Jaume Renyer

El passat 6 de juliol Heribert Barrera ha fet noranta anys. Un fet excepcional, i una personalitat també excepcional, que no ha tingut el reconeixement que mereix.

Des d’aquesta pàgina vull sumar-me a les persones i entitats que sincerament li han manifestat la seva consideració. Personalment li estic agraït per l’ajuda que repetidament m’ha donat a l’hora d’interpretar el sentit d’esdeveniments històrics dels quals ell ha estat partícep o almenys coneixedor directe i que he reflectit després en els meus assaigs. Per a mi és un home que personifica la dignitat de l’acció política feta amb rigor i  sentit patriòtic, un testimoni privilegiat de l’evolució d’Esquerra  i un referent dels valors del republicanisme.

En la llarga història d’ERC hi ha hagut dirigents que han primat la seva ambició personal per damunt de la del país, per exemple Tarradellas, que han acabat actuant com a polítics d’ordre al servei del poder espanyol.   D’altres, com Barrera, tot i exercint un lideratge ferreny han posat la seva vocació de govern al servei del projecte nacional. ERC viu hores d’ara un debat sobre lideratges personals més que d’idees i projectes. Estem immersos en una cultura política personalista que prima l’individualisme (sempre més vulnerable davant el poder establert) per sobre de les direccions col·legiades que prioritzen interessos col.lectius. El republicanisme s’ha de diferenciar de les altres opcions partidistes per la seva predisposició a ser l’eina de tot un poble per a un canvi històric: l’accés a la sobirania. Això s’ha de veure reflectit en el caràcter dels seus dirigents i en model de partit.

Heribert s’ha posicionat públicament donant suport a la corrent liderada per Joan Carretero, aquesta decisió no ha de ser obstacle perquè els  militants que no hem fet aquesta opció prescindim dels seus ensenyaments en aquestes èpoques de boira baixa. Heribert no ha escrit encara les seves memòries, ni sé si ho farà, però la seva experiència és un element a tenir en compte tant a l’hora de prendre decisions polítiques com de reactualitzar la cultura republicana en la vida interna del partit.

Post Scriptum, 27 d’agost del 2021.

Avui fa deu anys moria Heribert Barrera, el seu mestratge oblidat pels que haurien de ser-ne els continuadors i blasmat de manera infame pels espanyolistes.

Vaig tenir l’honor de tractar-lo sovint als darrers anys i va prologar el meu assaig “L’esquerra de la llibertat” (Viena Edicions, 2007), del qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf dissortadament premonitori: “Per raons diverses (el vot de les noves generacions, el descrèdit de la tàctica pactista en la relació amb Espanya i també, poc o molt, el progrés de la integració de l’antiga immigració d’origen peninsular), el republicanisme nacionalista ha experimentat aquests darrers anys una revifalla electoral significativa que li ha permès recuperar un paper important en la política catalana. Però la política erràtica d’Esquerra Republicana no sembla que ajudi a consolidar-la i el pes creixent dels nous immigrants (que s’acosten ja als dos milions i que, poc a poc, van adquirint el dret de vot), fa témer que aquesta revifalla sigui només temporal. Renyer constata que Catalunya ha esdevingut una societat multicultural i proposa una reforma de fons del sistema democràtic que teòricament podria limitar el mestissatge cultural i evitar que Catalunya esdevingués, com ell diu, “una simple juxtaposició de diferències….en un context social desestructurat”. Però aquesta reforma té poquíssimes possibilitats de realitzar-se i aparentment -si no es produeix una reacció imprevisible- el més probable és que una gran part de la nova immigració, especialment la sud-americana, acabi integrant-se feliçment, però no pas com a catalans sinó com a ciutadans de Catalunya de llengua, cultura i sentiments espanyols. Si fos així, la catalanitat inevitablement aniria quedant gradualment reduïda a un simple particularisme regional de base purament geogràfica.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!