Avui s’ha fet públic l’atorgament a l’escriptora Pilar Rahola del premi de les Nacions Unides que reconeix la defensa dels Drets Humans, i en especial, els de les dones.
Me’n alegro sincerament, ja que trobo el reconeixement merescut i oportú, ja que ara fa dos anys pels carrers de Barcelona se la insultava i amençava, i a cinc catalans més (Bassat, Villatoro, Culla, Sellarès i jo), a les manifestacions convocades per entitats pro-palestines i pels antisionistes nostrats. A Catalunya la culpabilització sistemàtica d’Israel és un dogma a molts mitjans, els informatius de TV3 són una mostra diària d’aquest sectarisme que impregna el fals progressisme hegemònic al nostre país. Pilar Rahola és una de les poques veus públiques que trenca la censura políticament correcta que encercla tot allò que afecta el sionisme, els jueus i els amics catalans d’Israel. Significativament, el seu pensament polític s’emmarca dins de la defensa de la catalanitat i la feminitat, una posició des de la qual denuncia el totalitarisme islamista i la discriminació que pateixen les dones musulmanes, una realitat silenciada a la Catalunya desorientada d’avui.
Post Scriptum, 26 de maig del 2021.
Fa quatre dies, La Vanguardia, com a salutació al nou govern de la Generalitat, ha ofert el cap de Pilar Rahola a ERC, ara que comanda el procés de desconstrucció de l’independentisme. Al seu darrer article al diari de capçalera dels botiflers demostra un patriotisme que no està a l’abast dels impostors, sectaris i mediocres que la blasmen fent el joc a l’espanyolisme.
CATALUNYA
Fa anys vaig llegir una reflexió de Baltasar Porcel que ara em ve a la memòria. Parlant del seu catalanisme (ser catalanista per mi és una cosa molt important, perquè sé que ho he perdut tot), deia: “Que tot sigui a llarg termini no importa. Val més viure la utopia que soc capaç de crear tots els dies que viure la utopia de la vida eterna”. Assegurava també que la llengua era la casa de l’ànima i que escriure en català el feia gran, perquè el situava per damunt del poder i això ho convertia en un llenguatge de llibertat.
La derrota i la llibertat, la llengua petita i la seva grandesa. Crec que aquesta dualitat que Porcel converteix en font de creació està en l’essència de la lluita per la identitat i la sobirania de Catalunya, sempre amenaçades des que va perdre els drets nacionals. Fins i tot en els moments més negres, quan ens envaeix una sensació de profunda fatiga i d’evident neguit (com és el moment actual, després de la brutal repressió soferta), hi ha alguna cosa d’aquest instint llibertari, d’aquesta militància permanent en la utopia, que ens alça per sobre del desànim. Catalunya és una nació, una terra, una memòria, una identitat, un sentit de pertinença, però també és una història ferida, una causa, un dolor, una ràbia, una lluita. I en aquesta hora greu en què l’agressió a les nostres institucions i als nostres representants és tan excessiva, Catalunya també és una cruïlla.
Quina hauria de ser l’estratègia de defensa dels nostres interessos nacionals? Com enfrontar-se a la decapitació del lideratge polític, a la tutela abusiva de les nostres institucions, a la causa general que judicialitza milers de catalans i, ara, a l’intent de destrucció del patrimoni econòmic dels nostres representants, via Tribunal de Comptes? De l’apaivagament a la confrontació, tots els graus de reacció són debatibles, i és pertinent que partits i organitzacions diverses tinguin estratègies diferents. Defensar els interessos catalans davant un Estat tan abusiu i descarnat no és gens fàcil.
Però em resulta més difícil entendre el silenci de la societat civil, des de les organitzacions empresarials fins als poders mediàtics. Com és possible tant silenci? Com permetem que un president de la Generalitat tingui els seus sous embargats o que es menyspreïn les nostres institucions? La defensa de la independència és cosa dels independentistes, però la defensa dels interessos de Catalunya hauria de ser de tots, i heus aquí el silenci i la servitud de molts, i molt significats. D’aquest silenci i d’aquesta servitud es nodreix la nostra decadència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara que sembla que la Pilar Rahola li hagen donat el premi per ser pro-sionista i els serveis prestats a la causa, aprofitant que el Pisuerga no passa per Barcelona.