràcticament inèdits fins ara i que són possibles només en aquest context actual d’Europa.
Finalment, la reunificació d’Alemanya ha trencat igualment totes les previsions possibles i ha demostrat als pobles d’Europa que davant la voluntat d’un poble la intangibilitat de les fronteres no és cap valor absolut. Tots aquests canvis, a més, es produeixen en uns moments que Europa camina  cap a una certa unitat política i per la pròpia dinàmica dels fets han acabat superant el projecte europeu inicial basat únicament en la perspectiva econòmica de dotze estats per convertir-lo en un procés heterogeni i complex d’una forma o altra haurà d’acabar la globalitat de transformacions que viu actualment el continent.
Referent a casa nostra, allò que realment significa un canvi són dos aspectes originats per aquest nou context europeu. D’un costat, l’argumentació política del nostre objectiu independentista. De l’altre, les possibilitats noves d’accés a la independència. Pel què fa a l’argumentació política, així com fins ara el discurs se centrava forçosament de forma única en el trencament amb Espanya, amb totes les connotacions que això podia comportar (per als catalans i pels espanyols) de trasbals, de trencament d’esquemes i de creació de realitats noves a construir totalment de nou, ara, immersos en l’edificació d’una superestructura unitària europea, per primer cop podem concebre un independentisme sinònim d’estabilitat: l’independentisme dins Europa.
Això fa que el procès cap a la nostra independència pugui ser entès per primer cop com una transformació política i administrativa interna d’Europa, sense desestabilitzacions i en perfecta continuïtat amb els compromisos polítics i econòmics que pugui tenir actualment Catalunya amb la resta d’estats europeus. Aquest nou planteig, a més, situa a l’Estat espanyol en una posició difícil per a poder justificar una hipotètica intervenció militar directa i determinant en contra d’una eventual proclamació democràtica i institucional d’independència  per part de Catalunya. 
La constitució d’una Catalunya independent com a nou estat europeu, plenament integrat en el context institucional europeu i en harmonia amb els estats veïns, deixa  sense cap possible justificació política una intervenció militar espanyola que vagi més enllà d’unes simples maniobres intimidatòries o una simple negociació de condicions. I fins  i tot, a diferència dels països de l’Est, aquestes possibles actuacions coercitives es farien difícils de justificar pel fet que Catalunya es troba precisament en el nucli embrionari de la futura unitat europea (es fa difícil d’imaginar una situació d’aquestes dins mateix de la CEE, situació que d’altra banda no s’ha donat en el més mínim en el ràpid procés de reunificació alemanya). 
Sobre les noves possibilitats d’accés a la independència, les nacions de l’est que hi van accedint han demostrat com al si del nou context europeu cap exèrcit ocupant es veu legitimat internacionalment per a intervenir de forma contundent i determinant contra la voluntat popular expressada en un referèndum o contra les decisions legals d’un parlament. No pas per falta de ganes, sinó perquè aquests exèrcits es troben limitats per un consens polític europeu que rebutja aquesta possibilitat i que exigeix solucions polítiques o negociades, amb respecte al dret internacional dels pobles. Hi ha la consciència generalitzada que l’estabilitat interior d’europa només es pot construir i mantenir des d’una política de diàleg i d’acords polítics. Com a mínim mentre el projecte de construcció europea segueixi obert.

