Avui, Raimon Escudé i Pladellorens fa setanta-quatre anys. Advocat, polític i patriota de pedra picada, és un privilegi tenir-lo d’amic.
Raimon Escudé va començar a militar a Unió Democràtica de Catalunya l’any 1953, fins al 1977 quan s’incorporà a CDC. Fou escollit diputat en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya l’any 1980, condició que mantingué fins el 1999. Dins del grup parlamentari de CIU fou portantveu entre els anys 1989-1995. Després d’abandonar Convergència, l’any 2002 ingressà a ERC. Mai ha ocupat cap càrrec, ni l’ha demanat, dins de l’històric partit republicà tot i que l’Esquerra no va sobrada de juristes ni de persones professionalment qualificades amb la seva amplitud de coneixements històrics, legals i polítics.
L’entrevista que publicà la revista d’ERC de Terrassa “Acció”, número 31, corresponent a l’octubre del 2006 reflecteix la profunditat de les seves conviccions.
És un brillant conversador, discret i eficaç a l’hora de treballar políticament i d’una erudició que no necessita de vanitats per projectar-se. El vaig conèixer a començament de l’any dos-mil quan començàvem a organitzar el Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació, del qual ell ha estat pilar fonamental. Precisament en aquest àmbit ha escrit els documents col·lectius de l’entitat i, especialment, el treball “El dret d’autodeterminació al llarg de la història contemporània”, publicat dins l’obra “El dret d’autodeterminació, avui”, (Proa, 2004). Un text on és recullen els resultats de les votacions dels referèndums d’autodeterminació que s’han celebrat arreu del món.
Post Scriptum, 29 de desembre del 2018.
Amb tristor me’n assabento que ahir va morir a la seva Terrassa natal Raimon Escudé i Pladellorens amb qui durant uns quants anys vaig tenir la sort de compartir projectes d’estudi i militància política. Veig que només la premsa local se’n ha fet ressò del seu traspàs, i alguns polítics destacats com Josep Rull l’han tingut present en aqueix moment, però no així els partits als quals va aportar el seu esforç patriòtic (UDC, CDC i ERC).
Tot i que la nostra coneixença fou relativament breu en el temps i limitada a les activitats socio-polítiques compartides m’atreveixo a expressar la percepció que conservo d’ell: rere una aparença d’escèptic perseverant hi havia una ferma catalanitat exercida amb la generositat pròpia dels homes del silenci que he conegut i en alguns casos biografiat (Jaume Cornudella, Lluís Gausachs).
Particularment vaig apreciar la seva constància i rigorositat en el treball polític i intel·lectual, sempre expressat de forma col·lectiva quan podria haver deixat obra personal escrita, i li estic especialment agraït pel gest de solidaritat que em va demostrar enviant-me un telegrama (com hom feia abans) quan va saber que havia acompanyat a Josep Lluís Carod a l’entrevista dita de Perpinyà amb ETA. I per haver compartit escrits col·lectius crítics amb la deriva estratègica que va viure ERC ara fa deu anys i fent-me costat quan em vaig presentar a president d’Esquerra.
Raimon Escudé, com tants d’altres patriotes que donen el millor de si mateixos a la causa de la llibertat de Catalunya sense esperar res a canvi, es mereix el reconeixement de tots els qui en compartim l’anhel precisament per aqueixa actitud.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume, Raimon Escudé és terrassenc com jo, i ens coneixem de fa molts anys. Em plau que li facis ara aquest just reconeixement. He d’admetre que, en certa manera, em va semblar curiosa la seva evolució política, però cal valorar-ne, sobretot, l’honestedat. Catalunya, amb gent del seu tremp, perviurà.
Vaig tenir la sort de tenir la seva filla, Beth Escudé, de companya de classe a la Universitat, mentre estudiàvem magisteri. Un cap privilegiat i un talent desbordant, a més d’un excel·lent caràcter. Després, he sabut que ha seguit una exitosa trajectòria com a autora de teatre. Una de les més interessants en el camp de la dramatúrgia catalana.