Albert Botran i Pahissa és un jove historiador i militant independentista, originari de Molins de Rei, que ha estat escollit membre del Secretariat Nacional de les Candidatures d’Unitat Popular, ahir mateix, en una assemblea celebrada a Tarragona.
Vaig conèixer l’Albert gràcies al Carles Castellanos, veterà militant del Moviment de Defensa de la Terra, que el va convidar a integrar-se al Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació fa tres anys (quan cercàvem voluntaris per evitar l’extinció de l’entitat). Hi va contribuir publicant al bloc del FOCDA la ponència que va presentar a la XXII Trobada Independentista celebrada a Vilanova del Vallès els dies 18 i 19 de novembre del 2006 que duia per títol, “La lluita pel dret a l’autodeterminació”.
En aquest temps hem mantingut converses esporàdiques, enriquidores, sobre el passat, el present i el futur de l’independentisme català. Ha llegit i agudament criticat alguns dels meus anàlisis alhora que he procurat seguir el seu fil argumental a través de les seves col·laboracions habituals a “La Veu de la Terra”. Fa només dues setmanes em feia a mans un exemplar d’un interessant treball de recerca que havia enllestit en el marc del Màster en Història Comparada (segles XVI-XX) realitzat a la UAB, i que duia per títol: “Pensar històricament els Països Catalans. Un recorregut al voltant de la relació entre historiografia i qüestió nacional (1960-1993)”.
Celebro l’elecció de l’Albert, és un encert per la seva organització i una garantia de rigor i honestedat en la defensa dels plantejaments polítics de la CUP. D’entre els nous dirigents, -als quals desitjo sort en la seva singladura- només el conec a ell personalment, i estic segur que -si cal- serà un interlocutor (i si s’escau rival polític), desprovist de sectarisme i mediocritat si arriba el moment d’establir un diàleg sostingut entre Reagrupament Independentista i la CUP cara als reptes que té plantejats el nostre poble.
Post Scriptum, 26 d’octubre del 2017.
Avui Albert Botran ha fet un magnífic discurs al Parlament de Catalunya rebatent la demagògia espanyolista dels partidaris de l’aplicació del 155 CE contra Catalunya demostrant la maduresa política que està demostrant la CUP (també han estat molt bé Anna Gabriel i Benet Salellas) en aqueixa fase decisiva del procés cap a la República Catalana. He de corregir -gustosament- les reiterades crítiques que els he adreçat anteriorment.
Post Scriptum, 7 de gener del 2020.
Ahir, Albert Botran va publicar un article punyent al Punt titulat “Independència o reforma“, que resumeix encertadament la disjuntiva que es presenta a les forces independentistes que avui ha quedat confirmada en la divergent votació a l’hora d’investir pedro Sánchez i que il·lustra encara més l’intercanvi de piulades entre ell mateix i Gabriel Rufián:
“Demà Pedro Sánchez serà investit president del govern espanyol gràcies a un acord amb una part de l’independentisme català. Mentre que JxC i la CUP hi votaran en contra perquè no compleix els mínims en relació amb l’autodeterminació i l’amnistia, ERC ha considerat suficient obrir una taula de negociació el resultat de la qual serà sotmès a una consulta a la societat catalana.
S’obre una fase aparentment reformista a l’Estat espanyol. Probablement aquestes reformes seran molt tímides i no afectaran cap pilar de l’ordre econòmic i polític de l’Estat. Res que molesti gaire els interessos oligàrquics de l’Íbex ni res que qüestioni la monarquia o la unitat territorial. L’oposició espanyolista de dretes s’esgargamellarà contra el govern del PSOE i Unides Podem, i això significa dues coses. D’una banda, que el govern pot guanyar simpaties per l’extremisme d’aquests opositors. Especialment a Catalunya, on els discursos del PP, Cs i Vox no tenen gaire coixí social: van treure, sumats, menys d’un 20%, mentre que al conjunt de l’Estat van sumar gairebé el 43%. D’una altra banda el que ens mostra aquest desacomplexament espanyolista, autoritari i reaccionari, és que aquestes tendències estan presents en els aparells de l’Estat (jutges, policies, militars) i en l’oligarquia. Una constatació que a l’Estat no pot canviar gaire res sense una ruptura.
L’independentisme ha crescut en els últims anys com a alternativa a la impossibilitat de canviar l’Estat espanyol. Si ara una part del moviment posa esperances en aquest reformisme d’estat, pot significar un estancament en el creixement, una certa desmobilització i una difuminació dels objectius. Si bé d’aquesta fase aparentment reformista (insisteixo en l’adverbi perquè, per exemple, de ben segur que la repressió no s’aturarà) l’independentisme també en podria sortir enfortit. Això només serà així si, en primer lloc, confrontem i demostrem els límits d’aquest nou govern en lloc de caure en el seu xantatge (“o nosaltres, o Vox”). Confrontar afirmant la nostra sobirania especialment amb relació als drets socials i a les polítiques feministes i ecologistes. Això vol dir que el Parlament legisli sobre aquestes qüestions confrontant amb els límits que li voldrà imposar el Tribunal Constitucional i obligant a prendre posició el nou govern espanyol. I confrontar també a través de la desobediència civil, que és una potent eina de canvi. I, en segon lloc, podrem sortir-ne enfortits si estem preparats per al fracàs d’aquest període reformista. Una resposta per si no s’arriba a celebrar aquesta consulta o per si se celebra i no té res a veure amb els objectius independentistes.
En aquest cas, el fracàs d’una fase reformista pot donar pas a l’enfortiment de l’independentisme. Hi ha un precedent molt clar en el procés de reforma de l’Estatut del període 2005-2010. Però hem de recordar que el fracàs de l’Estatut no va portar automàticament a l’obertura d’un procés independentista. Perquè una cosa és fer una defensa tàctica d’aquest suport al reformisme (una oportunitat per demostrar-ne els seus límits) i l’altra, quedar-hi involucrat de tal manera que se n’acabi fent una defensa estratègica. El paral·lelisme amb ara fa 10 anys és clar. L’aprovació de l’Estatut va ser seguida d’una llarga negociació d’un model de finançament que es va prolongar fins al juliol del 2009 i que quan es va assolir augurava uns anys de pax autonòmica. Fins i tot Esquerra en va fer gala. En paraules del llavors secretari general Joan Ridao: “El nostre objectiu final és la independència, però sabem que aquest és un camí llarg, potser una travessia pel desert, i la gent de tant en tant necessita arribar a algun oasi, com pot ser el finançament o la gestió de l’aeroport.” Hi havia en aquestes paraules un punt de resignació.
I certament aquella situació hauria pogut implicar calma estratègica per a l’autonomisme si no hagués estat per la sentència del Tribunal Constitucional. Però ni tan sols això ens portava automàticament (també insisteixo en aquest adverbi) a la fase independentista. Podria haver portat més resignació si no fos que, per sota les agendes dels partits polítics, s’havia anat construint un moviment que va condicionar que la resposta a la sentència fos un salt endavant. Em refereixo al moviment pel dret a decidir impulsat per la PDD i també totes les consultes populars sobre la independència i el seu esperit desobedient. Tot plegat va acabar confluint en la creació de l’ANC, un actor sense el qual el procés independentista no hauria existit.
Que la nova fase signifiqui un enfortiment o un afebliment de l’independentisme depèn d’aquests contrapoders populars i de la intel·ligència estratègica de partits i moviments.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!