En aquests dies convulsos, amics i desconeguts, de paraula o per correu, m’han fet saber que atesa la seva condició de persones d’esquerres (comunistes, per més senyes en bastants casos) no podien comprendre, de cap manera l’actitud d’Israel en el conflicte de Gaza.
He optat, sovint, per no acudir als arguments abstractes i he preferit parlar de les persones que he conegut d’una ideologia similar a la dels meus interpel·lants. És una dada objectiva que no existeixen pràcticament partits comunistes (o formacions d’esquerra revolucionària en la majoria de règims àrabs), per tant només a l’exili europeu podem trobar militants d’aquesta tendència. En canvi a Israel he conegut persones que viuen lliurement (no com a Corea del Nord) en un règim el més aproximat que he vist mai a una forma de vida comunista: els kibbutz urbans (diferents dels de l’època de la repoblació jueva de la Palestina britànica). Són agrupacions voluntàries de ciutadans, sense ocupacions professionals compartides, que decideixen viure en comunitat aportant-hi el cent per cent dels seus ingressos, que són administrats amb criteris socials. Ehud Manor, professor d’història, la seva companya i els seus tres fills en formen part.
Aquest, certament potser, no és argument per si sol per decantar una opinió general com és el posicionament respecte d’un conflicte. Però, crec, que és un element que permet refutar l’acusació de que Israel és un règim feixista, habitat per gent reaccionària. I més quan molts dels que formulen aquestes acusacions segurament són incapaços d’assumir una forma de vida d’aquestes característiques, jo al menys no m’hi veig amb cor. A Israel mateix, hi ha persones en proporció creixent en els darrers anys, que estan disposats a desposseïr l’Estat d’Israel dels seu component jueu i democràtic per convertir-lo en un estat identitàriament neutre. Són els sectors que amb tota llibertat s’han manifestat per les avingudes de Tel Aviv en contra de l’operació militar a Gaza i un mostra dels quals és pot apreciar llegint el portal dels israelians amics dels palestins: http://www.jewisfriendspalestine.com.
En unes condicions diferents, des de terres d’exili (és impossible fer-ho des de la majoria de paísos musulmans), existeix un altre portal que aplega els àrabs amics d’Israel: http://www.arabsforisrael.com. En ambdós casos hi ha persones concretes que a través de les seves visions personals ens permeten una aproximació directa als valors i les formes de vida afectades en aquest conflicte. A tracés de les vivències personals podem ajustar els nostres capteniments globals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gairebé cada dia llegeixo noticies, diaris, televisó..per enterar-me “bé” del conflicte arabo-israelià. Crec que és un error, i molt gros, només confiar en aquestes fonts i mitjans de comunicació totalment controlats políticament. Perquè només ens mostren una part? Perquè la gent de masses no intentem pensar una mica més enllà del que diu tothom? Jo escarbant poquet a poquet en aquest conflicte he anat a parar en aquest blog. Aqui llegeixo articles molt interessants que mostren una visió que no trobo en altres mitjans, i m’agrada. Sincerament ho necessitava. Per fer-se una opinió i defensar-la cal conèixer que passa en les dues bandes. I aqui crec que em puc fer una idea del que significa aquest conflicte per Catalunya. Perquè la massa es posiciona en favor dels terroristes palestins a les manifestacions? no volem la pau?.Quin argument és aquest de que Catalunya com a poble oprimit, ha d’anar amb els oprimits? Em nego a cridar en una manifestació en favor dels terroristes palestins que imposen el seu regim sense respectar els drets de les persones; el sotmetiment de les dones i que ensenyen a com ser suicides a les escoles als nens i nenes. Si ens situem aqui malament. Malament si volem anar endavant com a poble lliure, donant cabuda a tothom i amb lliberat d’expressió.
Tampoc defenso els atacs i les morts de civils palestins, però tampoc defenso els terroristes palestins que imposen el seu regim al seu propi poble a la força. No tot és blanc o negre i em sembla que aqui hi estic trobant el color que veig.
Agraeixo tenir un lloc on trobar aquesta visió oberta i lliure del conflicte.
Per que a Catalunya tohtom es pugui expressar. Si defensem el respecte pel nostre poble el primer que hem de fer és escoltar totes les veus del nostre propi poble, no només les que surten per la tele.
Renyer espero que segueixis parlant amb aquesta llibertat. No estàs sol.
Gracias Jaume por tu interés por Israel, muchas gracias por tu comprención y compromiso.
Hay un grupo de gente en este mundo -la mayoría, mujeres, no sé porque…- y también tu, Jaume, que tratan a toda costa de salvar la sensatez nadando contra la corriente para defender principios humanos.
La libanesa Brigitte Gabriel, la syria Wafa Sultan, la italiana Oriana Fallaci (qepd), la calatana Pilar Rahola, la surinami Ayaan Hirsi Ali (la com,pañera del holandés Van Gogs (qepd), la palestina Nonie Darwish – la mismísima hija de quien creó al Fedayun de Gaa y que más adelante fue ella quien fundó su grupo “arabs for Israel”, la iraní Maryam Namazie, la tunecina Kalthoum Meziou y la bengalesa Taslima Nasreen y Jaume Renyer.
Toda esta gente, incluido tú, son doblemente valientes pues se expresan libremente y no aceptan que les tapen la boca, sabiendo que lo normal, lo más cómodo y lo más rentable resultaría seguir con la corriente, con el montón, gritar los mismos slogans dictados “desde arriba”, cargar la pancartas impresas “por los que deciden en vez de uno”, marchar mientras el paso “lo movilizan desde lejos”, protestar cuando las protestas van en provecho de quienes en el fondo quieren debilitarnos, dominarnos culturalmente y destruirnos.
Gracias Jaume,
Blumi y Kalman
Raanana (Israel)