Demà, amb tota seguretat Carles Puigdemont serà investit President de la Generalitat de Catalunya per aprovació del Parlament, a proposta de Junts pel Sí i per decisió personal del seu predecessor Artur Mas, que ha fet un gest que l’honora i una jugada de mestre –propi només dels estadistes– per desllorigar una negociació enquistada amb la CUP.
Els analistes i els opinadors mediàtics nostrats ja ho han dit gairebé tot del proper President de la Generalitat. Personalment, em sembla un candidat adequat per molts motius, entre els quals valoro un detall de l’única vegada que hi he parlat: va ser a Girona, el 20 de maig del 2010, quan hi vaig anar a presentar el meu llibre “Anticatalisme i antisionisme, avui“. Aleshores, tot just havia estat designat candidat per CIU a l’alcaldia de la seva ciutat i va tenir el gest d’acudir a l’avançada al lloc de la presentació per tenir temps de fer una xerrada en una cafeteria dels voltants, tot excusant-se per no poder-hi assistir i així poder intercanviar algunes paraules sobre el tema de l’assaig.
D’aquella breu conversa en vaig concloure que era un home que tenia clars els principis democràtics que caracteritzen les societats obertes del món occidental en el qual s’inclou el nostre país i també Israel. Una qüestió clau per poder projectar l’Estat català en el panorama internacional i proposar un model de societat basat en la llibertat i la prosperitat al nostre poble.
Contrastant amb la seva actitud, aquell dia l’entrevista que em va fer el Diari de Girona va ser de les més adverses que he viscut, per l’hostilitat manifesta del periodista Albert Soler com es pot comprovar només rellegint-la.
Post Scriptum, 11 de gener del 2016.
Repassant la trajectòria del nou President de la Generalitat me’n adono que al seu bloc personal va publicar el 29 de juny del 2008 un apuntament titulat “Hem de repolititzar la normalització lingüística” en el qual subscriu íntegrament el contingut d’un escrit del meu bloc del mateix dia on afirmava que “La defensa de la llengua és part essencial de la lluita per la independència”.
Me’n alegro amb efectes retroactius d’aqueixa coincidència que no vaig detectar al seu moment i confio que ara que està en disposició de fer realitat allò que escrigué al seu bloc fa vuit anys ho compleixi.
Post Scriptum, 8 de gener del 2017.
Avui fa un any es va fer públic l’acord contrarellotge entre Junts pel Sí i la CUP per presentar un candidat a la presidència de la Generalitat que no fos Artur Mas. Carles Puigdemont en aqueix any de mandat ha mantingut una actitud coherent amb l’encàrrec sorgit de les eleccions del 27-S del 2015 i dóna credibilitat al referèndum projectat per enguany.
La seva decisió -legítima- de no presentar-se a unes noves eleccions al Parlament de Catalunya un cop acomplerta la seva missió però fragilitzen el seu partit que necessita trobar un nou candidat (o candidata) per liderar el projecte liberal que el PDECat malda per refer després de l’ensulsiada del pujolisme. L’esquerranisme abstracte, i estèril, que sembla hegemonitzar la majoria de les forces polítiques a Catalunya no podrà consumar les seves cabòries si té al davant una alternativa democràtica, viable i creïble que Carles Puigdemont personifica ara, només provisionalment, imprescindible per bastir una majoria social i electoral independentista.
El president Puigdemont, alhora que consolida el compromís polític de l’actual majoria parlamentària independentista contribueix a la incertesa del resultat del conflicte amb l’ordre estatal en aqueixa conjuntura històrica.
Post Scriptum, 17 de març del 2017.
Ahir al vespre vaig tenir ocasió d’assistir a la conferència que el President Puigdemont va oferir al Círcol de Reus. No l’havia sentit parlar mai en directe responent a les preguntes dels presents: clar, honest i digne de confiança en el seu compromís de complir el mandat sorgit de les eleccions del 27 de setembre del 2015. No està en condicions de garantir el resultat del referèndum, ni tan sols de poder-lo fer, però transmet un sentit de país civilitzat que defensa una causa noble com és la llibertat del poble català que contrasta amb l’immobilisme dels defensors de l’ordre estatal. Va advertir, encertadament, sobre la força gens negligible de l’Estat espanyol en aqueixa etapa crucial del conflicte jurídic i polític amb les institucions catalanes davant la qual només hom pot oposar la cohesió social i la congruència política de les forces independentistes mentre les institucions internacionals observen l’evolució dels esdeveniments.
Post Scriptum, 10 d’octubre del 2017.
Avui, confirmant la seva trajectòria com a President, Carles Puigdemont ha parlat davant el Parlament de Catalunya com mai cap altre dirigent català ha gosat fer-ho en tres segles de dominació espanyola donant un exemple de dignitat, patriotisme i democràcia a tots els catalans en aqueixa hora decisiva de la nostra història com a poble. I no solament això, sinó que s’ha adreçat directament a tots els mitjans d’arreu del món que avui eren al parc de la Ciutadella fent arribar la causa catalana arreu del món ja que som un dels conflictes nacionals oberts amb mes variants estratègiques globals. Som en la fase de la guerra mediàtica, clau a l’hora de decidir aliances en el terreny diplomàtic.
