Jaume Renyer

El primer que sobta és el tancament de files en contra dels Mossos, (i de retruc en favor de l’Ajuntament de Barcelona i la seva Guàrdia Urbana), de la premsa espanyolista de Barcelona: tant la pretesament il·lustrada -El País- que titula així, “Los Mossos reabren “la guerra” contra el Ayuntamiento de Barcelona”, com els “Manolos del Bombo” del Zapaterisme -El Periódico-, “Els Mossos dubten que Vilaró fos ferit per una pilota de goma”. En un tema no resolt com l’afer Vilaró, ple d’incògnites inquietants, el poder mediàtic anticatalà reacciona amb virulència i fe cega en defensa del baluard del socialisme espanyol que és l’Ajuntament de l’antic Cap i Casal de Catalunya.

Des del flanc barceloní s’ataca l’existència mateixa de la policia nacional de Catalunya, que amb errors i dificultats (inevitablement derivats de la seva irrupció en les aigües estancades de la seguretat pública del país, fins ara en mans foranes),  s’obre pas petit a petit. Les càmeres d’autocontrol en les comissaries dels Mossos són desconegudes en les dependències de la Policia Nacional (“española”, per suposat) i la Guardia Civil (encara més benemèrita), i en canvi les imatges de maltractament gravades pels primers són divulgades als quatre vents per denigrar-los, mentre es manté l’obscurantisme quan es tracta d’investigar possibles maltractaments de les forces de seguretat de l’Estat.

Des del flanc de l’esquerra innòcua -ICV- que a més figura que el seu màxim dirigent, Joan Saura, (un politicastre que no està l’alçada de les responsabilitats que aparentment assumeix), es deixa a la intempèrie el cos de la policia de Catalunya com es va veure arran dels incidents provocats pels estudiants anti-Bolonya. Mentre, simultàniament, des de l’esquerra independentista extraparlamentària es tracta els Mossos com si d’una força d’ocupació es tractés, fent una transposició mimètica de l’actitud de l’esquerra abertzale basca contra l’Ertzaintza. Quan, realment, l’animadversió contra els Mossos sembla estar en el rerefons d’actuacions d’altres cossos policials com la que el diari Avui fa públic aquesta tarda: “Exculpen el mosso acusa de llogar el pis a proxenetes”.

Els Mossos estan dirigits, avui, per comandaments polítics manifestament incompetents. Estan trufats d’elements provinents de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Estan mancats de competències i mitjans essencials per ser una policia integral, nacional catalana. Tenen el poder mediàtic al servei de l’ordre establert totalment en contra. Però són ben acollits per la majoria de la població, demostren una competència professional creixent (ho he pogut apreciar com a ciutadà i com a funcionari), i mantenen generalment una lleialtat manifesta a les institucions nacionals catalanes. Per tant, en aquesta conjuntura crucial pel país en tants terrenys entenc un deure polític i patriòtic estar amb els Mossos d’Esquadra, no amb l’adhesió “inquebrantable” de reminiscències franquistes, sinó amb el sentit del deure cívic que caracteritzava històricament el republicanisme català.

Post Scriptum, 4 de setembre del 2013.

La notícia, confirmada pels mateixos organitzadors de la Festa Alternativa de Manresa,  segons la qual van vetar l’actuació d’un grup d’artistes pel sol fet que entre els seus components hi havia una integrant del Cos de Mossos d’Esquadra és una mostra de fòbia antipolicial -catalana- que evidencia l’extensió del totalitarisme banal aparentment progressista entre els sectors del jovent que s’autodenomina alternatiu o anticapitalista.

Post Scriptum, 16 d’octubre del 2019.

Els quaranta anys d’autonomia han permès, malgrat totes les limitacions imposades pels poders fàctics i institucionals espanyols, bastir un subsistema públic en matèria de seguretat propi de Catalunya. Els Mossos d’Esquadra han demostrat ser un model professional amb una mentalitat de servei públic que connecta amb la complexa realitat de la societat catalana actual. L’excel·lent actuació contra el terrorisme jihadista el 17 d’agost de fa dos anys va despertar la gelosia de les forces de seguretat de l’Estat que van veure per uns dies que eren els Mossos qui controlaven el territori. El poder espanyol no els ho ha perdonat mai, i per això el major Trapero i la cúpula policial i política d’allavòrens són processats per l’espanyola justícia.

Del Primer d’Octubre ençà, però, la intervenció del Mossos arran de l’aplicació del 155 CE, l’escapçament de l’anterior cúpula policial, l’actuació de la policia catalana ja no és la mateixa, dissortadament estan actuant com un cos auxiliar de les forces de seguretat de l’Estat -com explica Pere Martí- i no responen a les ordres del Govern de la Generalitat. Demanar la dimissió del conseller Buch no resol el problema tot i que, coincideixo amb Vicent Partal, és inevitable però pot salvar la credibilitat del Govern. Només un gest d’autoritat -o de reconeixement de la manca d’autoritat- per part del president Torra pot aturar la desconnexió entre la mobilització popular que el mateix Govern promou i la submissió institucional que ERC, via el president del Parlament, imposa.

