La revolta en curs del poble iranià sotmès a una dictadura teocràtica islamista de caràcter genocida pot acabar amb l’enderrocament del règim si entra en fase de lluita armada, si una part de l’aparell repressiu deserta i si els EUA i Israel intervenen militarment.
En cas d’arribar seria equiparable a la caiguda del mur de Berlin: un cop determinant per aturar el totalitarisme islamista i l’afebliment dels seus aliats Xina i Rússia. També el descrèdit rotund del progressisme occidental que se’n fa còmplice i oculta la naturalesa alliberadora de la insurrecció en marxa.
Ahir, a la plaça de Sant jaume de Barcelona només cinc centes persones van sortir a mostrar la seva solidaritat amb el poble iranià, una manifestació silenciada pels mitjans nostrats i a la qual no va comparèixer cap partit polític. Només he pogut trobar al digital jueu espanyol Enfoque Judío aqueixa ressenya: “Activistas judíos se suman a la concentración en Barcelona en apoyo a las mujeres y la libertad en Irán”.
La jurista iraniana exiliada als Estats Units Tahmineh Dehbozorgi escriu indignada el 4 de novembre del 2023 al digital Dissident Projet: “I’m a college student who escaped Iran. Liberal American colleges promote extremism and censor the truth“. I avui a Tribune Juive: “Les médias libéraux occidentaux ne veulent pas voir que le peuple iranien se rebelle contre l’islam lui-même”.
Post Scriptum, 12 de gener del 2026.
Avui, l’escrit de Ramón Cotarelo al seu blog em sembla especialment escaient: “Iran, la fallida moral de l’esquerra“.
Durant dues setmanes, el silenci dels mitjans de comunicació ha estat ensordidor. I, quan ja no han pogut amagar més temps la barbàrie, han propalat la versió del govern terrorista dels aiatol·làs: que la mobilització de milions de persones és obra del Mossad i de la CIA. Hi ha molts casos d’aquesta hipocresia inhumana. A Catalunya, el conegut antisemita Vicent Partal, després d’amagar la informació durant catorze dies, publica un article titulat Amb Palestina i amb l’Iran, intentant rebaixar la revolució antiislamista iraniana amb la propaganda a favor d’aquesta invenció neonazi que anomenen “Palestina”.
Tota l’esquerra occidental fa dos anys que trona l’espai públic amb la suposada causa “palestina”, que no és altra cosa que odi als jueus. Igual que les anomenades “feministes”, mudes davant del feminicidi sistemàtic dels bàrbars islamistes iranians. Tots ells, periodistes, esquerrans i feministes, callen, tergiversen i menteixen per ordre dels qui els paguen. Són lacais dels petrodòlars de Qatar, Iran o Veneçuela.
També a Causeur,
David Duquesne:
La révolte du peuple iranien face au «mauvais œil» crevé des idéologues. del qual val la pena retenir aqueix paràgraf final: “Le silence occidental sur l’Iran révèle ainsi une faillite plus large : celle d’idéologies devenues incapables de soutenir une lutte pour la liberté dès lors qu’elle perturbe leurs alliances symboliques. Or renoncer à penser le réel dans sa complexité tragique, c’est renoncer à la responsabilité intellectuelle elle-même.
Quand une idéologie préfère la survie d’une théocratie meurtrière à l’effondrement de son récit, ce n’est plus une critique de l’Empire : c’est une abdication morale et une cécité volontaire.”
Post Scriptum, 13 de gener del 2026.
Aqueix vespre hi ha hagut una concentració a la plaça de la Universitat de Barcelona en solidaritat amb la revolta iraniana contra la dictadura islamista: poca assistència, cap senyera, algunes banderes d’Israel, cap representació nacionalista nostrada, com ja va passar la setmana passada amb el veneçolans i fa dos anys amb els ucraïnesos. Quina vergonya i quanta misèria política, perdedors per sempre, com els palestins.
Post Scriptum, 20 de gener del 2026.
Josep Gisbert avui al Nacional.cat, com sempre contundent, “El miserable silenci còmplice sobre l’Iran“, del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “On són les manifestacions continuades a les principals capitals d’Europa? On és la veu de la Unió Europea (UE)? On són les protestes a les universitats dels Estats Units? On són les denúncies de genocidi? On són les condemnes dels sindicats i de la tropa esquerranosa en general? On és el postureig dels governs d’Espanya, d’Irlanda, dels Països Baixos, de França o del Regne Unit? On són les flotilles? On és el Consell de Seguretat de les Nacions Unides que no es va reunir d’urgència (sic) fins dijous de la setmana passada? On és el secretari general de l’ONU alliçonant el món? On és Greta Thunberg? On són els propalestinaires d’arreu del planeta que reclamen justícia del riu (l’antic Pasitigris, l’actual Karun) fins al mar (la Càspia)? Per què tots han emmudit de cop? Potser perquè s’han adonat que condemnar l’Iran és haver de donar la raó als Estats Units, però, sobretot, a Israel?