Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 de setembre de 2020
0 comentaris

Anotacions en defensa d’Heribert Barrera i de l’independentisme català

Fa quatre dies, la majoria espanyolista a l’Ajuntament de Barcelona va decidir retirar l’atorgament a títol pòstum de la medalla d’or de la ciutat a Heribert Barrera i Costa. Vicent Partal, a l’editorial de Vilaweb d’abans d’ahir: “Valls fa ballar Colau i el PSC, i l’independentisme hi cau de quatre potes“, analitza la conjuntura d’aquesta decisió, però crec que un acte infame de revenja contra l’independentisme mereix algunes consideracions en defensa de la memòria personal del propi Heribert Barrera i de la del poble català de la qual forma part.

La primera, les campanyes difamatòries contra Heribert Barrera, en vida seva i en l’actualitat, han apuntat contra ell des de diferents flancs. Un d’especialment pervers és el que té a Jaume Reixach com a protagonista, (un periodista que citant una autoritat en aqueix camp professional com Vicent Partal és conegut per “embrutar, en definitiva la seua especialitat de sempre”). L’any 2001, al setmanari El Triangle que encara dirigeix (número 523, corresponent al 7 de març), hi publicava referint-se a Heribert Barrera: “Les mai aclarides relacions amb els nazis a Montpeller”. Dissortadament, no hi ha encara una biografia completa que abasti la llarga trajectòria política d’Heribert Barrera amb la qual poder rebatre les acusacions mancades de fonament que li són imputades. Ell mateix no valer refutar-les en vida, li ho vaig demanar per tal que acredités la participació a la resistència francesa contra l’ocupació nazi (va col·laborar amb la xarxa d’evasió que dirigia Manuel Valls de Gomis) però va desistir de fer-ho al·legant que altres havien fet molt més que ell.

Atès que els darrers anys de la seva vida em va fer l’honor de tenir-me com a amic puc explicar que, quan li vaig preguntar per aqueix episodi, em va dir que estant a la residència d’estudiants catalans a Montpeller al moment que l’exèrcit alemany ocupa el territori del Govern col·laboracionista de Vichy (novembre del 1942) les autoritats d’ocupació demanen que dos representants dels catalans acudeixin a una reunió per conèixer qui i què són. Alexandre Cirici Pellicer i ell mateix són els delegats catalans. Després d’hores d’exploració els alemanys els deixen marxar sense més explicació i contacte posterior. Significativament, la participació de Cirici en la trobada (futur senador pel PSC) no ha merescut mai els retrets que han estat llençats contra Barrera sense cap mena de fonamentació. Els treballs dels catedràtics d’història Ucelay Da Cal i Nuñez Seixas han descartat que hi hagi hagut un feixisme català ni col·laboració amb el nazisme, és per tant una qüestió tancada des de fa anys, tot i això l’infame Jaume Reixach ha repiulat ara un altre cop les insídies de fa dinou anys contra Heribert Barrera.

La segona, línia d’atac és la d’acusar-lo de xenòfob i racista, agafant frases aïllades del llibre d’Enric Vila, “Què pensa Heribert Barrera ?”, (Proa, 2001). Cal fer notar que, per a atorgar honors i distincions, els ajuntaments han de confegir un expedient acreditatiu dels mèrits de la persona a la qual es vol honorar. Així es va fer per atorgar-li la medalla d’or, on consten documentadament, en canvi per retirar-li no s’ha seguit el mateix procediment i les imputacions que se li fan estan mancades de fonament històric i jurídic. Com la querella que no va prosperar i que va preparar Sebastià Salellas, advocat conegut per defensar una Ong denominada “Agermanament sense fronteres”, (que demanava papers per a tothom) acusant Barrera de delicte d’odi i demanant la retirada del llibre en qüestió, segons es pot comprovar llegint el mateix número del Triangle abans esmentat. Dinou anys més tard, aqueix reputat antisionista, (variant moderna i políticament correcta del racisme antijueu) ha aconseguit una victòria pòstuma amb la votació de l’ajuntament barceloní.

En tercer lloc, l’acte de venjança retrospectiva de tot l’espanyolisme barceloní contra una figura que representa com pocs el patriotisme republicà català contemporani vol ser una desqualificació general de l’independentisme titllant de racista i xenòfob una de les seves personalitats més destacades. Cal fer notar, el paper de còmplices necessaris que tenen els Comuns en la persistent deslegitimació des del poder espanyol de la causa nacional catalana imputant-li trets que en bona part caracteritzen el supremacisme espanyol. Fets com aquest mostren la veritable funció del progressisme abstracte i banal de Colau i els seus sequaços, els mateixos que ERC presenten com a favorables a l’autodeterminació i futurs socis de govern. La feble resposta d’Esquerra s’explica perquè comparteixen el marc mental dels Comuns i menyspreen allò que representa Heribert Barrera, el patriotisme republicà com a eix vertebrador de la catalanitat integradora i cohesionadora de la ciutadania de la Catalunya contemporània, un objectiu banalitzat pels actuals dirigents del partit.

Post Scriptum, 2 d’octubre del 2020.

Josep-Lluís Carod-Rovira va publicar a Nació Digital el proppassat 30 de setembre aqueix punyent article en defensa d’Heribert Barrera: “Vergonya en comú”. El mateix que la secció local d’ERC d’Arenys de Munt feia un comunicat reivindicant la figura de qui fous secretari general del partit, una actitud que contrasta amb el silenci de la direcció.

Post Scriptum, 12 d’octubre del 2020.

Punyent article de Jordi Galves al Nacional.cat: “Racistes contra Heribert Barrera”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!