Fa divuit anys vaig tenir ocasió d’accedir -breument- a l’esplanada de les mesquites bastides sobre el mont del temple jueu de Jerusalem. De les meves impressions i de l’estudi sobre l’estatut jurídic d’aqueix indret en vaig fer un apunt intentant explicar com ha esdevingut l’epicentre de la lluita de l’islamisme contra la sobirania d’Israel. Des d’allavòrens ençà he mirat de seguir el més possible els esdeveniments que s’hi desenvolupen.
El Ramadà d’enguany ha estat, com era previst per les autoritats israelianes, una ofensiva multidimensional del jihadisme palestí, amb el suport iranià i el doble joc de Jordània. Hamas està desplaçant el lideratge de l’ANP cridant a la guerra religiosa a causa de “la violació” (per la presència jueva) de la mesquita d’Al Aqsa, un indret que segons els islamistes contemporanis és el tercer lloc més sagrat de la seva religió. Un argument repetit acríticament arreu d’Occident però que els historiadors jueus, com Mordechai Kedar, han demostrat és una impostura (sense que hagin estat refutats pels seus homòlegs àrabs).
Segons aqueix eminent arabista va explicar en un article publicat l’11 d’agost del 2016 la veritable mesquita d’Al Aqsa no és pas a Jerusalem, sinó prop de Ji’irrana, un llogaret situat entre la Meca i Taaf, a la península aràbiga. Però, el fanatisme antisionista s’alimenta de mites com aqueix i crida a preservar la mesquita per convertir el conflicte en irresoluble a no ser que algun estat islàmic sigui prou fort (Iran aspira a ser-ho) per destruir Israel al preu d’un altre genocidi (per això volen l’arma atòmica).
L’ANP no representa un projecte d’estat nacional àrab compatible amb Israel, l’autoritat del president Abbas està mancada de legitimitat democràtica (el seu mandat va expirar fa molts anys) i de suport popular (la branca militar del seu moviment, precisament denominada Màrtirs d’Al Aqsa, ha reivindicat l’assassinat ahir d’un guarda de seguretat jueu). El jihadisme (Hamas, JIP) han convertit convertit la lluita contra Israel en una guerra de religió. En contra d’això, s’ha alçat la veu del partit àrab israelià: Ra’am leader Abbas brushes aside Sinwar’s treachery claims: I don’t owe you anything”, que cerca un acord de col·laboració estable amb la coalició que governa Israel i un status pel mont del temple que desactivi les tensions. En la mateixa línia, alguns estats àrabs han signat els acords de normalització diplomàtica amb Israel.
El proppassat 11 d’aqueix mes, un report de l’INSS d’Israel preveia com fer front a una ofensiva multidimensional: A Multi-Front Terror Campaign: How Should Israel Respond? En tot cas, seran mesures de contenció a llarg termini, perquè a curt no n’hi ha que portin a una pau efectiva. En canvi, les esperances d’una coexistència judeo-àrab al si d’Israel augmenten malgrat els esforços per sabotejar-la dels diputats de la Llista Àrab Unida. Del costat palestí, la seva causa no aguanta la comparació a la lluita del poble d’Ucraïna per la seva independència. Els palestins fan costat a Rússia, Israel a Ucraïna, els primers són al costat del totalitarisme, els segons al costat dels pobles que estimen la llibertat.
Post Scriptum, 3 de maig del 2022.
Emily Schrader va publicar ahir al Jerusalem Post aqueix article panoràmic sobre la manipulació palestina: “Revealing the truth behind al-Aqsa and 100 years of lies”.
Post Scriptum, 24 de setembre del 2022.
Punyent editorial del Jerusalem Post abans d’ahir: “Jordan’s King Abdullah Jerusalem comments were hypocritical and dangerous”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!