3. L’estratègia independentista catalana ara

El bloc polític que ens agrupem entorn de Catalunya Lliure, conscients d’aquests canvis i de les noves possibilitats, creiem que l’independentisme ha de matisar i actualitzar determinats conceptes tradicionals del nostre moviment, que ha d’adequar la nostra estratègia d’accés a la independència a les noves possibilitats, i que aquesta reflexió política l’hem de fer, com sempre, sense dogmes i de forma totalment desacomplexada. Sense deixar d’assumir gens ni mica el nostre passat com a moviment polític i sense renunciar gens ni mica a la possibilitat d’un nou replanteig cada cop que el canvi de context ens ho exigeixi.
Allò únic que serà sempre inalterable en el nostre bloc polític són els objectius polítics: la independència, la unitat nacional i la construcció d’una societat progressista i justa. En canvi, sobre els mitjans (formes de lluita) per aconseguir aquests objectius, creiem que cal diferenciar entre legitimitat i necessitat (o eficàcia). Pensem que un poble té per definició dret a utilitzar totes les formes de lluita que cregui necessàries i que tingui al seu abast per tal d’obtenir la seva llibertat. Ara bé, això no vol dir que s’hagin d’utilitzat totes necessàriament  o totes en tot moment, per principi. Sinó que s’han d’utilitzar intel·ligentment, cada una en el moment oportú o quan sigui necessari. Seria un error dogmatitzar tant a favor com en contra de qualsevol forma de lluita.
Dit això, i en funció del nou context català i europeu, el bloc polític de Catalunya Lliure pensem que en aquests moments el poble català té l’oportunitat històrica d’accedir a la independència per la via de la mobilització cívica, de l’autoproclamació institucional, i de la voluntat democràtica de la majoria de ciutadans de Catalunya. I per això pensem que, en continuïtat amb els principis fundacionals de Catalunya lliure, és cada cop més vàlid, necessari i possible avançar en la construcció d’un front patriòtic cada cop més ampli que dinamitzi la presa de consciència i l’accés del nostre poble a la independència nacional.  
Convençuts d’aquesta possibilitat històrica, conseqüents com sempre al nostre compromís entusiasta i irrenunciable a aconseguir una Catalunya totalment lliure, passem a analitzar els quatre punts que resumeixen els principis bàsics del nostre moviment tot actualitzant-se els seus continguts, així com aclarint alguns conceptes que en un moment o altre han conviscut al si de l’independentisme dels darrers anys i cal renovar en aquesta perspectiva engrescadora de l’independentisme dels anys propers.

4. La legitimitat de totes les formes de lluita

Com acabem de dir, s’ha de diferenciar entre legitimitat (creiem que ningú pot qüestionar a un poble en lluita pel seu alliberament que utilitzi una o altra forma de lluita, i encara menys ho pot qüestionar qui exerceix l’ocupació) i utilitat per aconseguir els objectius de llibertat nacional. Creiem sincerament que en aquesta nova etapa de la lluita per la independència la forma de lluita determinant serà la lluita política en totes les seves àrees: institucional, mobilització cívica, i expressió democràtica unilateral de la població catalana.
No es pot mitificar cap forma de lluita concreta fins al punt de convertir-la en dogma intocable (ni la lluita armada, ni la institucional, ni l’electoral…). No sempre han de ser totes necessàries, ni sempre al mateix nivell, ni són útils utilitzades de qualsevol manera. Tot al contrari, les formes de lluita són mitjans a disposició per a servir-se’n en funció de cada realitat i de cada nova etapa de la lluita veritable: aquella que faci avançar la causa independentista. I creiem que en l’etapa actual, de perspectives europees, toca centrar-se en la diversitat de lluites polítiques.

5. La legitimitat internacional

Quan parlem de via democràtica a la independència s’ha d’aclarir un punt fonamental: no ens referim a l’acceptació del marc legal espanyol (dit “democràtic”), sinó que ens referim a l’ús de la via decidida majoritàriament i unilateralment pel poble català i llurs institucions. En efecte, considerem bàsic mantenir els conceptes clars sobre legitimitats. Les lleis espanyoles, la “Constitución” al davant, i llurs institucions són alienes al poble català i per tant Catalunya Lliure les considerem il·legítimes a casa nostra. Per tant, qualsevol encaminament del nacionalisme català cap a la reforma del marc legal espanyol considerem que és improcedent i una fal·làcia.
Ben al contrari, la legitimitat de la lluita independentista es justifica pel dret natural de tots els pobles a accedir a la seva plena sobirania, pel dret internacional que regula aquests drets, i per la voluntat majoritària del nostre poble i les nostres institucions. Com a catalans conseqüents només podem acceptar les futures lleis sobiranes de Catalunya, la nostra futura Constitució catalana, i la tutela jurídica dels organismes i del dret internacional que reconeix el dret connatural de tot poble a escollir lliurement el seu autogovern. I com a catalans conseqüents rebutgem la legitimitat de la legislació imposada, especialment aquella que es contraposa a les nostres lliures decisions col·lectives i institucionals. D’acord amb aquests conceptes de legitimitats, Catalunya Lliure promourà una nova forma de fer política allí on exerceixi responsabilitats, caracteritzada per l’exercici valent de la catalanitat sense submissions acomplexades envers els ocupants.

