Els articles editorials de Vicent Partal són sempre farcits de suggeriments a la reflexió col·lectiva, al procés deliberatiu sense apriorismes dogmàtics que hauria de caracteritzar l’emergent republicanisme català. Ahir va titular-lo “La llengua de la terra” i en vull destacar aqueixos paràgrafs finals per a dir-hi la meva:
“Jo reconec que sent un respecte especial per gent com Ferran Zurriaga, per persones que durant tants anys han sostingut calladament el país a l’esquena, sense demanar mai res en canvi. La gent com Zurriaga ha treballat cada dia de la seua llarga vida per canviar les coses, per fer de la nostra societat una societat molt millor per a tots. I és per això que no parlen mai en la improvisació, mirant a curt termini, i encara menys amb frivolitat ni pensant en la darrera moda. No s’ho podrien permetre, perquè la simple tasca de viure ja els ha costat prou i massa. I ells no necessiten justificar res perquè la seua vida els justifica.
Crec que és per això que quan, d’una manera tan precisa i honrada, nacionalistes com Ferran Zurriaga parlen de ‘la llengua de la terra’ i adverteixen del greu problema que implica el bilingüisme per al català, ho poden fer alliberats de la por de qualsevol consigna mediàtica i relaxats davant l’amenaça. Fins i tot davant els insults d’aquells –també des de l’independentisme– que, siga per partidisme o siga perquè creuen que la nació és un instrument bescanviable, consideren ara de sobte que desfer tot allò que s’ha construït durant dècades és justificat.”
Personalment, m’esmerço dins els límits de les meves capacitats, per aportar crítiques constructives que contribueixin a corregir allò que crec errat en el procés independentista en curs i una de les meves prioritats és assenyalar que els referents ideològics hegemònics dins el camp nacionalista són els assimilats acríticament del progressisme abstracte i sovint banal de fa mig segle ençà. Entre els quals destaca l’aversió preventiva a la catalanitat, a la identitat nacional concreta i a tots els referents que la representen -la llengua en primer lloc- en nom d’un multiculturalisme que encobreix la claudicació d’un veritable projecte de reconstrucció nacional català.
L’acceptació de la degradació de la llengua cap a un catanyol fruit de l’alienació imposada però preservat fèrriament per la guàrdia pretoriana del bilingüisme (com assenya punyent Gabriel Bibiloni), ben perceptible a TV3, és un dels símptomes d’aqueixa actitud interioritzada (fins i tot en partits independentistes) d’eludir la responsabilitat de liderar el renaixement del poble català en tots els camps. El nou model lingüístic per a l’escola catalana presentat pel Govern de la Generalitat és una mostra d’aqueix capteniment mesell que desaprofita les energies potencialment emergents d’un projecte d’alliberament nacional. La llengua en una nació oprimida com la nostra és element essencial de la lluita per la independència i no pot ser postergat en nom del realisme que implica l’assumpció de l’ordre establert.
L’hostilitat generalitzada envers un poble com el jueu que, malgrat totes les maltempsades, ha reeixit a genocidis i discriminacions ben actuals per reviure com a comunitat nacional emergent, a Israel i arreu, és també un altre indicador que hom prefereix encaterinar-se en causes fallides que en res contribueixen a la supervivència i renovació de la nació catalana.
Independència per a què ? continua essent una pregunta sense respostes clares que necessita una ferma determinació per poder donar nous passos endavant en moments d’atzucac enmig del conflicte amb el poder espanyol.
Post Scriptum, 5 de juliol del 2019.
La piulada deliberadament provocadora de Gabriel Rufián contraposant la cantant Rosalía amb el manifest del grup Koiné respon a una estratègia de deslegitimació del nacionalisme català com a projecte gobal enfrontat al poder espanyol que ERC ha adoptat des de fa anys. Esquerra brandant un republicanisme abstracte malda per la desconstrucció del procés independentista engegat el 2010 i substituir-lo per un progressisme post-nacionalista que creuen possible encaixar amb l’ordre espanyol. L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb ho analitza amb rigor i claredat.
Post Scriptum, 2 de juliol del 2020.
L’editorial de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb: “No es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol i el francès”, conté uns paràgrafs punyents:
“Hi ha qui s’ha mostrat molt sorprès pel volum que ha agafat el debat i, evidentment, han trigat ben poc a aparèixer els ofesos que consideren que qualsevol defensa de la llengua catalana és una mostra d’intransigència. Que ho facen els nacionalistes espanyols no ens hauria d’estranyar gens. Són allò que són, sempre ho han estat i tenen un objectiu clar en el qual no defalleixen: eliminar el català de la vida pública i quan puguen de la privada també. En canvi, ja m’ha sorprès més l’arrogància amb què alguns independentistes s’han afegit a la desqualificació. És veritat que aquesta actitud normalitzadora de l’espanyol és una tendència visible i ben viva des que Oriol Junqueras, en un famós article a El Periódico, va decidir que la República Catalana tindria també el castellà com a llengua oficial, i Carles Puigdemont ho va acceptar, sense matisos. Però això no justifica res ni es pot fer servir com a argument d’autoritat. Encara menys sociolingüístic. Allò fou una opció política i es pot defensar com a tal, però a condició que es reconega que va contra tot el que la sociolingüística mundial sap i predica sobre el contacte entre llengües. Normalitzar una llengua, qualsevol llengua, només es pot fer desnormalitzant-ne una altra, amb la qual estiga en contacte. Això ho sabem i això ha passat a tot arreu fins ara. En el nostre cas concret, doncs, no es pot normalitzar el català sense desnormalitzar l’espanyol al sud i el francès al nord. Són faves comptades –i, per cert, són faves ben evidents per a qui vulga mirar la realitat del país.