Ha afirmat que complirà el mandat emanat del referèndum d’autodeterminació sorgit de les urnes el proppassat dia 1 i ha ofert diàleg al poder espanyol. Ell deu tenir més elements que cap de nosaltres per haver fet aqueix plantejament que no suposa cap renuncia i en canvi trasllada al govern de Madrid la responsabilitat de la ruptura. Probablement la repressió espanyola no l’aturarà aqueixa oferta, però potser guanyarem temps i connivències que ara no tenim, a l’interior de Catalunya, a l’Estat i a la Unió Europea. El règim espanyol involuciona acceleradament cap al franquisme, amb una mentalitat de guerra civil permanent contra tothom que no comparteixi la follia de l’integrisme espanyol. Catalunya té un projecte inclusiu que contrasta amb el caràcter (auto)destructiu de l’espanyolisme. No ens estalviarem el patiment, però ens en sortirem si mantenim la cohesió social i política de l’independentisme, tot i que avui estigui passant una prova de nervis. El meu reconeixement a La CUP i a ERC per la seva responsabilitat patriòtica en aqueixa conjuntura, dissentint la tàctica però compartint l’estratègia amb el PDECat.
Post SCriptum, 10 de desembre del 2017.
El proppassat 7 vaig tenir ocasió a Brussel·les de parlar uns moments amb el president exiliat i vaig copsar la ferma convicció que l’anima en aqueixa conjuntura històrica. Les seves intervencions diàries en campanya són determinants en el creixent suport que està assolint Junts per Catalunya mitjançant un missatge clar i català: restabliment del Govern de la Generalitat destituït pel poder espanyol via 155 CE i implantació de la República catalana proclamada el 27 d’octubre. La victòria electoral de Junts per Catalunya és essencial per dotar al bloc independentista d’una estratègia compartida i una direcció col·legiada, dugues fites que ERC està demostrant no tenir ni la voluntat ni la capacitat d’assolir al no voler mantenir la coalició Junts pel Sí i prioritzar un acord de govern amb els Comuns.
Post Scriptum, 4 de gener del 2018.
L’editorial de Vicent Partal el dia de cap d’any titulada “Formar govern: el primer envit de 2018” dóna les claus del debat al si de les forces independentistes: en primer lloc, i en tot cas, restaurar el president Puigdemont al seu càrrec com acte imprescindible de legitimitat catalana i no acatament del 155 CE. Per tant, correspon a ell formar el Govern i, si s’escau, nomenar un conseller en cap que sota la seva direcció (si ha de romandre a l’exili) gestioni les tasques governamentals. Descartar el restabliment de Carles Puigdemont per mor de la seva absència forçosa de Catalunya per nomenar directament un nou president, Oriol Junqueras, com avui ha proposat Gabriel Rufián suposa la ruptura de la majoria independentista sorgida del 21-D i un cop devastador per a les aspiracions de llibertat del poble de Catalunya.
Post Scriptum, 28 de gener del 2018.
Eduard Voltas publicà abans d’ahir un breu però encertat article al digital El Món titulat “La lliçó de Puigdemont” on assenyala que el President de la Generalitat i el nucli d’independents de Junts per Catalunya de Brussel·les estant han mantingut la dignitat de la institució, han recuperat la moral del poble català i han posats al govern de l’Estat al punt de la fallida tot salvant les tendències claudicats d’ERC i PDECAT.
El mateix dia, per la seva banda, un dels elements clau del nucli de Brussel·les, Aleix Sarri, publicava un contundent article a Nació Digital titulat “Ens faran un 155 i el pagarem els catalans” on exposava la diferències entre l’estratègia republicana de Puigdemont la realista dels seus detractors dins el mateix camp independentista. Ahir, Jordi Galves publicava una anàlisi complementària dels dos articles anteriors amb el títol “Rajoy vol Junqueras” que comparteixo totalment ja que és dels pocs que deixa al descobert estratègia d’ERC.
La credibilitat que està adquirint Carles Puigdemont el situa en condicions de liderar Junts per Catalunya com a projecte polític amb mentalitat innovadora i rupturista capaç de ser capdavanter del moviment independentista. Per això, justament, Joan Tardà declara avui a La Vanguardia: “Si cal, haurem de sacrificar Puigdemont”. L’alternativa a Puigdemont és el tripartit ERC-PSC-Comuns.
Post Scriptum, 14 d’abril del 2019.
Encertat editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “Sigueu conscients de per què El País us exigeix apartar Puigdemont“, coincident amb l’apunt d’aqueix bloc “L’èxit d’ERC serà la deconstrucció del procés independentistaa”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!