Ahir es van conèixer, encara que no pas oficialment, els termes essencials de l’acord tancat entre la dictadura teocràtica xiïta iraniana i el règim comunista xinès per vint i cinc anys, que converteixen de fet l’Iran en un protectorat del neo-imperialisme de la Xina.
La notícia és significativa per molts motius. El primer, perquè coincideix amb el cinquè aniversari del pacte de Viena entre el G5+1 i l’Iran sobre el seu programa nuclear. Després de la retirada dels EUA, i la imposició de sancions econòmiques unilaterals, aquell acord era paper mullat atesos els incompliments permanents dels governants de Teheran, posats al descobert per una operació del Mossad fa tres anys. Els estats europeus han fet ulls clucs davant la pretensió real de l’Iran per fer-se amb l’arma atòmica, i ara són la Xina i Rússia els qui salven el règim de la fallida i el protegeixen d’eventuals nous atacs dels EUA i Israel.
El segon, perquè consolida irreversiblement la dictadura islamista i esvaeix les esperances d’enderrocar-la del poble iranià i els demès sotmesos a la seva terrible repressió (els kurds, principalment). L’acord implica la cessió de parts del territori iranià per a ubicar-hi les bases militars xineses (i russes) i garantir l’extracció dels recursos naturals amb els quals pagaran les inversions forànies. L’eix xiïta bastit per l’Iran a través de l’Iraq, Síria i el Líban arriba al Mediterrani i alterarà la correlació de forces en detriment dels estats europeus (cal tenir en compte que Algèria és un estat fallit en vies d’esdevenir la nova peça de l’expansió xinesa).
El tercer, és que referma l’aliança entre Rússia i Xina contra Occident, amb Putin com a actor secundari però imprescindible en el propòsit que els règims totalitaris acabin derrotant els democràtics al segle XXI. Particularment, l’autòcrata del Kremlin aspira a doblegar Europa, allà on Stalin va fracassar. Compta per fer-ho amb còmplices diversos al si dels estats europeus, França en primer lloc.
I en quart lloc, és una amenaça directa a Israel, que està en vies de desballestar les infarestructures militars iranianes amb sabotages espectaculars. Ara, el règim islamista podrà accedir a l’arma atòmica i desvenir una versió B del règim nord-coreà per amenaçar permanentment els estats veïns al preu del sacrifici dels seus dissortats súbdits. Per entendre el capteniment dels aiatol·là amb la bomba nuclear cal rellegir l’article de Shaul Schmuckler, publicat el 16 de gener d’enguant al seu bloc a The Times of Israel: La logique de la course iranienne au nucléaire, une énigme pour l’Occident.
Post Scriptum, 17 de juliol del 2020.
En un article editorial publicat ahir pel Jerusalem Post Yaakov Katz es pregunta: After the China-Iran deal, why is Israel still working with Beijing? Respon ell mateix, “This isn’t about Israel doing a favor to the US, which is in a trade war with China. It is about protecting Israeli national security.”
Post Scriptum, 26 de juliol del 2020.
El Begin Sadat Center ha dedicat tres report consecutius a analitzar les repercussions globals de l’acord entre Xina i Iran: el propassat 21, The Iran-China 25-Year Plan: A Preliminary Assessment, d’Ofira Seliktar i Farhad Rezaei, i China and Iran Reach a New Stage in Their Strategic Partnership de Mordechai Chaziza, i l’endemà, The China-Iran Deal: A Trial Balloon with a Clear Message, de James M. Dorsey.
Post Scriptum, 4 de setembre del 2020.
Michael Doran i Peter Rough, dos alts càrrecs de la seguretat nacional dels EUA durant la presidència de Georges Bush, van publicar el passat 3 d’agost un extens report al Tablet Magazine, que ha estat traduït al francès per Jforum: L’hégémonie chinoise sur la planète passe par le Moyen-Orient.
Post Scriptum, 4 de novembre del 2020.
Abans d’ahir, el tinent coronel (a la reserva de les FDI) Dany Shoham publicava als Prpectives Papers, número 1.795, del BESA Center, aqueix report: The Quadruple Threat: North Korea, China, Pakistan, and Iran.
Post Scriptum, 1 d’abril del 2021.
La signatura efectiva de l’acord de cooperació Iran-Xina és perçebut com una amenaça d’Israel estant, com publicà abans d’ahir The Times of Israel : Amos Yadlin tire la sonnette d’alarme après le pacte entre l’Iran et la Chine. L’ex-commandant s’est inquiété de l’accord stratégique signé par les deux pays et visant à prendre en charge les problèmes économiques de Téhéran”. I també, a l’interior de l’Iran, l’oposició dels es manifesta en contra d’aqueixa submissió a l’expansionisme xinès, segons informà ahir el CNRI: “Manifestations à Karadj et Téhéran contre l’accord bradant le pays à la Chine.”
