L’apel·lació xarnego (o antigament també xarnec) és un mot despectiu, emprat originàriament al segle XVIII per referir-se al fill d’una persona catalana i d’una no catalana, especialment francesa, i al segle XX envers els immigrants castellanoparlants que viuen a Catalunya, més específicament respecte de les persones de llengua castellana no adaptades lingüísticament al català. A mitjan els anys setanta del segle passat va desaparèixer de la vida pública en virtud d’un acord tàcit socialment adoptat en pro de la integració en la catalanitat dels nouvinguts durant el franquisme que fins allavòrens no havien tingut la possibilitat de fer-ho.
Arran del procés independentista català (2010-2017), quan aparentment es posa en qüestió la unitat de l’estat espanyol, es reactiva el “Xarneguisme ‘low cost”, com encertadament assenyala Francesc Canosa: “Aquest modus vivendi d’alguns, de professional etern de la immigració. El negoci del xarneguisme low cost. El parc Disney de bressol privatitzat. Mentre que la majoria de catalans que viuen aquí des de fa anys no se senten immigrants n’hi ha que continuen volent ser declarats oficialment immigrants com si fossin un floquet de neu en una gàbia. Volen la seva quota d’elit minoritària. Volen una subvenció moral eterna. Per sobre de tots. Per sobre de les ciutats que ja existien abans de l’èpica de maleta de cartró. Per sobre de les classes populars que ja existien abans que ells s’autoproclamessin per decret llei classes populars oficials i úniques. Per sobre de les lluites lluitades. Per sobre de tot el que existia abans que ells ens repeteixin constantment que no existia. Ho salten tot per fer-nos sentir als altres immigrants a Catalunya. Però per sobre de tots hi ha vida i un país” (Ara, 28 de setembre del 2016).
Amb la desconstrucció del procés (2017-2022), autopromoguda pels partits parlamentaris que n’havien estat els abanderats (especialment Esquerra), la reacció espanyolista pren la iniciativa per dues vies: l’accentuació del supremacisme (Ciudadanos, Vox) i el neoxarnegisme (PSC, Comuns, i també ERC). Aquest darrer es reformula com un moviment contra-identitari respecte de la catalanitat i en pro de l’espanyolitat amb la finalitat de desarticular el conflicte Catalunya-Espanya, que hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats. D’una banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en tinguin consciència o no). Aquest eix és deliberadament desdibuixat per prioritzar el fictici dreta/esquerra a partir del qual l’esquerra “nacional” cerca compartir espais amb el progressisme que no assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC i els Comuns la nació és Espanya). L’eixamplament de la base sobiranista per aquesta via és una ficció, incapaç de concretar-se en un projecte de transformació social, menysté el potencial del nacionalisme com alternativa transformadora capaç d’aglutinar els interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència econòmica i política del nostre país.
Els partits garants de l’ordre espanyol a Catalunya (el PSC en primer lloc) del restabliment autonòmic ençà han maldat per mantenir la població nouvinguda d’origen espanyol identificada prioritàriament amb la seva terra de procedència (via “casas regionales“, Feria de Abril…) per impedir la seva incorporació a la catalanitat, és a dir, a la cohesió nacional d’un poble que pot prendre consciència de la dominació política i econòmica que el poder espanyol exerceix sobre Catalunya. Dissortadament, el neoxarnegisme es acomboiat per l‘acomplexament contra-identitari que impregna majoritàriament l’independentisme català i hom permet que adopti la cobertura d’una “primavera republicana”, que propugnen els Comuns i els seus satèl·lits (Festival de Cultura Txarnega, El Crític…). Justament en aqueix darrer mitjà apareix l’entrevista a Mariona Lladonosa, “XARNEGUISME I CATALANITAT: NO REDUÏM LES IDENTITATS A UN DEBAT ETNIFICADOR”, on afirma que “cal defensar la via catalana d’integració que el catalanisme ha promogut: un model que ha apostat per la incorporació voluntària de les persones a la Nació” (8 d’abril del 2019).
