Mentre improvisava quatre ratlles en vistes a la presentació aquest vespre del llibre col·lectiu “Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014”, m’he adonat del paper cabdal que va tenir Joan Roy en la gènesi d’aquesta obra.
Cap a mitjans de l’any 2003, per iniciativa seva ens trobàrem Josep Termes, Miquel Sellarès i jo mateix per parlar quina una en podíem fer relacionada amb la fita del 2014. Un estudi jurídic i polític sobre els darrers tres-cents anys de l’evolució del nostre país era una idea que li anava rondant pel cap a ell, periodista de professió ì bon coneixedor de la històrics del nostre país i la mentalitat de la nostra gent. Personalment feia poc temps que l’havia conegut: les dues úniques vegades que he intervingut a TV3 parlant del dret d’autodeterminació foren iniciativa seva. Amb l’arribada del primer tripartit, la nova direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió decidia immediatament prescindir dels seus serveis. El seu acomiadament va ser el preludi de la posterior liquidació de la “crosta nacionalista” a “la nostra”.
Quan, pocs mesos després, vaig ser nomenat director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis vaig tenir l’oportunitat de posar en marxa la seva idea, i amb molts altres participants, vam acabar fent l’obra col·lectiva que presentem avui. Ell no hi va voler figurar, ni tampoc es deixarà veure pel Palau de la Generalitat d’aquí una estona. En aquests anys hem anat compartint punts de vista sobre la situació del país i de l’independentisme en particular. Li vaig consultar algunes idees sobre el pensament liberal català que finalment quedaren reflectides en el meu llibre
“L’esquerra de la llibertat”i he citat sovint en aquest bloc les seves col·laboracions al diari El Punt sobre
els valors catalans i altres temàtiques que són del seu grat.
El Joan Roy va aportar un interessant article sobre el “Timor Est, primera autodeterminació del nou segle”, que el Fòrum Català pel Dret a l’autodeterminació vàrem publicar en el llibre col·lectiu “El dret d’autodeterminació, avui”, (Proa, Barcelona, 2004). Amb la discreció, la bonhomia i la intel·ligència que el caracteritza va generant idees i propostes que els que les recollim no podem més que agrair públicament, i més en una època en la que predomina la vanitat i la mediocritat en la vida cultural i política del nostre país.
Ja no som només uns quants que ho diem. Fins i tot la Fundació Jaume Bofill, en un estudi realitzat, assegura que l’escola pública catalana està situada en el penúltim lloc del països de la OCDE. Fins hi tot de les últimes dintre de l’Estat Espanyol.
Mentrestant, l’única preocupació dels mestres és que no es privatitzi l’escola pública, i preparen unes jornades de vaga contra l’intent -minso i ridícul- de la classe política catalana per mirar de millorar aquesta situació. Tot plegat, em sembla un intent immoral dels professors per mirar de defensar els seus privilegis de casta funcionarial. I és que, en una situació de meritocràcia, la major part es trobarien escombrant carrers.