Amb motiu del 25è aniversari del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, l’entitat va publicar un llibre titulat “Vint-i-cinc mirades pels drets col·lectius dels pobles”, editat l’any 2001.
Aqueixa fou la meva contribució que considero avui encara vigent:
“El nacionalisme català durant el segle passat va buscar referents organitzatius, aliats estratègics i fonts ideològiques en l’experiència d’altres pobles que havien assolit la independència o lluitaven per aconseguir-la. El separatisme insurreccional de Macià i els seus homes estava clarament influït pel reeixit combat del moviment republicà irlandès, especialment Daniel Cardona i Nosaltres Sols eren els que més afinitats sentien pel model organitzatiu que els patriotes irlandesos havien bastit per arribar a obtenir el reconeixement d’un Estat Lliure sobre una part de l’illa, associat a la corona britànica. Estat Català, per la seva part, entre 1922 i 1939 va actuar com una organització patriòtica al servei de les institucions catalanes, del Govern de la Generalitat més concretament, que percebien com l’embrió d’un govern independent, més que com a formació política amb presència electoral, paper que exerciria l’Esquerra Republicana a partir del 1931.
El Front Nacional de Catalunya des de la seva fundació el 1939 va contribuir al triomf de la causa dels aliats contra el nazisme esperant veure recompensat aquest esforç amb el suport occidental al restabliment de les institucions catalanes quan, al final de la guerra mundial, molts pobles europeus recuperaven la llibertat. El Consell Nacional Català va presentar el dossier de Catalunya a la naixent Organització de les Nacions Unides amb idèntica finalitat. Un acord d’unitat nacional de les forces polítiques catalanes donant suport a un govern provisional que reclamaria el reconeixement
internacional, eren els dos eixos d’una aposta per la llibertat que va resultar per a d’altres pobles però no per als catalans.
A partir dels anys seixanta i fins ben entrats els anys vuitanta el model del moviment d’alliberament nacional basc, amb la combinació de lluita pel socialisme i la independència, va ser el principal referent dels independentistes catalans. La singular dinàmica del conflicte basc i les negatives repercussions de les accions etarres a Catalunya el van fer incompatible amb la realitat catalana. La descomposició del bloc soviètic, amb el sorgiment d’una munió de nous estats independents i la desvinculació de l’objectiu independentista respecte de la instauració d’un règim socialista van desviar l’atenció posada a Euskadi per orientar-la cap l’est d’Europa. Són els anys que es parla de la via lituana cap a la independència amb la mateixa superficialitat que després s’observarà l’experiència quebequesa dels referèndums per la sobirania.
Després de segles d’assimilació forçada dels catalans a un conjunt espanyol, intentada a través de molt diversos mitjans, des de la guerra d’ocupació al genocidi cultural, aquest objectiu dels estats espanyol i francès no ha sigut aconseguit plenament. D’altra banda, tal i com la història ens ensenya, del conglomerat social i polític català no ha sorgit fins ara amb possibilitats reals d’èxit, una alternativa nacional amb prou força per establir un estat propi. Enmig d’aquest dinàmica de confrontació desigual entre integrisme d’estat i projectes de sobirania, els partits nacionalistes catalans han anat buscant referents en el concert internacional mentre els autonomistes que limiten el seu horitzó a hipotètiques reformes de l’estat espanyol han anat assajant formules diverses sense èxits substancials.
Aquesta situació s’ha traduït en un comportament col·lectiu consistent en mirar que fan els altres, de comparar-s’hi, per envejar els que s’alliberen o mostrar autosuficiència quan hom comprova que sempre hi ha algú més fotut encara i que ja estaria content de tenir un estatut d’autonomia com nosaltres.
Hores d’ara hi ha una alta proporció de catalans i catalanes escampats pel món treballant causes nobles i humanitàries o des de Catalunya mateix fent propostes en els terrenys polític, sindical o de defensa del medi ambient d’abast supranacional. Crec que es dona entre nosaltres una conducta col·lectiva similar a la que es podia apreciar entre els activistes polítics d’origen jueu que van abraçar en els seus inicis la causa del comunisme desestimant el propi projecte nacional dels sionistes. És a dir, optaven per una solució global que permetia resoldre de retruc el conflicte nacional concret que els afectava directament tot i que no en volien ser conscients. La millor manera de contribuir al progrés global és fer-ho des de la pròpia identitat tant a nivell individual com col·lectiu. Amb això vull dir que les organitzacions polítiques, sindicals o culturals que vulguin oferir una alternativa pensant en el poble català han de conèixer les situacions que es donen altres nacions, però no és pot confiar en importar models. Les relacions de solidaritat i d’intercanvi entre pobles són necessàries sempre que vagin acompanyades d’un filtre crític imprescindible per poder traslladar alguna proposta positiva a la realitat catalana. La tasca del Ciemen en aquests vint-i-cinc anys ha permès conèixer la situació d’altres pobles i ha obert la realitat nacional catalana a la mirada crítica d’observadors externs sense recomanar receptes ni beneir solucions d’importació.
Els Països catalans són per contingent humà, per pes econòmic, tradició cultural i situació geoestratègica la minoria nacional més important d’Europa sense estat propi. Aquest fet hauria de dotar de major sentit de responsabilitat històrica als representants polítics que tenen consciència de catalanitat a l’hora de formular propostes que permetin intervenir amb veu pròpia a la nostra comunitat nacional en els diversos processos d’integració europea en la línia de que preservin la diversitat cultural i nacional característica del vell continent i aturin les dinàmiques assimilacionistes consubstancials als estats conquistadors com l’espanyol o jacobins com el francès. Però la trajectòria d’intercanvi cultural del Ciemen pot tenir en els anys a venir una projecció interna a la societat catalana si incideix també en la complexa realitat de la immigració contemporània a Catalunya. Molts col·lectius d’immigrants procedeixen de pobles oprimits i sense cap coneixença prèvia de la realitat nacional catalana, caldrà establir vincles de comunicació per evitar que aquests contingents de població nouvinguda siguin integrats a l’espanyolitat teòricament i abstractament igualitària i, com ha succeït en d’altres nacions europees minoritzades, siguin manipulats pels estats assimiladors com l’espanyol per neutralitzar les reivindicacions nacionals dels catalans, diluint-les en un fals multiculturalisme al servei del manteniment de la unitat de l’estat.
El Ciemen té el repte cara al futur d’esdevenir canal d’intercanvi d’idees i projectes entre altres pobles i nosaltres, contribuint per exemple a promoure una constitució europea respectuosa amb els drets nacionals i la diversitat cultural de totes les nacions d’Europa. Però també cap a l’interior de la societat catalana hem d’afavorir el debat social i polític sobre el dret a l’autodeterminació del poble català ajudant a consolidar al nostre país els mateixos valors que reivindiquem en el concert internacional.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!