Josep-Lluís Carod-Rovira publica aqueix vespre un encertat article a Nació Digital: “Policia, tenim un problema”:

La resposta ciutadana a les condemnes escandaloses dels líders independentistes ha deixat pas a escenes d’una brutalitat policial que ens ha retornat a l’1 d’octubre, a conseqüència de la qual una persona ha perdut un ull i una altra un testicle. En aquest cas, però, amb una diferència fonamental. Si fa dos anys la coordinació dels cossos policials requeia en el coronel de la guàrdia civil Pérez de los Cobos, en aquesta ocasió la coordinació de tots els cossos policials anava a càrrec dels mossos d’esquadra, és a dir, del departament d’Interior, per tant, de la Generalitat. Si més no, teòricament, perquè com s’ha vist i patit en ciutats com Tarragona, la policia nacional anava a la seva i els mossos al darrere, amb el mateix lamentabilíssim estil d’actuació.

No crec exagerar si afirmo que la gestió de la coordinació policial, cas que aquesta hagi existit, ha estat tan desastrosa com la intervenció dels diferents cossos: la policia autoanomenada nacional, la guàrdia autoproclamada civil i els mossos d’esquadra. Mossos d’esquadra pegant manifestants a la part superior del cos, no respectant la distància mínima requerida per a disparar foam, apuntant de manera directa i precisa individus concrets, carregant a cops de puny contra gent asseguda a terra, o bé dreta, en actitud pacífica, com en el cas d’Oriol Izquierdo, avançant amb la furgoneta amb gent enganxada al vehicle,donant ordres i amenaçant els manifestants en la mateixa llengua en què ho feien els altres dos cossos, llençant tanques metàl·liques a la foguera per augmentar-ne el foc, actuant amb la mateixa altivesa que els altres cossos, etc. On és la diferència, doncs, entre els uns i els altres?

Tot i el braçalet, l’armilla i el casc acreditatiu de pertànyer a la premsa, són ja nombrosos els periodistes que han estat agredits per algun dels cossos policials, malgrat identificar-se a crits, com també ho va fer el diputat i membre de la mesa, Eusebi Campdepadrós. El joc brut policial ha estat desplegat amb força i també amb entusiasme, movent-se amb comoditat per les aigües de la provocació, esperant que salti l’espurna de la indignació civil que en legitimi la repressió física. A Tarragona, les dues dones provocadores amb la bandera espanyola van sortir just de darrere del cordó format per la policia autoanomenada nacional. I en comptes de protegir els ciutadans, protegien les provocadores. Després els agents van entrar uniformats i armats a l’hospital de Santa Tecla a reclamar-hi la identitat dels possibles ferits per la seva actuació contundent. Expliquen alguns dels manifestants que, a més, agents de paisà, amb porres extensibles, percaçaven també pels carrers els manifestants. Hi haviaagents uniformats sense el reglamentari número d’identificació a l’esquena i alguns apuntaven, directament, el rostre de manifestants amb raig làser.

La policia autoanomenada nacional ha disparat boles de goma contra la població desarmada, l’ús de les quals va ser prohibit pel Parlament de Catalunya. El ministre ho ha reconegut, dient que això només afecta els mossos. O sigui que les lleis i normes aprovades pel nostre Parlament i que se suposa que tothom ha de complir, ells se les poden passar per l’arc triomfal com si res. Podríem arribar a l’absurd que els mossos no poguessin fer allò que sí que pogués fer la guàrdia urbana de Barcelona, posem per cas. El ministre, a més, ha dit que l’ús d’aquests projectils va ser acordat pel centre de coordinació comandat pels mossos i que si va enviar milers d’uniformats a Catalunya és perquè la Generalitat va sol·licitar la seva col·laboració. Això és així, govern de la Generalitat? Si fos cert seria lamentable, però, si no, cal que el ministre sigui desmentit. Altrament, a què juga el nostre govern?

Ahir les furgonetes perseguien manifestants i mentre els autoanomenats nacionals bramaven fanfarronejant “Venga, valientes!”, els mossos, ara en català, amollaven també per l’altaveu del vehicle un impresentable i reiterat “Veniu, que som gent de pauuuu!”, tot mofant-se de la població civil que es manifestava a peu. En fi, policia, tenim un problema i el tenim amb vosaltres. Vosaltres sou el problema. Amb la Generalitat republicana tot l’ordre públic pertanyia a la Generalitat: mossos, guàrdia d’assalt i guàrdia civil, que duia brodat a la camisa “Guàrdia Civil al servei de la Generalitat”. Queden lluny els temps d’oficials emblemàtics com Frederic Escofet i Enric Pérez Farràs. Queden lluny els temps de la recuperació i modernització dels mossos amb Miquel Sellarès, amb aquelles primeres fornades de joves il·lusionats per pertànyer a un cos policial nou, tot i ser dels més antics d’Europa, amb cultura democràtica i voluntat de servei a la ciutadania per protegir-ne la vida, els drets, llibertats i propietats, aquelles seleccions estrictes de nous aspirants…

Tot queda massa lluny i avui, per desgràcia, tenim un cos ple d’agents, comandaments i infiltrats del CNI, contraris a la nostra causa, i procedents dels cossos estatals. Tenim de tot, excepte una política nacional d’interior, amb gent preparada al capdavant, que hi és. I, sense les idees clares en aquest camp, estem condemnats al fracàs i a fer antipàtica la imatge d’un cos que s’havia guanyat respecte i simpatia generals, un 17 d’agost a Barcelona i a Cambrils i un primer d’octubre a tot Catalunya. No volem una policia per anar en contra del poble de Catalunya. Si han d’acabar convertint-se en això, contra la voluntat de molts dels seus membres fidels al seu poble, no ens cal una policia colonial. Per fotre’ns, ja fem amb la policia autoanomenada nacional i amb la guàrdia autoproclamada civil.