6. Totes les formes de lluita política

Al mateix temps que Catalunya Lliure afirmem la necessitat d’enfocar aquesta nova etapa de la lluita des del terreny estrictament polític, considerem que serà necessari utilitzar sense exclusió totes les formes de lluita política: des de l’electoral i institucional fins a la mobilització cívica (sense la qual la presència institucional pura i simple perdria força), la lluita diplomàtica internacional, els actes unilaterals de sobirania tant des de les institucions polítiques com del teixit associatiu (federacions esportives, associacions adherides a federacions internacionals, etc..), i sempre que calgui amb campanyes de desobediència civil als ocupants.

7. Avantguardes i pluralisme independentista. El Front patriòtic

En alguns moments han conviscut al si de l’independentisme, i encara perduren poc o molt en els diferents partits independentistes, una concepció avantguardista i de moviment únic d’alliberament nacional. Potser era lògic en altres moments, en l’etapa anterior, i potser era la conseqüència, també, d’un cert mimetisme amb altres processos nacionalistes del món. Créiem en un moviment monolític (“el” moviment independentista) i en un nucli dirigent d’avantguarda (dirigisme atribuït segons els casos al partit dit d’avantguarda o a l’organització armada).
Pensem que ni la via democràtica actual, ni la realitat d’una societat industrialitzada i avancçada com la catalana i l’europea poden permetre aquest gènere de concepcions. Tot al contrari, a Catalunya Lliure acceptem amb rotunditat el pluralisme, tant a l’interior de la nostra organització com a l’exterior en el conjunt de les forces independentistes. És més, la nostra proposta d’avançar cap al Front Patriòtic, s’inscriu en la convicció que poden coexistir i existeixen diferents forces independentistes i que cal cercar-ne la unitat d’acció tot respectant la diversitat ideològica.
A Catalunya Lliure rebutgem la idea que un grup, organització o partit pugui ser considerat l’avantguarda per pròpia decisió teòrica, per autoatribució d’aquesta funció. En tot cas, la funció d’avantguarda l’entenem de forma dinàmica: ho serà en cada moment aquell nucli que amb les seves propostes teòriques i pràctiques tingui més encert per fer-nos avançar col·lectivament cap a la independència nacional. Ho seran aquell o aquells grups que demostrin amb la pràctica saber treballar millor i convèncer més a la societat catalana.
Entenem per tant que no hi haurà “el” partit ni “el” moviment independentista, sinó que a mesura que avancem hi haurà cada cop més sectors del nostre poble que es definiran independentistes i en conseqüència hi haurà cada cop més pluralitat. La reivindicació d’independència, el qualificatiu independentista, no´són patrimoni exclusiu de cap organització, sinó que és i ha de ser (aquest és el nostre objectiu) el patrimoni col·lectiu de tots els sectors socials del poble català. Per això, des de Catalunya Lliure considerem el pluralisme ideològic i organitzatiu de l’independentisme com una mostra positiva d’avanç col·lectiu, i la nostra proposta per a coordinar aquesta pluralitat tot respectant-ne les particularitats és la de crear un clima d’entesa nacionalista, de diàleg constructiu, de pacte nacional sempre que calgui; és l’objectiu que nosaltres en diem crear front patriòtic. La defensa de Catalunya i dels nostres drets nacionals han d’estar per damunt de tot.

8. Testimonialisme o radicalisme pragmàtic

Dins del pluralisme existent i futur de l’independentisme, a Catalunya Lliure optem per practicar el radicalisme pragmàtic. Refusem reduir-nos al paper testimonialista que tingui per única pretensió ser el bastió de la puresa teòrica i refusem igualment baixar al nivell del possibilisme immediat sense perspectives de futur. Una i altra funció són legítimes i segurament ja estan o estaran representades per altres organitzacions.
Entenem per radicalisme pragmàtic aquella actuació política que al mateix temps es manté absolutament fidel als principis fonamentals i els exposa de forma clara, assumeix desacomplexadament la realitat present del conjunt de la societat catalana, i treballa de forma conseqüent per avançar col·lectivament com a poble en el seu conjunt cap als objectius de llibertat.