La proximitat de la república i els interessos electorals són al darrere d’aquesta voluntat bilingüista de tant de risc, que va contra l’anàlisi feta sempre pel catalanisme i que fa planar una hipoteca terrible al nostre futur com a nació, com a cultura, com a comunitat. Aquesta peculiar invenció teòrica de ‘l’independentisme no nacionalista’ prova de posar el carro davant dels bous sense voler assumir, o amagant, que així simplement no hi haurà ningú que el tire. Perquè sense nació no hi ha ni hi haurà mai independència. I sense llengua i consciència no hi haurà nació. I d’això també, també, parlem tots plegats quan ens posem a discutir sobre la sèrie aquesta que ens proposa ara TV3.”
Post SCriptum, 18 de desembre del 2020.
Vicent Partal torna avui a dedicar l’editorial de Vilaweb a la defensa de la llengua: “Els catalans no seríem res sense la llengua. Sense nació no hi ha ni hi haurà mai independència i sense llengua i consciència de ser no hi haurà cap nació a independitzar”, del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs:
“Aquests darrers anys, per un dels càlculs polítics més suïcides i absurds que he vist en la meua vida, s’ha posat de moda entre una part de l’independentisme –i no parle tan sols dels reformistes– la normalització de l’espanyol, la normalització de l’ús de l’espanyol. No parle de l’ús personal. Parle de la normalització de l’espanyol com a atribut, com a característica, dels catalans, l’acceptació que forma part de nosaltres. I això és un error immens, segurament el més gros de tots, perquè ens empeny de cap a la marginalitat lingüística, a la situació que avui tots assumim que es viu ja a Catalunya Nord, però que encara no assumim que també es viu ja al sud de la frontera artificial que ens divideix. Si es pot ser exactament igual de català parlant català que castellà, quina raó podem adduir perquè ningú done valor a fer servir la llengua, una llengua que, a més, l’estat espanyol ja s’assegurarà de posar-li entrebancs en la vida quotidiana?”
I aquest altre: “Per això –i en vista d’això–, amagar, dissimular, aquesta realitat, aquest intent d’assassinat, rere l’acceptació del castellà com a llengua pròpia del país és un fet d’una gravetat enorme. D’una irresponsabilitat immensa. Perquè, com ja vaig explicar una vegada, aquesta xarlotada teòrica de ‘l’independentisme no nacionalista’ proposa de fer passar l’arada davant els bous sense voler assumir, o amagant expressament, que així simplement no hi haurà bou que tire l’arada. Perquè sense nació no hi ha ni hi haurà mai independència i sense llengua i consciència de ser no hi haurà cap nació a independitzar. I ja està bé de deixar-nos entabanar.”
Post Scriptum, 17 de novembre del 2021.
Avui, a Vilaweb: “El toc d’atenció de la Plataforma per la Llengua a Saül Gordillo arran del discurs als Ondas. Fer el teu discurs en castellà a la gala dels premis Ondas contribueix a invisibilitzar el català”.
Post Scriptum, 26 de novembre del 2021.
Editorial de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb: “No us confongueu amb l’atac a la immersió: no és una qüestió de tècniques ni de llengua, sinó d’opressió. Defensar estrictament la immersió lingüística a les escoles o una millora de la situació social de la llengua dins el marc espanyol serà sempre un projecte insuficient, condemnat al fracàs.”
Post Scriptum, 21 de novembre del 2022.
Avui, a Vilaweb: “La meitat dels catalanoparlants no creu que canviar al castellà amenaci el futur del català. Un 50,9% dels catalans que són catalanoparlants consideren que el fet de canviar al castellà quan algú els parla en aquesta llengua no suposa cap amenaça pel futur del català. I encara més; aquesta dada creix fins al 70,4% si s’observa el conjunt de la població de Catalunya, independentment de la seva llengua habitual. En una línia similar, només un 10% dels illencs continua parlant en català quan el seu interlocutor els contesta en castellà. Són algunes de les dades recollides a l’InformeCat de la Plataforma per la Llengua.”
Que la meitat dels catalanoparlants creguin que la submissió lingüística no és una amenaça per al català s’explica per la submissió política predicada des dels partits que dient-se independentistes acaten l’ordre espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!