Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 de juny de 2022
0 comentaris

Apartheid a la Catalunya espanyola

La resolució del Parlament de Catalunya denigrant Israel en pro de la “causa palestina” és un episodi més d’una successió de fets que cal analitzar conjuntament per entendre el seu significat i propòsit.

Els actuals dirigents polítics catalans són majoritàriament responsables del fracàs del procés independentista estroncat al 2017, incapaços d’assumir les seves responsabilitats miren de distreure el personal amb causes alienes a la independència, entre les quals i en lloc destacat (tot i que ve d’abans) l’hostilitat contra Israel. Recordem com Benet Salellas va insultar, quan era diputat al Parlament, un catalans pel sol fet de ser jueus, com Albert Botran (diputat trapella que pren el relleu en aqueixa funció inofensiva pel poder espanyol a Joan Tardà) s’esmerça a boicotejar esportistes israelians i, de pas, els catalans que qualifica d’extrema dreta i xenòfobs, cas de Sívia Orriols.

La segregació de l’espai públic i, sobretot, mediàtic, dels catalans, jueus i no jueus, que no encaixen dins dels paràmetres del progressisme abstracte i banal políticament correcte, s’encomana també a l’ANC quan exclou Albert Pont, candidat del nou FNC del debats electorals, i a Vilaweb, on és impossible trobar una informació que no culpabilitzi a Israel.

Catalunya va camí de ser un bantustan autonòmic, on imperi un antiracisme, un antisionisme, un antifeixisme, estrictament fictici, estèril i contraproduent pels interessos objectius de l’independentisme català amb la complaença del PSOE i els Comuns que atien l’estultícia i la desorientació d’uns polítics mentiders i mesells que defugen el veritable conflicte amb el poder espanyol.

Post Scriptum, 23 de juny del 2022.

Hi ha dos altres factors del subsistema moralment virtuós en curs de construcció: l’obertura a la immigració incontrolada (“papers per a tothom”, “casa nostra és casa vostra“), que implica una renúncia a un dels atributs de la sobirania que és l’atorgament de la condició de ciutadà. Qui gosa posar en qüestió aqueixa actitud nacionalment suïcida és estigmatitzat com a racista. I una deriva de l’anterior, els antisionistes fanàtics són els més diligents inquisidors de tota conducta susceptible de ser acusada d’islamofòbica, fins al punt que allò que no sigui l’exoneració dels jihadistes de Ripoll és un acte xenòfob als ulls d’aqueixos ignorants que no saben identificar els totalitarismes emergents al si de la societat catalana i europea.

Dissortadament, el nivell del debat intel·lectual sobre aqueixes qüestions no depassa el d’un parc temàtic a la mida dels anticapitalistes nostrats, (ERC inclosa), que han substituït l’objectiu de la construcció d’un estat-nació expressió de l’autodeterminació del poble català per un republicanisme sense identitat nacional, a la mida del multiculturalisme conjuntural compatible amb la continuïtat de les condicions de dominació política i espoliació econòmica exercides per l’ordre estatal dins del qual opten per tenir un rol subatern.

Post Scriptum, 1 de juliol del 2022.

Un altre dels trets del bantustan català és l’omissió deliberada de tota crítica envers l’ANP i Hamas pel caràcter totalitari dels seus mètodes, tortura inclosa, com denuncia Human Rights Watch: “Palestinian Authority and Hamas systematically torture critics in jail”.

Post Scriptum, 21 de juliol del 2022.

El terminal mediàtic del subsistema d’apartheid autonòmic és el retratat per Vilaweb: “L’Ara, Abacus, La Vanguardia i l’empresa editora de Nació Digital, els més beneficiats per la nova subvenció de la Generalitat“. Mentre que, nacionalment, Catalunya és una colònia d’Espanya: “En alguns moments i en alguns països d’això se n’ha dit ‘apartheid’… L’escàndol de la repetició del judici a la sindicatura electoral posa en relleu que els jutges espanyols, més que aplicar el codi penal, es dediquen a aplicar el codi postal”.

Post Scriptum, 29 de juliol del 2022.

Segons El Nacional.cat, els insults racistes d’algunes persones concentrades abans d’ahir davant el Parlament per donar suport a Laura Borràs van anar dirigits contra la diputada Najat Driouech (ERC), que avui fa una crida col·lectiva a alçar “murs contra el racisme”. Aqueixes conductes inadmissibles ja han estat desqualificades per la pròpia Laura Borràs i el president Puigdemont, entre d’altres. Però ningú se’n adona que la magnificació d’aqueix incident cerca tapar un acte de racisme anticatalà com és l’expulsió vergonyant de la presidenta del Parlament ? I, més encara, qualificar globalment els seus partidaris com a racistes que mereixen ser expulsats de la restauració autonòmica en curs a Catalunya on impera el contra-independentisme col·laboracionista d’Esquerra, Comuns, CUP i PSC no és apartheid ? La diputada d’ERC assegura que el projecte independentista “no accepta el racisme”, però li sembla bé deslegitimar Israel i la comunitat jueva catalana ?

