Ahir Xavier Vendrell va publicar a l’Avui l’article titulat “Sumem per la independència”.
Coneixo l’autor des de fa vint anys, i és ben cert que escriu allò que pensa, circumstància que és d’agrair per inhabitual i que li dona credibilitat com a persona i com a polític. El seu és un text d’anàlisi estratègica, el sentit últim del qual evidentment comparteixo, que desenvolupa idees plasmades en el seu assaig “Disculpin les molèsties” (Ara Llibres, Barcelona, 2007). Només em centraré en un dels problemes que apunta: l’existència en la nostra societat d’una franja creixent de població amb referents identitaris aliens als de la catalanitat, ja sigui per desconnexió o per reacció. L’alta abstenció és un símptoma d’aquesta realitat. El sobiranisme pràctic que aspira a representar l’Esquerra pot ser una via per arribar a integrar una part d’aquesta població en un projecte de convivència i transformació social en clau catalana. Però aquest fórmula té els seus límits: singularment un espanyolisme, també pràctic (2.500 euros per criatura), que actua en sentit contrari amb tots els mitjans de l’Estat al seu servei.
Discrepo del paper de referent per a aquesta població aliena a la dinàmica socio-política catalana que atorga Xavier Vendrell a José Montilla. Evidentment que cal respectar-lo institucionalment com a President de tots però cal tractar-lo políticament com allò que és: el cap d’un partit rival (soci de govern conjunturalment) que és un dels principal defensors del manteniment del sistema de dependència política i econòmica que el nostre país pateix. El PSC és un adversari estratègic, (ells en són ben conscients), no un company de viatge amb el que compartim un projecte de construcció nacional. No li podem atorgar des d’ERC el paper de mitjançer necessari en un procés d’integració cap a una nova catalanitat. Només l’independentisme podrà desplaçar els socialistes de la seva posició hegemònica en l’escenari català si som capaços de plantejar, de manera creïble i viable, un conflicte polític amb l’Estat i l’ordre social i econòmic que se’n deriva. Comparteixo el plantejament que Xavier Vendrell fa del possible referèndum d’autodeterminació, allò que ens falta és encertar el tractament que cal donar al PSC, sabent del cert que s’oposarà frontalment a una consulta popular d’aquestes característiques.
Post Scriptum, 10 d’agost del 2014.
Feia temps que tenia pendent l’obligació d’esmenar aqueix apunt escrit fa set anys, però avui sense necessitat de cap motiu immediat vull rectificar allò que vaig escriure sobre Xavier Vendrell. Em costa revisar, a la baixa, l’estima que he tingut per antics companys però les circumstàncies i la conducta de cadascú en conjuntures ben precises em porten a fer-ho, no pas per resentiment sinó per coherencia.
Pocs mesos després d’escriure aqueix apunt vaig topar frontament amb Xavier Vendrell quan des de la seva posició de secretari d’organització d’ERC va utilizar tots els mecanismes al seu abast per combatre el posicionament crític que vaig adoptar envers la línea mantinguda durant els anys del govern tripartit al front de la Generalitat. Vendrell, amb Puigcercós i Vall, eren el clan alternatiu al de l’avellana que formaven Carod, Benach i Bargalló, tots plegats hegemonitzant la direcció d’Esquerra en una mena de versió domèstica de la política de “pau per territoris” que ha caracteritzat l’entesa conflictiva entre israelians i palestins. La nefasta estratègia de primar les polítiques socials contraposant-les a les reivindicacions nacionals va portar ERC al declivi en un temps en el qual el PSC era el model de partit a emular, segons Vendrell. L’únic que van acabar aconseguint fou empeltar-se de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ha singularitzat el PSC.
Un dels punts que exemplaritza aqueixa opció fou la manipulació orquestrada per Benach i el mateix Vendrell per difamar la meva pretensió de celebrar primàries per escollir candidat a cap de llista per Tarragona a les eleccions españoles del 2008. El fals manifest filtrat a la prensa al·legant el suport de set-cents militants fou el punt de no retorn amb la gentola que encara remena les cireres a ERC. Més enllà d’aqueixa referència personal, la crítica a l’actuació de Xavier Vendrell durant el temps que fou dirigent destacat d’ERC hom la pot llegir a la ressenya que del seu llibre es publica al número 87, corresponent a l’abril del 2009, de la Veu de la Terra, portantveu del Moviment de Defensa de la Terra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo el que dius: el PSC-PSOE no és un company de viatge, sinó un adversari polític que s’oposa activament a que els catalans poguem decidir lliurement el nostre futur com a poble.
Per a mi, aquest sobiranisme pràctic, aquesta aposta gradualista per avançar cap a la sobirania, té cada cop menys credibilitat. Tu mateix ho apuntes: l’espanyolisme del PSOE (que també és pràctic i a més té la clau de la caixa on es guarden els nostres diners) té tota la poderosa maquinària de l’Estat per oposar-se i fer descavalcar qualsevol avenç (per petit que sigui) que signifiqui més sobirania per a Catalunya. La direcció d’ERC afirma que l’autonomisme ha mort, i que el federalisme ha fracassat estrepitosament, com s’ha pogut comprovar en tot el procés del nou Estatut. Hi estic plenament d’acord. Ara bé, si això és així, si Espanya ja és un projecte tancat, i als espanyols ja els agrada tal com és: algú em pot explicar com es fa això de fer passos graduals cap a la independència sense qüestionar el marc legal establert? Si ERC no recupera el discurs clar i desacomplexat de quan era a l’oposició, em sembla molt que tenim mala peça al teler. Un partit independentista no es pot dedicar a gestionar una autonomia i a fer seguidisme d’un partit essencialment espanyolista com és el PSC-PSOE. Els electors no ho perdonaran, com ja s’ha començat a veure.