Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 d'abril de 2021
0 comentaris

Anotacions a Josep-Lluís Carod-Rovira: ” De banderes, himnes i visques”

Ahir, Josep-Lluís Carod-Rovira va publicar a Nació Digital, aqueix article punyent “De banderes, himnes i visques“, que comparteixo plenament i al qual vull afegir unes notes de collita pròpia:

“La commemoració dels 90 anys del 14 d’abril ha tornat a deixar al descobert la complexitat enorme que traspua la consciència nacional de tants compatriotes, alguns d’ells sincerament independentistes, així com l’abast enrevessat de l’expressió simbòlica de les emocions i els sentiments polítics, als Països Catalans. El laberint mental en què vivim, pel que fa a la simbologia política, és de dimensions oceàniques i redueix a un ridícul, vulgar, de nyigui-nyogui, de laberint de fireta el que l’arquitecte italià Domenico Bagutti va construir a Horta, en el pas del segle XVIII al XIX.

Ja era força freqüent, a mig abril cada any, però enguany, aprofitant-ne el norantè aniversari, la bandera espanyola que era l’oficial durant els vuit anys republicans del segle passat ha tornat a onejar en actes públics, ha ocupat balcons d’ajuntaments importants amb batllia independentista, i, potser pitjor encara, ha voleiat en la fibra més sensible d’alguns cors nostrats. I aquesta bandera espanyola ha aparegut tendrament abraçada, si és que no entortolligada, no sols amb la bandera catalana, sinó, en el súmmum de les paradoxes, a la bandera estelada, independentista, doncs.

La bandera catalana de les quatre barres prové de l’emblema del llinatge dels comtes de Barcelona i la primera mostra d’aquesta és present en l’escut català del sepulcre romànic de Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, mort el 1082, i després se’n té també constància en un segell de Ramon Berenguer IV de l’any 1150. La bandera espanyola coneguda com a rojigualda és emprada com a pavelló naval el 1785, però no serà fins al 1843 que s’adoptarà, de manera oficial, com a bandera “nacional”. L’altra bandera espanyola, la tricolor amb la franja inferior de color morat, la feien servir en cercles republicans, demòcrates i progressistes a la dècada dels 30 del segle XIX i, durant la I República espanyola (1873-1874), onejà breument al Congrés de Diputats, però no en fou l’ensenya oficial.

Amb el règim del 14 d’abril de 1931, un decret aprovat tretze dies després pel flamant govern republicà l’adoptà com a oficial amb aquest raonament: “Hoy se pliega la bandera adoptada como nacional a mediados del siglo XIX. De ella se conservan los dos colores y se le añade un tercero, que la tradición admite por insignia de una región ilustre, nervio de la nacionalidad, con lo que el emblema de la República, así formado, resume más acertadamente la armonía de una gran España”, en al·lusió al morat, tradicionalment associat a Castella, sistema nerviós a banda.

L’Himne de Riego, d’orígens musicals controvertits, fou oficial durant el Trienni Liberal (1820-1823) i la tornada de la lletra de llavors feia: “Soldados, la patria,/Nos llama a la lid./Juremos por ella,/Prefiero vencer o morir”. Tot i ser oficial durant el període 1931-1939, no va tenir lletra, encara que, sobretot a l’àrea catalana, van proliferar-ne les versions satíriques, algunes de les quals encara les hem pogudes sentir, personalment, a gent que va viure aquella època. Per error s’ha tocat després de 1939 en cerimònies oficials en diferents punts del món, des de l’Alemanya nazi el 1941 en un acte de la División Azul, fins al 2017 a Croàcia, en el campionat d’Europa de twirling. El fet que Espanya, al segle XX, hagués canviat tres vegades de bandera, tres d’himne i mitja dotzena de dia de la festa nacional ha pogut contribuir a un cert desori simbòlic, exponent també d’una fragilitat “nacional” superior a la que som capaços d’advertir.

Tant la bandera com l’himne espanyol republicans van adquirir una dimensió simbòlica combativa molt potent, sobretot a Europa i als Estats Units, atès que el combat antifranquista (1936-1939) ja s’intuïa que era el preàmbul d’un enfrontament posterior amb els règims de Hitler i Mussolini i, per aquest motiu, es revestiren d’una aurèola èpica, amb una enorme càrrega icònica antifeixista. És justament per això que els respectem, però ni l’un ni l’altre no són ni la nostra bandera, ni el nostre himne nacionals. La simpatia cap a aquests símbols pot ser semblant a l’efecte que ens pugui suscitar La Marsellesa, la presa de la Bastilla, la Revolució francesa, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, o bé la Declaració d’independència dels Estats Units.

