L’estiu del 2009
vam coincidir a la Universitat Catalana d’Estiu on havia pujat per tal de recollir signatures de suport per convocar a nivell local una consulta sobre la independència de Catalunya. Va tenir el gest de convidar-me a formar part de la comissió electoral de la jornada inoblidable del 13 de setembre que va donar el tret de sortida al moviment popular de les consultes, determinant per a l’extensió social de la causa independentista.El legítim i merescut protagonisme de Josep Manel Ximenis en aqueix episodi cabdal el van catapultar com a cap de llista de la CUP a l’alcaldia del seu poble el maig del 2011. Des d’aqueix càrrec ha tingut una projecció d’àmbit nacional a través de l’Associació de Municipis per la Independència i ha mantingut una actitud favorable a la unitat independentista com ho demostra la seva proposta en aqueix sentit prèvia a les eleccions del 25 de novembre proppassat i que va ser desestimada per la CUP.
Adduint raons de caire local, els partits d’ordre -PSC, ERC i CIU- l’han desplaçat de l’alcaldia en una acció de liquidació selectiva de repercussions nacionals com ja va succeir amb Jordi Fornas, alcalde de Gallifa per Solidaritat, pel mateix procediment de censura. El gregarisme, el foment de la mediocritat com a mèrit per fer carrera política, són lleis no escrites però que s’apliquen inexorablement al si dels partits que han revocat a Josep Manel Ximenis de l’alcaldia. I més quan persones com ell poden donar exemple amb fets i no amb paraules de com prioritzen el seu compromís patriòtic per davant dels interessos de partit.
Post Scriptum, 21 d’octubre del 2013.
Abans d’ahir, en acabar la presentació a Arenys de Mar del meu llibre “Catalanitat i llibertat” vaig intercanviar-lo amb el que va escriure en Josep Manel Ximenis, “D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes”, (CIM Edicions, Barcelona, 2010). Especialment vull agrair que a la introducció del seu llibre m’esmenti entre les persones a les quals reconeix el mestratge rebut (pàgina 22).
Tot llegint el relat cronològics dels esdeveniments que culminaren amb la consulta d’Arenys de Munt al 13 de setembre del 2009 veig que retrata perfectament la fugida d’estudi d’Ernest Benach quan li va demanar la signatura en suport a la convocatòria: “”Llàstima que alguna se’ns va escapar pels pèls, com la del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach que argumentà que no signa per cap causa ja que li’n venen de molts costats i li seria impossible abonar-se a totes. Un bon argument pel país, s’ha de reconèixer. Però “l’espentà” del segon càrrec institucional de Catalunya havia de ser compensada en escreix per una altra que no podia fallar. La de l’ex-president Maragall” (pàgina 92).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!