Jaume Renyer

Avui, Jordi Fornas i Prat, alcalde de Gallifa per Solidaritat Catalana per la Independència, ha estat destituït del càrrec mitjançant una moció de censura presentada pels regidors de CIU. Un fet significatiu més enllà de la vida política local d’un municipi de dos-cents habitants.

Era l’únic alcalde de SI, un partit avui extraparlamentari, però Jordi Fornas havia estat capaç d’assolir notorietat arran de dugues actuacions ben concretes: proposar -i fer aprovar- a l’Associació de Municipis per la Independència la desobediència fiscal a l’Administració estatal i col·locar a la façana de l’ajuntament una bandera espanyola de petit format atenent als requeriments de la Delegada del Gobierno a Catalunya. Unes actuacions congruents amb els anhels independentistes que hom pressuposa majoritaris al nostre país però que incomoden als qui no estan disposats a passar de la retòrica a la pràctica i que troben inconvenients aqueixa mena de comportaments.

Significativament, els regidors de CIU que han guanyat la moció de censura han fonamentat el seu capteniment no pas amb causes lligades a la gestió municipal sinó en la projecció nacional de Jordi Fornas, modesta al cap i a la fi, però insuportable no solsament als ulls dels nacionalistes espanyols. Casualment, vaig veure a Intereconomia l’entrevista que li van fer fa unes setmanes i em va sorprendre agradablement (no conec en persona a Jordi Fornas) la fermesa amb la que responia les invectives del seu interlocutor, amb una convicció gens habitual entre els polítics nostrats inclús els que passen per sobiranistes.

No es pot deslligar l’episodi de Gallifa de la virulenta animadversió que l’existència mateixa de Solidaritat desperta entre les forces mediàtiques i polítiques hegemòniques, fins i tot ara que SI ha estat descavalcada de la condició de partit amb representació parlamentària. Per exemple, avui mateix Quico Sallés tracta Jordi Fornas de friki a Nació Digital i Pere Cardús el fustiga tot entrevistant-lo a Vilaweb, mitjans que es guarden prou de tocar la cresta als molts politicastres autòctons que s’omplen la boca de patriotisme i dignitat. Aqueix tractament mediàtic despietat i el sectarisme dels rivals electorals no es justifica pels errors i les mancances dels líders de SI sinó que rau en la línia estratègica que infructuosament fins ara hem maldat per fer prosperar.

L’encarament frontal del conflicte polític i jurídic amb l’ordre estatal i autonòmic és una estratègia que, avui per avui,  la majoria social favorable a la independència no vol assumir. La impotència electoral de la candidatura encapçalada per Alfons López Tena i Uriel Bertran és un símptoma de la feblesa del projecte independentista, confiat als mateixos partits, mètodes i lideratges que infructuosament han provat de reformar l’Estatut, aprovar un pacte fiscal amb l’Estat i ara acordar una consulta pel 2014 amb el govern de Madrid.

La declaració unilateral d’independència (menyspreada fins fa poc amb el malnom d’independentisme exprés)  no és una idea exclusiva de SI, però aqueixa era l’única candidatura que la incloïa al programa electoral i encara hores d’ara ni CIU, ni ERC, ni la CUP continuen sense estar-hi disposats. Certament, que una estratègia de ruptura democràtica amb l’ordre establert sigui adoptada institucionalment no passa pel fet incert que Solidaritat ressuciti electoralment sinó per una mobilització cívica i política sostinguda en aqueixa direcció, però fets com la remoció de Jordi Fornas van en detriment d’aqueixa eventualitat.