Avui he publicat un apunt qualificant l’actuació del jutge Pablo Llarena com un cas d”ensimismamiento” espanyol que ara voldria complementar. Sóc dels que penso que la nació és, essencialment, el resultat d’una mentalitat col·lectiva que es nodreix de la llengua i el dret i es propaga mitjançant un relat històric que alimenta la consciència nacional de tot poble. Ho vaig mirar d’explicar en un text de fa dotze anys titulat “Entre el silenci i la Catalunya endins”.
Però avui, llegint l’article de Lourdes Sánchez Rodrigo, “El Regeneracionisme català a Espanya”, (Miscel·lània Joan Fuster, Volum V, PAM, 1992), he trobat una reflexió que trobo rellevant per comprendre els antecedents i les múltiples dimensions actuals del conflicte català/espanyol. A la darreria del segle XIX són coetanis el fallit regeneracionisme espanyol i la florida renaixença catalana que s’expressa en la divergent actitud dels intel·lectuals que respectivament les sustenten. Diu Lourdes Sánchez: “Molts d’artistes catalans van creure en la regeneració del país i, des de l’art i amb l’art, hi van ajudar. Donaren suport a la seva societat i acceptaren tot allò que es feia, malgrat totes les fallences i buits de contingut. Es refiaven d’aquesta nova realitat i creien en la seva funció com a professionals de l’art que, per primer vegada, hi col·laboraven. Molt diferent serà, amb els anys, el paper que pertocarà viure a l’intel·lectual espanyol, enfonsat en la desesperança i el descoratjament després del seu esforç, endebades, de lluita per la regeneració d’Espanya” (pàgines 229-230).
Mentre els intel·lectuals espanyol es recloïen en l”ensimismamiento” estèril, que va desembocar en la reacció violenta del franquisme com a forma d’imposar l’integrisme d’estat contra el nacionalisme emergent català, els intel·lectuals catalans del primer terç del segle XX desenvolupaven la noció de “Catalunya endins”, com exposà Jaume Bofill i Mates en un article així titulat publicat a “La Publicitat”, el 23 de maig de 1930, i recuperat pel benemèrit Joan Safont. No era l’únic, Joan Estelrich també va publicar un assaig amb aqueix mateix títol gairebé simultàniament.
Al postfranquisme Jordi Pujol va recuperar aqueix lema que va anar quedant en desús atesa l’hegemonia ideològica del progressisme abstracte i banal, refractari a la catalanitat, que hom percep actualment en la precarietat dels projectes de reconstrucció nacional en ple procés (teòricament) independentista. Vicent Partal s’ha referit sovint en els seus editorials a Vilaweb, com per exemple aqueix del 24 de maig del 2020: “Som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables.” Del qual val la pena reproduir aqueix paràgraf: “A VilaWeb fem tant com sabem per obrir finestres al pensament fort, per provar d’impedir que segresten intel·lectualment el país i el moviment independentista. Però jo no m’enganye i sóc conscient de la nostra excentricitat –nosaltres no som d’eixe món. I que lliurem, amb molt de gust i orgullosos de fer-ho, una batalla desigual, vists els incomparables recursos que drena el partidisme en la construcció del seu discurs tou, practicista, utilitari i interessat.”
I un d’aqueixos intel·lectuals amb autoritat moral és Joan Ramon Resina que abans d’ahir ens oferia una reflexió aprofundida sobre “La dignitat del Primer d’Octubre“, del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “Deia Francesc Pujols que l’esperit català reneix sempre, malgrat els seus pretesos enterradors. Si hi ha res que ens ensenyi aquest etern renéixer és que l’ésser de Catalunya és sempre proper, sempre a l’abast, encara que ens defugi perquè nosaltres el defugim per encalçar objectius de molt menys trellat. Un recorregut superficial dels darrers segles palesa que el país existeix amb més intensitat com més s’emmiralla en la seva essència, que participa més de l’ésser com més s’afirma en la dignitat. En aquesta, i no pas en un progrés més que discutible, rau el seu vertader tret distintiu. Anterior a la llengua i al dret, en què Prat de la Riba veia la prova del fet diferencial, aquest tret els garanteix tots dos. I ho és, d’anterior, perquè si la llengua és l’adveniment de l’ésser català, que recula i reneix quan semblava a punt d’extingir-se, sols hi ha llengua en tant que el poble se’n fa digne; en la mesura que pressent la dignitat i s’hi acosta tant com pot. La llengua és el vehicle primordial per a exterioritzar la dignitat, però el fet radicalment diferencial és la facultat d’emprar-la per a dir “no”. D’aquesta capacitat, exercida una vegada i una altra respecte d’una Espanya prostrada davant l’absolutisme, una Espanya que fa segles que reprodueix les hordes fanatitzades en l’aporellos, ells en diuen “el problema catalán”.
L”ensimismamiento” d’antany ha estat substituït pel supremacisme espanyol actual, mentre que la renaixença catalana de fa un segle no acaba de retrobar ara el tremp suficient per sostenir i superar el conflicte que el poder estatal imposa.
Post Scriptum, 11 d’octubre del 2021.
Joan Ramon Resina al seu article d’ahir a Vilaweb, “Els catalans d’Azaña”, deixa anar una reflexió punyent sobre la mentalitat espanyola: “Una societat regida per l’aparença i mancada de substància; més ben dit, una societat la substància de la qual consisteix a aparentar.”
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2021.
Passant les hores vagaroses del capvespre de tardor trobo a l’editorial de Serra d’Or, número 222, corresponent al març del 1978, titulada “Ensimismados”, aqueix paràgraf punyent: “Cada llengua té els seus instants de felicitat creadora. Sembla indubtable que a la llista d’encerts del castellà cal posar-hi “Ensimismarse”. ¿Com es diria ensimismado en francès, en italià, en qualsevol altra llengua ? Per a fer-ne un equivalent d’ensimismamiento un dels nostres més grans escriptors proposava entotsolament. És un acudit, potser. Però, mentre aquest neologisme no hagi fet camí, hem de reconèixer als castellans i als castellanoparlants el privilegi del gaudi, en exclusiva, d’un joc de termes expressius.
El mal és, que aquestes paraules, tan ben trobades i tan justes, descriuen, potser el tret més acusat d’allò que, en espera d’un terme més exacte, si mai el descobrim, continuarem anomenant Madrid. Allò -estaments, cossos, classes, fraternitats de poble, de col·legi, de cafeteria…- que a Espanya mana, i mana des de Madrid, viu encastellat en una soledat autosatisfeta. Prepotència i impotència -perquè l’orba prepotència és ben sovint pagada al preu de la inoperància- hi són la cara i la creu de l’entotsolament.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!