9. Lluita d’alliberament nacional i d’alliberament social

Al si de l’independentisme contemporani s’ha afirmat sovint que la lluita d’alliberament nacional i lluita d’alliberament social eren dues cares d’una mateixa lluita. Aquesta afirmació, per als independentistes que a més se sentien d’esquerres, era lògica en uns moments on es veia la lluita armada i l’enfrontament amb l’estat com a única forma d’accedir al futur estat català independent.
En canvi, Catalunya Lliure, que som una organització política inequívocament independentista i d’esquerres, considerem que sense renunciar a cap dels dos objectius sí que s’han d’entendre com a dos objectius diferents. Per això Catalunya Lliure creiem que en la lluita d’alliberament nacional s’han d’anar aconseguint un front patriòtic cada cop més ampli que tot incloent forces de diferents signes ideològics faci possible la consecució de la independència de la nostra nació. Per un altre costat, com a força d’esquerres, pretenem transformar socialment en sentit progressista la realitat del nostre poble a partir de l’aprofundiment democràtic de tots els estaments de la societat catalana, i especialment a el futur marc constitucional de l’estat català independent. En definitiva, Catalunya Lliure serà present en les dues lluites, però sense confondre els dos objectius ben diferents i ben precisos.

10. Esquerra innovadora, radical i democràtica

Les organitzacions independentistes dels darrers anys s’han definit pràcticament totes al mateix temps com a forces d’esquerra i s’han caracteritzat per acollir a militants de diferents sensibilitats esquerranes. Catalunya Lliure creiem que aquest bagatge de síntesi permanent entre diferents idees de l’àrea ideològica progressista ens ha permès a l’independentisme d’esquerres encaminar-nos més aviat cap a la recerca d’una via pròpia, d’arrel nacional, que no pas d’enquadrar-nos en cap dels dos grans corrents internacionals en què tradicionalment ha estat dividida l’esquerra en les últimes dècades (socialdemocràcia i el socialisme real).
Després de l’ensorrament del bloc de l’Est i de constatar a la pràctica el fracàs de llurs règims  polítics dogmàtics i dictatorials, i de llurs economies, i després de constatar igualment l’evolució de la socialdemocràcia cap a funcions de simple gestió del sistema capitalista, des de Catalunya Lliure creiem que totes les forces  d’esquerra hem de treballar des de les experiències pràctiques de la lluita per a integrar els valors tradicionals de les esquerres (solidaritat, igualtat, justícia social, democratització de tots els estaments) i les noves idees alternatives en un model global de societat progressista.
Aquesta nova esquerra d’arrel nacional ha de ser innovadora, radical, i profundament democràtica. Ha de saber incorporar els avenços teconològics en propostes socials de progrés, tant per a fer compatible la producció necessària amb la preservació del medi natural, com per a fer possible una transformació de les estructures econòmiques actuals, o possibilitar un major accés a la cultura i a les decisions socials de tot tipus al conjunt de classes socials del nostre poble. Una economia democratitzada en totes llurs estructures, una societat participativa, un poble culte i solidari, un país equilibrat ecològicament i amb un desenvolupament homogeni de totes les comarques, han de ser eixos constants de treball i de recerca d’alternatives concretes. I com a compromís immediat en el terreny social, l’esquerra independentista en el seu conjunt té el repte de construir un sindicat nacional unitari i inserit en el nostre poble treballador.

11. Unitat nacional

Catalunya lliure considerem com a un objectiu irrenunciable del tot la unitat nacional d ela nostra terra tota sencera, a la qual denominem preferentment Catalunya. Som conscients, no obstant, que com acostuma a passar en totes les nacions sense sobirania, al si de la nostra pàtria única i comuna existeixen un centre amb major consciència nacional i independentista i una perifèria més agredida per l’assimilacónisme dels ocupants.
Som també conscients que trobant-nos com ens trobem els catalans amb una nació dividida pels ocupants en diferents territoris administratius i amb diferents institucions, l’accés democràtic a la independència es donarà possiblement a diferents ritmes en funció tant de les correlacions de forces que hi hagi a cada moment en cadascuna de les diferents institucions territorials catalanes, com en funció dels diferents nivells de consciència i mobilització cívica.
Per això Catalunya Lliure manifesten que en el cas que es doni aquesta possibilitat de l’accés a la independència per part d’un o més territoris de Catalunya abans que altres, recolzarem amb totes les forces aquest procés, lluitarem perquè es garanteixi la reclamació i la consciència de la unitat nacional, i des de tots els territoris de Catalunya seguirem lluitant aferrissadament fins aconseguir-la. Per això també Catalunya Lliure treballa des de la seva fundació i seguirà treballant en tot moment per reforçar els lligams entre tots els catalans, per reforçar la nostra consciència col·lectiva de nació única, i per afavorir la creació d’un teixit associatiu social i polític d’abast nacional.

