Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

30 de juliol de 2012
0 comentaris

Amb Ernest Maragall

El gest d’Ernest Maragall, trencant la disciplina de vot del grup parlamentari del PSC, l’honora atesa la cultura de gregarisme de partit que s’ha instaurat entre la classe política autòctona.  

Ernest Maragall raona el seu vot amb arguments sòlids de país, inhabituals en un partit que acaba de votar a Madrid en favor del corredor ferroviari pirinenc i en contra, per tant, dels interessos catalans lligats a l’eix mediterrani. Els que haurien de ser cridats a l’ordre per la direcció del PSC són els seus diputats al Congreso per haver errat de forma inexcusable, (com ells mateixos reconeixien), no pas Maragall que vota prioritzant Catalunya i no la subordinació al PSOE.

El PSC ha estat, i encara en bona mesura ho és, el principal garant de l’ordre estatal a Catalunya, negant la contraposició d’interessos catalans i espanyols a base de prioritzar els darrers apoiant-se en un aparell mediàtic hegemònic i una complicitat intel·lectual gairebé absoluta durant tres dècades. Per això, el pas donat per Ernest Maragall -que ha sigut copartícep d’aqueix model de partit- és significatiu, ja que supera la retòrica federalista buida de contingut que ha escenificat Raimon Obiols i el sector dit “catalanista” del PSC des de fa molts anys per acabar votant sempre allò que Ferraz dictava.  

Al si del PSC no hi ha hagut mai un debat aprofundit sobre el dret d’autodeterminació del poble català. És més, quan la qüestió s’ha plantejat al Parlament sempre hi han votat en contra, aparentant ignorar el potencial de canvi social que un procés d’aqueixes característiques comporta. Fins ara, els dissidents de la línia espanyolista (cas de Ferran Mascarell, per exemple) han evolucionat cap a Convergència no pas cap a les formacions independentistes (de ben poc li ha servit a ERC la seva satèl·lització respecte del PSC durant els governs tripartits). Ara que els socialistes catalans entren en plena fase de declivi és l’hora que l’independentisme emergent s’obri a aqueixos sectors per consolidar una majoria social i electoral. 

Post Scriptum, 23 de setembre del 2018.

Punyent article de Francesc Abad analitzant el rerefons de la sobtada candidatura d’Ernest Maragall que comparteixo plenament.

Post Scritum, 30 de maig del 2019.

Possiblement Ernest Maragall no ho recordarà però fa vint anys ell era tinent d’alcalde pel PSC de l’Ajuntament de Barcelona i va entrevistar personalment els dos candidats millor qualificats per a ocupar la secretaria general de l’Ajuntament. El procediment era per lliure designació: va optar per l’altre aspirant. Recordo que una de les darreres qüestions va ser sobre la meva militància independentista (allavòrens jo era afilat a ERC), Pilar Rahola era regidora pel PI i coneguda meva per l’afinitat amb Israel (però la vaig deixar al marge de les meves aspiracions professionals). No tinc res ni ningú a criticar.

Ara, és un home fort d’Esquerra i aspirant a l’alcaldia en nom de l’independentisme i desitjo que se’n surti tot i que no comparteixo gens l’estratègia del seu partit. Si l’operació d’estat Colau-PSC-Valls aconsegueix ocupar el cap i casal qamb l’únic propòsit de combatre l’independentisme, Ernest Maragall haurà de fer de cap de l’oposició sabent que d’aquí quatre anys s’hi hauran de presentar uns altres aspirants per enllaçar amb el mandat de Xavier Trias i situar Barcelona al costat de la causa de la llibertat de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!