Són icones revolucionàries per a qui tingui una visió progressista de la història i és evident que l’eufòria mobilitzadora de l’himne francès, la bandera espanyola tricolor o l’Himne de Riego, els sentim i veiem amb uns ulls diferents a la bandera rojigualda o l’himne espanyol monàrquic. Em consta que, fora d’aquí, els pot produir una situació semblant a gent antifeixista d’Itàlia, els Estats Units o Irlanda, però, en cap cas, ni és, ni substitueix, l’himne nacional italià, el nord-americà o l’irlandès. A l’hora de la veritat, tan França com Espanya, al llarg de la història, no sols ens han deixat tirats al voral de la ruta, sinó que ens han passat sempre pel damunt, com una piconadora, amb el vehicle circulant a tota velocitat.

Amb govern espanyol republicà es va trinxar l’Estatut de Núria (1931), que parlava d’autodeterminació i definia Catalunya com a Estat, s’empresonà el govern de la Generalitat (1934), se suspengué l’autonomia (1934-36), es boicotejà l’expedició a Mallorca (1936), Espanya recuperà competències que tenia la Generalitat (1937) i el mateix Manuel Azaña i Juan Negrín van fer afirmacions sobre Catalunya que podria haver subscrit el mateix general Franco. Catalunya va fer, donar i defensar molt més la República espanyola que aquesta en relació a Catalunya. O sigui que, quan en ple segle XXI, veiem una bandera espanyola tricolor o sentim l’Himne de Riego, l’únic que sabem segur és que els qui defensen l’una i l’altra el que volen és que, en comptes de rei, l’Estat espanyol tingui president de la República, objectiu que tant pot ser progressista com conservador. I prou.

Per això crida l’atenció aquesta mena de bonisme republicà que adjudica a la bandera espanyola tricolor totes les bondats, amb aquella ingenuïtat tan nostra. I fatiga una cosa de no dir haver de recordar segons què, sobretot a segons qui. Joan Fuster deia que aspirava a viure en un món on ja no calguessin segons quina mena de reivindicacions, sense banderes, sense himnes, sense visques. Bell horitzó, aquest, que no té res a veure amb el fet que, ara i tant, haguem de suportar, com la cosa més normal del món, les banderes, els himnes i els visques dels altres. Visca la República, sí, però que sigui la nostra! I, sobretot, que duri…”

Les notes complementàries que em sembla escaient afegir són aqueixes:

En primer lloc, recomano la lectura del llibre de Julián Zugazagoitia, “Vida y vicisitudes de les españoles“, en el qual aqueix socialista basc present a Barcelona quan el govern de la II República hi va instal·lar la seva seu en plena guerra, deixa destimoni de les expressions d’hostilitat contra Catalunya a les quals es refereix Josep-Lluís Carod-Rovira al seu article.

En segon lloc, l’assaig històric que acaba de sortir a la llum d’Agustí Soler Regàs, “La República espanyola contra Catalunya” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021), divulga l’hostilitat multidimensional (institucional, política i cultural) del republicanisme espanyol contra les reivindicacions nacionals catalanes durant el període 1936-1939.

En tercer lloc, és de lectura imprescindible el llibre de Daniel Dáz Esculies dedicat a l’estudi de la repressió del govern republicà espanyol a la rereguarda catalana perseguint els joves que fugien de les lleves forçoses, “Soldats i emboscats a Catalunya (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017). I encara està per fer l’estudi de les execucions sumàries al si de l’exèrcit republicà que tenien com a objectiu la liquidació de soldats i oficials de les unitats integrades per voluntaris d’Estat Català.

I, en quart lloc, finalment el sarcàstic article de Núria Cadenes, avui a Vilaweb, “L’autonomia que ens cal és el republicanisme-con-federal-trans-ibèric amb Portugal“, una brama que promou el progressisme abstracte i banal que contraposa un fictíci republicanisme espanyol a l’independentisme català contemporani per tal de diluir el conflicte que la dominació estatal imposa al poble català.

Post Scriptum, 21 d’abril del 2022.