12. La lluita antirepressiva: l’amnistia

Sabem que la repressió dels ocupants envers el nostre pobla s’ha donat independentment de le formes de lluita que utilitzem els catalans. Fins ara una part important de la repressió ha caigut especialment sobre els inculpats d’utilitzar la lluita armada, però des de Catalunya Lliure coneixem també nombrossísims altres casos de repressió per convocar actes o manifestacions polítiques, per actes simbòlics pacífics, per declaracions…. Per tant, sabem que la lluita antirepressiva seguirà sent necessària, tant en la defensa dels repressaliats actuals com en la dels possibles casos futurs. Això sí, els possibles represaliats que pugui haver-hi en aquesta nova etapa que comença de lluita estrictament política, a l’estat ocupant lis erà molt més difícil de criminalitzar-nos i de trobar arguments jurídics acceptables des de l’òptica del dret internacional.
No obstant, hem d’estar preparats per impulsar en cada nou cas un eixamplament cada cop més massiu de la solidaritat, sigui a nivell de mobilització i ajuts dels ciutadans com des de les institucions catalanes de tot tipus. Tant en el cas dels repressaliats actuals com en el dels possibles del futur, seguirem en la mateixa línia d’exigir-ne la llibertat (“llibertat patriotes catalans”), que en termes legals i internacionals s’ha de traduir en l’exigència de l’amnistia per a tots ells. En tots els casos seguirem rebutjant la claudicació davant els ocupants i seguirem plantejant l’alliberament i l’amnistia dels repressaliats com a única mesura de dignitat envers el nostre poble.

  1. tot se’n va anar en orris. No he estat enlloc més a gust que a l’MDT i Catalunya Lliure. Avui dia em costa molt identificar-me políticament. I no sóc destructiu, col·laboro amb tothom que vulgui endegar el camí envers la independència. Passa que els lligams amb el PSOE ho tiren tot en orris.

  2. Bona matinada des d’El Caire, Jaume.

    T’escric perquè sàpigues que a partir d’ara em trobaràs aquí, a MésVilaWeb, però sobretot a http://www.maiol.cat!

    Jo ja t’he enllaçat, a veure si fas el mateix 😉

    Una abraçada ben calorosa, company, ens veiem a la tornada.

    Salut!

  3. Jaume, el PSC ens està destruint com a ERC i com a projecte nacional de país. És cada dia més clar. El govern que tenim segueix únicament el projecte del PSC, i aquest no és un projecte independentista, ni tan sols catalanista. Avui he vist per la tele Montilla al congrés del PSOE. El PSC ens està fent molt mal. 

  4. En aquest lloc i data Josep Aixalà, Pere Bascompte, Jaume Renyer, David Ricart, Xavier Vendrell i Jordi Vera varem fer públic un manifest en el qual explicavem la nostra posició després de que la Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure, reunida a Vinaròs el dia anterior, desestimés les propostes contingudes en aquest document i oferir a ERC un pacte estable, no solament electoral, a partir del qual articular una pluralitat de col·lectius polítics i socials independentistes. Aquell posicionament marcà no solament les nostres trajectòries polítiques sinó un canvi de cicle de l’independentisme contemporani. Disset anys després només tres dels signants continuem a Esquerra, en posicions divergents, i els altres companys es desvincualren del partit en diversos moments i per diferents raons. No fòrem capaços de mantenir la cohesió de grup per molt de temps, la repressió continuà i s’incrementà per afeblir políticament i aflorar les contradiccions d’ERC, però Esquerra assumí el marc nacional i la definició independentista l’any 1993 i bona part dels que ens criticaren des de l’independentisme combatiu fèren el mateix procés quatre anys més tard. No és aquest l’espai per fer un balanç d’aquell procés però he volgut reproduïr els plantejaments polítics de fons que en són a l’origen per puntualitzar versions superficials, teòries conspiratives i falsos protagonistes.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!