Post Scriptum, 8 d’abril del 2021.
Ahir, l’articulista del Jerusalem Post Seth J. Frantzman observava com el ministre d’afers exteriors iranià era a la Xina mentre els estats ocidentals reprenien a Viena les converses sobre el seu desenvolupament atòmic, marcant així quines són les prioritats de règim: Zarif tours central Asia as US is in Vienna for talks. En aqueix sentit, Debka fa cinc dies publicava aqueix report: China to post 5,000 troops in Iran to protect massive investment. Iranians protest: “We’re not for sale”:
Beijing is preparing to transfer 5,000 Chinese troops to Iran to guard its $400bn investment in the country over the next 25 years. Military engineers are prospecting sites for their bases. This deployment was covered in the investment-cum-strategic accord signed in Tehran on March 27 by visiting Chinese FM Wang Yi and his Iranian counterpart Mohammed Javad Zarif.
Gulf and the Western intelligence sources report that this substantial Chinese military presence in Iran, the first in the Gulf region, will mark out the formation of a strategic axis linking China, Iran and Pakistan, two of which are nuclear powers. It will add another section to the CPEC [China-Pakistan Economic Corridor] project underway in Pakistan, as part of Beijing’s $8 trillion Border and Road Initiative (BRI) projects for spanning Asia and Europe. The CPEC is to provide a safe passage and a shorter route for Iranian oil, gas and petrochemicals, sold at cut-rate prices, to reach China.
The 5,000 Chinese troops to be posted in Iran, DEBKAfile sources reveal, will join the rarely noticed presence of 10,000 Chinese military personnel in the east African port of Djibouti,, so topping up Beijing’s military strength athwart more than one sensitive corner of the Middle East to 15,000 troops.
The locations of the new Chinese bases in Iran are still under discussion. One is likely to be a seaport – either on Iran’s Gulf coast or at Chabahar, an outlet to the Gulf of Oman where the Revolutionary Guards Crops (IRGC) navy maintains a large installation. This location would strengthen the Iran-China-Pakistan connection. Also under discussion is a site close to Iran’s key nuclear facilities, which would seriously complicate any Israeli plan for an air strike against its nuclear program.
The mew pact is a gamechanger in more than one respect. It draws some of the sting from the US sanctions imposed on both partners, by partially covering Iran’s losses from the US embargo on oil sales. The deal gives the IRGC access to sophisticated military hardware and points the oil-rich Gulf nations to an alternative source for cutting-edge weaponry after the Biden administration paused large-scale arms sales to Saudi Arabia and the UAE.
While the deal serves the ends of the Islamic regime and the Guard, who will certainly get their cut of the Chinese bonanza, it has aroused some popular resentment. Last Tuesday, several hundred Iranians gathered outside parliament in Tehran, in Isfahan, Alborz and other towns to demand the annulment of the pact with China and the future deployment of Chinese troops in their country. Former President Ahmadinejad is said to have a finger in the movement. The protesters chanted such slogans as “Iran is not for sale,” “Death to those who sell the homeland,” and “We will fight, we will die and we will take Iran back.” They hoisted placards marked: “China, get out of Iran.” In Australia, Iranian expats demonstrated outside the Chinese Consulate.
Israel too has extensive economic ties with Beijing, to which Washington strongly objects, including the new port a Chinese firm is on contract to build in Haifa with a 25-year management lease. Jerusalem therefore has so far hesitated to respond to the massive Chinese investment in Iran. Beijing, in active expansionist mode in the region, this week indicated that invitations would be extended to Israeli and Palestinian delegates to use China’s good offices. China may next seek out a mediation role for the conflict between Israel and Iran.
Post Scriptum, 13 d’abril del 2021.
Dos nous reports al BESA Center expliquen perquè Iran no té cap necessitat de fer concessions a Occident, perquè té el suport de la Xina: Ahir, Emil Avdaliani escrivia que Iran Plays the Eurasian Card, i avui Reza Parchizadeh conclou que Iran’s “Look To the East. Precludes Any Deal with the West.”
Post Scriptum, 26 de setembre del 2021.
Jonathan Spyer va publicar el proppassat 23 aqueixa reflexió geoestratègica al Jerusalem Post arran de la incorporació de l’Iran a l’Organització de Cooperació de Xangai: Is there an alliance between Iran and China? Tehran’s accession to full membership in the Shanghai Cooperation Organization reflects deepening ties.
Post Scriptum, 15 de juliol del 2022.
Abans d’ahir a l’INSS d’Israel:”The Arab World amidst Great Power Competition.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!