Jaume Renyer

Al Manel l’he conegut a través de la xarxa de blocaires sobiranistes. M’agrada el seu bloc, (“Des de l’exili”, atès que viu a Alemanya), perquè aporta anàlisis i propostes ben raonades.

Ahir vàrem parlar directament per primer cop sopant a Estrasburg. Tots dos som republicans, ell és del Reagrupament, és biòleg de professió, treballa per una multinacional i coincidim en la passió per la terra i la llibertat. És un actiu blocaire i animador de grups de debat en xarxa: ara està centrat en donar consistència i metodologia al projecte d’autodeterminació de Catalunya datat apriorísticament pel 2014. El tinc entre els meus enllaços preferits: http://blocs.mesvilaweb.cat/mba.
La seva coneixença del món germànic, on els independentistes catalans hi tenim pocs contactes, em va semblar molt interessant per actuar com a cap de pont. Em va fer notar com la presència de la literatura catalana a la Fira de Frankfurt no ha estat aprofitada per projectar les aspiracions nacionals catalanes a Alemanya. Dins del món editorial potser si que ha estat un èxit per a les empreses i els escriptors però, com a projecte polític, el Manel em diu que no s’hi ha notat cap avenç. La percepció dels mitjans de comunicació alemanys continua essent esviaixada i desfavorable envers els interessos nacionals catalans.
Llàstima que com a partit no tenim una organització pensada per aprofitar les potencialitats dels militants escampats pel món. ERC no té ni projectes ni estructura per desenvolupar una acció política exterior al marge de les institucions. A diferència d’altres nacions sense estat els catalans treballem, i sovint de franc, arreu del món defensant tota mena de causes nobles menys la nostra. Amb Manel Bargalló coincidirem en què si, com a país, no fem un pas endavant en els propers deu o quinze anys les perspectives de pervivència nacional dels catalans com a identitat pròpia seran molt negres. Em deia que Alsàcia ha decaigut d’una manera evident com societat germanòfona en tan sols dues generacions. No volem que al nostre país passi el mateix i en això estem abocant les nostres millors aptituds, ell amb el mèrit de fer-ho des de fora de Catalunya.

Post Scriptum, 22 de juliol del 2010.

Els esdeveniments situen les persones al seu lloc i m’obliguen a actualitzar aquest apunt a la vista de la trajectòria posterior de Manel Bargalló i la meva relació amb ell. Arran de la crisi de direcció de Reagrupament Independentista del gener d’enguany, Manel Bargalló va ésser un dels més bel·ligerants gregaris de Joan Carretero a l’hora de liquidar el projecte polític aprovat en l’assemblea fundacional celebrada l’octubre del 2009. La campanya coactiva i difamatòria contra els quatre membres de la junta directiva que érem un impediment per a aquesta involució cap al “chavisme” va tenir en ell un dels més destacats agents. Ho podeu comprovar només llegint el seu bloc. Evidentment, vaig tenir una actitud imprudent dedicant un apunt amb aquest contingut, ja que els valors que li pressuposava no els ha mantingut en la seva actuació posterior.