En lloc de blanquejar el caracter espanyolista d’aqueix neoxarnegisme aparentment progre (a la manera de Maruja Torres, per exemple) l’independentisme ha de deixar en evidència aqueixos còmplices del manteniment de l’ordre estatal espanyol evidenciant, com ahir Gabriel Ensenyat a Vilaweb, que “L’emigració va ser emprada per l’estat per consolidar l’espanyolització de les Illes” i arreu dels Països Catalans. Alhora, cal reactivar el discurs de la catalanitat integradora i propulsora d’una societat pròspera i lliure, (que feia Súmate) impossible dins el Regne d’Espanya, (“Espanya ens roba”, efectivament), de la qual formin part els nouvinguts de les diverses procedències que conformen actualment la pluriculturalitat del nostre país.
Post Scriptum, 5 de maig del 2023.
Un exemple de l’utilització perversa del neoxarneguisme: Sergi Sol al NacionalCat el proppassat 19 de març: “El xarnego us passa la mà per la cara“.
Post Scriptum, 2 de setembre del 2023.
Clarificador article de Marc Pons, avui al Nacional.cat: “D’on ve el mot ‘xarnego’ i qui eren els primers ‘xarnegos’? És d’origen aquità i va sorgir en el context cultural de la identitat tribal propi de les societats antigues i medievals”, del qual val la pena reproduir-ne aqueixos dos paràgrafs:
L’aparició del mot “xarnego”
No obstant això, els contactes entre les dues comunitats van ser més freqüents del que podem imaginar. Sobretot a les ciutats, on les dues comunitats coincidien. Un exemple seria Baiona, la capital històrica de Lapurdi (un dels tres territoris d’Euskadi-nord), que durant tota l’edat mitjana va ser un espai de mestissatge entre bascos, aquitans i anglesos (els nous dominadors del territori des del segle XIII). A Baiona, Auloron (comtat de Bearn) o Lo Mont de Marçan (comtat d’Albret), els matrimonis entre bascos i aquitans van ser freqüents, i no sembla que generessin cap conflicte. Però, en canvi, a “les bastides” (viles de nova fundació creades seguint el traçat dels camins importants) aquest fenomen va generar cert rebuig. I és allà on apareix, per primer cop, el mot “xarnego”: identifica una persona nascuda d’un matrimoni mixt.
Quin és l’origen etimològic de “xarnego”?
Ningú no ha explicat l’etimologia del mot “xarnego”. Alguns afirmen que procedeix del castellà “nocharniego”, un gos llebrer. Però no han explicat el simbolisme de l’expressió ni la transmissió lingüística. Com tampoc no han explicat si és un mot basc o occità. Però, en canvi, sí que sembla clar que ja tenia una càrrega pejorativa. No com la imaginem modernament, sinó en el context cultural d’identitat tribal propi de les societats antigues i medievals. Passats els segles, entraria a Catalunya amb la immigració occitana, en bona part procedent d’Aquitània (1550-1640), i s’empraria, paradoxalment, per a referir-se als fills de parelles catalanooccitanes. Aquella migració duplicaria la població del Principat. Per tant, podem considerar que una gran massa de catalans que claven les seves arrels a la Catalunya del XVI son, en bona part, descendents dels primers “xarnegos” catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Luis Martínez Garate n’ha fet aqueixa traducció al castellà:
La apelación ‘xarnego’/’charnego’ (o antiguamente también ‘xarnec’) es una palabra despectiva, utilizada originariamente en el siglo XVIII para referirse al hijo de una persona catalana y de otra no catalana, especialmente francesa, y en el siglo XX para con los inmigrantes castellanohablantes que viven en Cataluña, más específicamente respecto a las personas de lengua castellana no adaptadas lingüísticamente al catalán. A mediados de los años setenta del siglo pasado desapareció de la vida pública en virtud de un acuerdo tácito socialmente adoptado en pro de la integración en la catalanidad de los recién llegados durante el franquismo que hasta entonces no habían tenido la posibilidad de hacerlo.