Un any després, Josep-Lluís Carod-Rovira reitera els arguments exposats l’any passat en aqueix nou article a Nació Digital, “Visca la República, però quina?“:

“Davant l’estupefacció, la incredulitat i la incomprensió d’alguns, entre els quals em compto, el 14 d’abril alguns ajuntaments, partits, entitats i individualitats van celebrar la proclamació de la República… espanyola. I no parlo d’Espanya, sinó d’aquí, ja que una commemoració així no hauria de ser gaire notícia si es tractés de partits, entitats i individualitats espanyoles. Però sí que ha de ser-ho si els celebrants en qüestió són catalans que, a més, es declaren independentistes, és a dir, que volen que el seu país se separi d’Espanya, tant si aquesta té monarquia com república, i pugui esdevenir un nou Estat independent i sobirà.

Novament, com l’any passat, a la façana de la casa de la vila d’alguns ajuntaments, ha tornat a onejar, durant un dia, la bandera espanyola republicana. Això en alguns municipis governats exclusivament per tots tres o alguns dels partits que asseguren ser independentistes. Sigles sobiranistes, aquí, al País Valencià i a les Balears, semblen sumar-se també a aquesta cerimònia provinciana, expressió claríssima d’una mentalitat política subordinada i dependent.

Com en una mena de litúrgia ancestral, de compliment obligat, per whatsapps, correus electrònics i missatges variats a les xarxes socials, s’ha produït una nova onada de republicanisme espanyol, amb bandera i himne inclosos, onada promoguda i rebuda per independentistes, com si res. La bandera tricolor arriba, sovint, acompanyada del santoral laic propi d’aquest símbol: Dolors Ibarruri (la Pasionaria), Federico García Lorca, Antonio Machado i Las trece rosas, en uns muntatges de vídeos o PowerPoint parits amb un entusiasme de no dir. Com si en aquest país no tinguéssim banderes, himnes i “sants” propis i, per això, hem d’anar a cercar-los fora…

Es fa molt difícil d’explicar a amics estrangers, convençuts que al Principat hi ha un govern independentista, amb una majoria independentista al Parlament, que siguin justament els independentistes els que, en comptes d’emprar la simbologia pròpia, hagin de recórrer a una de forana per visualitzar la concreció del seu ideal polític. Sobretot perquè, figura que en ple procés d’emancipació nacional, ningú no s’imagina, en una situació similar, els independentistes algerians exhibint la bandera de la República francesa i tota la parafernàlia republicana francesa que l’acompanyava, o bé als vietnamites, renunciant als seus propis senyals d’identitat col·lectiva. Ni s’imagina fent el mateix, ara, als independentistes de Nova Caledònia.

Arribats en aquest punt, hom té dret a demanar-se com hem pogut arribar fins aquí, acceptar aquesta situació tan anòmala amb naturalitat i, el que és pitjor, argumentar-hi a favor. Quan s’atorga carta de naturalesa simbòlica a una bandera, com si l’espanyola republicana fos la representació màxima, inqüestionable, insubstituïble, del republicanisme universal, pot passar qualsevol cosa, a partir d’aquí. El desconcert, la decepció i la sensació que no hi ha ningú al volant del cotxe és gran, sobretot si, com ara, anem de dret cap a l’escorxador, això sí, amb bandera espanyola alçada i himne de Riego, per amenitzar el sacrifici.

S’admet la naturalitat de l’ús de l’espanyol aquí i la seva posició discriminatòria i privilegiada, com una situació del tot normal. I, cada cop més, aquesta llengua va ocupant els pocs espais que li restaven al català. Quan una llengua és subsidiària d’una altra, una bandera subordinada a una altra, uns referents simbòlics, uns personatges, uns himnes també dependents d’uns altres i, finalment, una república subalterna d’una altra, s’ha acabat el projecte nacional perquè la nació com a tal ha esdevingut també subordinada, subalterna, subsidiària. Una no hi pot ser sense l’altra, per la qual cosa el missatge és clar: no hi haurà república catalana sense república espanyola. I, més encara, aquesta darrera és la que ha d’acollir, fraternalment, el festival de repúbliques a proclamar el dia gloriós.

De debò que em costa de creure que alguns cappares de la cosa nostra no s’adonin del que passa i del que ells, amb la seva ceguesa dimissionària, permeten, quan no promouen, directament. El procés de substitució, doncs, no és sols lingüístic, és també simbòlic, emocional, cultural, ideològic, polític, i ja comença a ser també nacional. Francament, amb aquest panorama, no em sorprendria que entre el 50% de catalans que asseguren conèixer com es diu el president de la Generalitat de Catalunya, no en trobéssim més d’un que, feta la pregunta, amollés, amb la normalitat més gran del món i sense immutar-se, aquest nom de president que celebra l’onomàstica el 29 de juny: Pedro Sánchez.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!