Ot Bou s’ha referit avui a aqueix cas en l’article de Vilaweb, “La tossuderia de Borràs i la vergonyeta“: “Aquesta paradoxa fa que Esquerra, la CUP i una part de Junts aboquin contra Borràs totes les lliçons morals que no són capaços de demostrar amb l’exemple, afirmativament. L’espectacle que en resulta és grotesc. Es veié ahir amb l’escàndol que es va muntar perquè una seguidora de Borràs –una­– va proferir un insult racista contra Najat Driouech, diputada republicana. L’exageració de l’episodi fa feredat: desenes i desenes de càrrecs públics i personalitats s’han solidaritzat amb Driouech, com cavallers sense espasa de l’antiracisme, com si tot el respecte del món es decidís en un piulet de suport, i la polèmica encara s’ha allargat amb un comunicat grandiloqüent de la diputada, que diu que rep insults cada dos per tres i que ja no li fan mal, però que fins avui no ha necessitat “fer una denúncia en veu alta”, amb un comunicat. La manera com molts independentistes han sucat pa en la protesta d’ahir, a mig camí entre la demonització i la mofa, recorda la retòrica inflamada contra l’inexistent feixisme català.”

El cas Driouech només és el preludi de la campanya en curs per acusar de feixistes i racistes tots aquells que no participem de la restauració autonòmica i de la claudicació davant el poder espanyol. ERC, CUP i una part de Junts han esdevingut col·laboradors del PSOE contra l’independentisme subsistent (ANC i Consell per la República).

Post Scriptum, 3 d’agost del 2022.

Vilaweb: “Quaranta manifestants pro-Borràs demanen a Najat Driouech aclariments sobre d’on va sortir el crit racista. Diuen que la distància que hi havia amb la diputada fa impossible que ells no sentissin els crits si haguessin sortit del seu grup i es declaren “ofesos i embrutats” per l’acusació”.

Post Scriptum, 10 d’agost del 2022.

La recent operació militar d’Israel contra la PIJ a Gaza ha deixat en evidència la desinformació propalestina i antisionista hegemònica als mitjans nostrats: cap referència a la intervenció iraniana via la Jihad Islàmica Palestina (PIJ), cap esment al caràcter sel·lectiu dels objectius i la responsabilitat palestina en les morts dels civils per causa dels míssils fallits, cap notícia de l’oferiment del cap de govern Lapid a Hamas per encetar una via de pau i prosperitat. Tampoc ni una paraula del suport de l’ANP a la Xina contra Taiwan, a Rússia contra Ucraïna, a Espanya contra Catalunya, la ficció de la causa palestina pesa més que la de la independència del poble català. Res de tot això, només antisemitisme primari en noms d’uns falsos valors morals en boca d’uns governants incompetents.

Post Scriptum, 14 d’agost del 2022.

Xavier Diez va publicar el proppassat 9 d’aqueix mes a la revit El Mirall l’article titulat “El comodí del racisme“, que començava així: “Una de les polèmiques d’agost l’hem tingut amb el tuit de Lluís Llach en què, mostrant una fotografia d’una parella musulmana, ell amb un banyador petit i ajustat; ella tapada de dalt a baix, afegia el lacònic comentari “fa pensar”. La publicació va desfermar una d’aquelles histèries col·lectives entre sectors tradicionalment reivindicats progressistes i van procedir a una d’aquelles recurrents campanyes de linxament mediàtic al qual ens hem acostumat a les xarxes socials. Com a resum, la idea era acusar el cantautor de Verges de racista, de fer-lo sentir culpable, de deixar-se entabanar per la ultradreta pròpia del nacionalisme català, de desqualificar-lo i tants altres tòpics als quals ens hem anat acostumant en aquests darrers anys en què, una determinada esquerra de pensament únic, llença fàtues contra qui discrepa del pensament únic multiculturalista i tracta d’inspirar por entre aquelles persones que es plantegen dubtes sobre determinats posicionaments polítics de les esquerres. Això sí, la ignorància i el menyspreu per trajectòries exemplars com les de Llach no semblen obstacle per proferir tota mena d’acusacions infundades.” El mateix Lluís Llach analitzava la situació en una entrevista a Vilaweb tres dies després: “Qui em va convèncer que amb l’estat espanyol no es podia negociar va ser Junqueras”.

Post Scriptum, 12 d’octubre del 2022.

Comparteixo les reflexions aplicades a l’actualitat política catalana contingudes en aqueix editorial de Vicent Partal el proppassat 26 de setembre a Vilaweb, “Contra els feixistes d’esquerres: un poc de Rosa Luxemburg, per a evitar això que ha passat a Itàlia“, quan diu que “l’arribada del feixisme a Itàlia, i arreu, té molt a veure amb la incapacitat de l’esquerra de lliurar a la població allò que vol i amb la seua obsessió per censurar els debats i fer callar la lliure expressió crítica”. Especialment rellevant em sembla aqueix paràgraf: “La llibertat només per als qui donen suport al govern o només per als membres del partit no és llibertat”, va escriure Luxemburg en un text que possiblement és el més famós de tots els seus. I afegí: “Perquè la llibertat sempre ha estat i és la llibertat per a aquells qui pensen diferentment […], car tot el potencial instructiu, sa i renovador de la llibertat política depèn d’aquesta característica i es torna ineficaç si la transformen en un privilegi.” Són paraules escrites ja fa cent anys per aquesta gran comunista, però són unes paraules que ressonen amb una força enorme avui, quan els partits d’esquerra cada dia tenen una obsessió més gran per a fer de policies del pensament i l’expressió –a Catalunya, en un grau superlatiu; tant, que comença a ser insuportable.”

Post Scriptum, 22 de juny del 2023.

L’assetjament a Sívia Orriols, alcaldessa de Ripoll, acusant-la de ser el referent de l’extrema dreta catalana del segle XXI és un altre cas il·lustratiu de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que campa en l’espai mediàtic i polític de casa nostra.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!