A raíz del proceso independentista catalán (2010-2017), cuando aparentemente se pone en cuestión la unidad del Estado español, se reactiva el “Charneguismo ‘low cost’”, como acertadamente señala Francesc Canosa: “Este modus vivendi de algunos, de profesional eterno de la inmigración. El negocio del charneguismo ‘low cost’. El parque Disney de cuna privatizado. Mientras que la mayoría de catalanes que viven aquí desde hace años no se sienten inmigrantes, algunos siguen queriendo ser declarados oficialmente inmigrantes como si fueran un ‘copito de nieve’ en una jaula. Quieren su cuota de élite minoritaria. Quieren una subvención moral eterna. Por encima de todos. Por encima de las ciudades que ya existían antes de la épica de maleta de cartón. Por encima de las clases populares que ya existían antes de que ellos se autoproclamaran por decreto ley clases populares oficiales y únicas. Por encima de las luchas peleadas. Por encima de todo lo que existía antes de que ellos nos repitan constantemente que no existía. Se lo saltan todo para hacernos sentir a los demás inmigrantes en Cataluña. Pero por encima de todos hay vida y un país” (Ara, 28 de septiembre de 2016).
Con la deconstrucción del proceso (2017-2022), autopromovida por los partidos parlamentarios que habían sido los abanderados (especialmente Esquerra), la reacción españolista toma la iniciativa por dos vías: la acentuación del supremacismo (Ciudadanos, Vox) y el neocharneguismo (PSC, Comuns, y también ERC). Este último se reformula como un movimiento contra-identitario respecto a la catalanidad y en pro de la españolidad con el fin de desarticular el conflicto Cataluña-España, que debería permitir articular bloques sociopolíticos contrapuestos. Por un lado, los que se benefician (de manera real o imaginada) de la dependencia y por otro, los que son realmente perjudicados (tengan conciencia de ello o no). Este eje es deliberadamente desdibujado para priorizar el ficticio derecha/izquierda a partir del cual la izquierda nacional busca compartir espacios con el progresismo que no asumen el pueblo catalán como sujeto político (para el PSC y los Comunes la nación es España). La ampliación de la base soberanista por esta vía es una ficción, incapaz de concretarse en un proyecto de transformación social, menosprecia el potencial del nacionalismo como alternativa transformadora capaz de aglutinar los intereses de la población que se ve perjudicada por la dependencia económica y política de nuestro país.
Los partidos garantes del orden español en Cataluña (el PSC en primer lugar) del restablecimiento autonómico se han esforzado por mantener a la población recién llegada de origen español identificada prioritariamente con su tierra de procedencia (vía “casas regionales ”, Feria de Abril …) para impedir su incorporación a la catalanidad, es decir, a la cohesión nacional de un pueblo que puede tomar conciencia de la dominación política y económica que el poder español ejerce sobre Cataluña. Desgraciadamente, el neocharneguismo se ve acompañado por el acomplejamiento contra-identitario que impregna mayoritariamente el independentismo catalán y se permite que adopte la cobertura de una “primavera republicana”, que propugnan los Comunes y sus satélites (Festival de Cultura Txarnega, El Crític…). Justamente en ese último medio aparece la entrevista a Mariona Lladonosa, “Charneguismo y catalanidad: no reduzcamos las identidades a un debate etnificador” (1), donde afirma que “hay que defender la vía catalana de integración que el catalanismo ha promovido: un modelo que ha apostado por la incorporación voluntaria de las personas a la Nación” (8 de abril de 2019).
En lugar de blanquear el carácter españolista de ese neocharneguismo aparentemente progre (a modo de Maruja Torres, por ejemplo) el independentismo debe dejar en evidencia a esos cómplices del mantenimiento del orden estatal español evidenciando, como ayer Gabriel Ensenyat en Vilaweb (2), que “La emigración fue utilizada por el Estado para consolidar la españolización de las Islas” y del conjunto de los Países Catalanes. Asimismo, es necesario reactivar el discurso de la catalanidad integradora y propulsora de una sociedad próspera y libre, (que hacía Súmate) imposible dentro del Reino de España, (“España nos roba”, efectivamente), de la que formen parte los recién llegados de las distintas procedencias que conforman actualmente la pluriculturalidad de nuestro país.
(1) https://www.elcritic.cat/opinio/mariona-lladonosa/xarneguisme-i-catalanitat-no-reduim-les-identitats-a-un-debat-etnificador-20090
(2) https://www.vilaweb.cat/noticies/gabriel-ensenyat-lemigracio-va-ser-emprada-per-lestat-per-a-consolidar-lespanyolitzacio-de-les-illes/