Des de fa dies, el Govern de la Generalitat Valenciana, en mans del PP, i tot el nacionalisme espanyol que campa per Catalunya, ataquen Eliseu Climent per les ajudes que des de les institucions del Principat s’atorguen a les entitats del País Valencià que ell coordina.
De crítics, Eliseu Climent en té una pila (dins del valencianisme i el catalanisme, també), però res comparat amb la persecució inquisitorial que pateix per part dels anticatalanistes (de fet antivalencianistes) instal·lats al poder autonòmic (i provincial) que destrueixen la llengua, la identitat, el llegat cultural i històric que conforma el trellat que agermana el conjunt de la comunitat nacional que subsisteix entre Salses i Guardamar. L’augment de l’independentisme sociològic a les comarques centrals del país, comporta de retruc l’increment de la discriminació contra la part de la ciutadania valenciana que manté la llibertat, la dignitat i la valencianitat com a valors de la seva actuació pública, a l’escola, a les entitats cíviques i als mitjans de comunicació. Avui, un cop més, cal estar amb Eliseu Climent i tot allò que representa.
Post Scriptum, 2 de juny del 2022.
Avui, Llibertat.cat publica el Missatge de la Flama del Canigó 2022 que es llegirà per Sant Joan a càrrec d’Eliseu Climent.
Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Eliseu Climent:
Som llengua i foc. De llengua, en tenim una, nacional i innegociable; la que ens uneix i ens identifica: el català de base que fonamenta la nostra cultura, que vehicula les nostres idees, que dona forma als nostres ideals i que es ramifica en una multitud de fórmules locals que l’endolceixen i el fan ric.
També som foc, deia. Foc primigeni, purificador i renovador de vida, i ho festegem amb ancestrals rituals pagans arreu dels Països Catalans. Les Falles de València anuncien l’arribada de la primavera. Uns mesos abans s’hauran encès les fogueres de Sant Antoni, de les quals en diem barraques als Ports de Morella i al Maestrat, o foguerons a Mallorca. Els correfocs i els focs d’artifici, d’aparatosa pirotècnia, inunden els carrers de pobles i viles en festa d’una atmosfera ensordidora i amb la dolça olor a pólvora.
Però sobretot no podem oblidar el foc amb què celebrem el solstici d’estiu. L’esperada vigília de la Nit de Sant Joan s’encendrà, al Canigó, la flama que haurà d’estendre’s simbòlicament de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i que serà baixada a peu per complicats camins de muntanya, des del cim de la nostra muntanya-emblema, gràcies a l’esforç de la nostra gent.
I és que, a diferència d’altres cultures, les catalanes i els catalans, del nord i del sud, de ponent i insulars, som un poble que camina. Caminem per conèixer i per estimar el país. El nostre present beu encara d’aquell excursionisme primigeni que, pas a pas, va fondre’s amb el territori. Transitar-lo lentament i amb la mirada amatent esdevé un tret de cultura. Ho varen fer Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Coromines o Josep Maria Espinàs; i Perejaume amb el seu caminar artístic.
Caminem, també, com a expressió d’una resistència radicalment pacífica i revolucionària. Som de pas contundent, marcat, inflexible, que ens uneix com a poble en un sol crit, llimant divergències, acostant mirades. Caminar ha esdevingut un signe d’identitat propi, un gest de llibertat en el procés cap a la sobirania nacional. Recordeu les Marxes per la Llibertat, aquelles columnes humanes que entraren a Barcelona l’octubre del 2019. Aquesta imatge ho digué tot de nosaltres.
Som així: llengua i foc, i al mateix temps i si em permeteu la irònica paradoxa, som un poble incombustible que forja pas a pas, obstinadament, el seu propi futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord. No podem deixar ensarronar-nos així. El Pais , el portaveu de l’espanyolisme punxa una mica, i tots a gemegar i a sospitar. No crec que en els els últims vint-i-cinc anys ningú hagi fet més que L’Eliseu Climent i Acció Cultural del País Valencià pel nostre país.I ho ha fet en les condicions més hóstils i ara hi ha primmirats que li escatimarien una subvenció. Si hauriem d’abocar-hi cabassos de diners, o no veieu que és l’únic que ha donat lacara per mobilitzar el pais amb el tema de la TV3. Si no en tindrà ni per pagar les multes….. Siguem generosos, no recelem tant de la gent que treballa, no parlem tant i fem feina que n’hi ha molta a fer. Si en Carles Gelí, el periodista d’EL PAIS, s’ha de guanyar el sou, no hi caiguem de quatre potes, ell només fa això treballar per l’amo. La nostra cultura és molt més que això.
Climent som molts els que pensem que sense tu el Pais Valencià no tindria oxigen per respirar. Ets un model per a molta gent. Un model de valentia i de lluita, que ens ajuda a fer-nos sentir un poble.