Agustí Barrera, historiador, i Oriol Falguera, documentalista, ambdós patriotes de pedra picada que treballen per divulgar la història de l’independentisme català, especialment l’anterior al 1968, com és el cas del Front Nacional de Catalunya, han fet córrer entre els que seguim els seus escrits una crida a recuperar el llegat de l’organització separatista Nosaltres Sols. Miraré de participar-hi en allò que pugui perquè crec fonamental la transmissió intergeneracional de principis i valors polítics i culturals que caracteritzen el nacionalisme català, atesa la tendència a la banalització i a la dissolució de la identitat catalana com a element vertebrador d’una societat multicultural com la nostra.
Post Scriptum, 7 de març del 2021.
Coincidint amb la data de la mort de Daniel Cardona, avui fa 78 anys, i el 90è aniversari de la fundació de Nosaltres Sols!, s’ha fet públic un manifest en nom de la ‘Comissió 90 anys de Nosaltres Sol’ per reivindicar el paper d’aquesta organització independentista. Aquesta comissió està formada per historiadors, familiars d’integrants de l’organització, militants de l’independentisme combatiu, i activistes que han trobat necessari fer-ne ressò adequat, especialment a través d’un web divulgatiu: www.nosaltressols.com per tal de poder apropar a la ciutadania catalana de principi del segle XXI la trajectòria, les idees i el capteniment d’aquell destacat nucli d’independentistes, així com preservar la memòria del conjunt de lluitadors i lluitadores independentistes que hi van pertànyer.
En el 90è aniversari de la fundació de l’organització independentista Nosaltres Sols! (NS!). Fidelitat a la Terra:
L’11 de març de 1931 s’aproven els estatuts i es dona d’alta en el registre d’associacions amb el número 14801 l’Agrupació Catalanista Nosaltres Sols!, raó per la qual hem decidit commemorar-ne la seva creació.
En el setmanari de NS!, Agrupació adherida a la Unió Catalanista, any I, número 1, pàgina 1, del dissabte 28 de març de1931, a l’editorial, que és una declaració de principis, hi podem llegir:
Nosaltres Sols! és la joventut catalana, crit de lluita i d’afirmació doctrinal alhora. Sortim a la palestra no per obrir una nova via a les aspiracions de cordialitat, sinó per prendre aquell camí iniciat el 1923-1924, el qual considerem, avui, abandonat pels capdavanters de la política catalana. És, aquella, ruta d’abrandament espiritual que ens ha de menar pels llocs més aspres del camp patriòtic, ho sabem, però, és, també, aquella ruta la que en moments de pretèrita corrupció nacional ha pogut salvar la dignitat del nostre poble. Aquest, doncs, és el camí que anem a emprendre, investits d’una voluntat decidida capaç d’enfrontar,si cal, l’adversitat del sacrifici.
Dins els rengles de NS! s’hi fan presents un compromís catalanista intransigent, una moral estricta i crítica sovint amb les mancances de la política del moment i les idees com la lluita contra l’Estat opressor, que podia comportar fins i tot el sacrifici de la sang dels patriotes, com en la Pasqua irlandesa del 1916. Aquests van ser uns conceptes recurrents en les organitzacions “separatistes” dels anys ’20 i ’30 del segle passat. NS!, també recollí el llegat de la Unió Catalanista i, des de la seva revista Nosaltres Sols!, volgué estructurar un moviment catalanista radical, amb diferents branques, seguint el model del Sinn Féin irlandès, d’on pren el seu nom.
NS! es dotà, entre d’altres, d’una estructura militar, l’Organització Militar Nosaltres Sols! (OMNS!), que tingué un paper rellevant quan els Fets d’Octubre del 1934, en l’expedició per alliberar Mallorca del feixisme, l’agost del 1936 i a la Columna Volant Catalana.
Podem considerar l’herència política de la Unió Catalanista (UC) (1891-1936) i el model de l’insurrecionalisme irlandès i els dos vessants principals que marcaren els membres de Nosaltres Sols!, encapçalats per Daniel Cardona (Vibrant).
D’aquelles arrels del tronc de l’arbre de la UC, en brotaren unes branques esponeroses, que foren el teixit del catalanisme del poble i, per tant, de l’independentisme històric sota totes les formes d’expressió: l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, La Reixa, Associació Catalana de Beneficència, l’Associació Nacionalista Catalana, la Joventut Nacionalista de Catalunya, la Joventut Catalanista, la Federació Democràtica Nacionalista, la Falç, Els Néts dels Almogàvers, Renaixença, Pàtria Nova…, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), Esquerra Catalanista, Estat Català, Unió Socialista de Catalunya, Bandera Negra, Palestra, el Partit Nacionalista Català, Partit Català Proletari (PCP) de Jaume Compte, Bandera del poble català i el Front Nacional de Catalunya (FNC), que recull l’herència política d’EC i de NS!, fins a l’independentisme de combat de finals del segle XX, Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), PSAN-p, Independentistes dels Països Catalans (IPC), Moviment d’Unificació Marxista, Bloc Català de Treballadors, Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), Nacionalistes d’Esquerra, Comitès Solidaritat Patriotes Catalans (CSPC), la Crida a la Solidaritat, Moviment Defensa de la Terra (MDT), ÈPOCA, TLL fins arribar als nostres dies, on l’assumpció majoritària del projecte independentista ha fet possible l’1 d’octubre del 2017.
Visca Catalunya Lliure ! Visca la República Catalana !
Països Catalans, 7 de març de 2021
Els sotasignants membres de Comissió 90 anys de Nosaltres Sols! format per historiadors, familiars d’integrants de l’organització, militants de l’independentisme combatiu, i activistes hem cregut fer-ne ressò adequat, a través d’un web divilgatiu: www.nosaltressols.com per tal de poder apropar a la ciutadania catalana de principi del segle XXI la trajectòria, les idees i el capteniment d’aquell destacat nucli d’independentistes.
Agustí Barrera Puigví, Daniel Cardona Pera, Rafael Català Dalmau, Lluís Duran Solà, Josep Espunyes Esteve, Oriol Falguera Ribas, Xavier Ferrer Trill, Jaume Renyer Alimbau, Joan Rocamora, Fermí Rubiralta Casas, Robert Surroca Tallaferro, Jordi Vidal Duch, Josep Xaubet Vilano.
Post Scriptum, 7 de febrer del 2022.
Publicat ahir a Llibertat.cat: “Avui fa 90 anys: Tal dia com avui de 1932 el nacionalisme radical, l’independentisme dels anys trenta, abandonà el miratge confederalista hispano-ibèric i apostà per la independència nacional en un procés de clarificació: La revista Nosaltres Sols! núm. 43 del 6 de febrer de 1932, portaveu de l’organització homònima liderada per Daniel Cardona, publicava dos articles que van marcar l’evolució de l’independentisme català: un abans i un després perquè es deixava enrere qualsevol fantasia i esperança en un projecte confederalista hispano-ibèric.Un dels articles era “Aquella rosa d’Estatut”, signat per Vibrant (Daniel Cardona), i un de segon era “Les causes bàsiques del nostre anorreament nacional. Manca de dignitat. Claudicació”, signat per Josep Genovès Moles, que blasmava les claudicacions d’ERC en la redacció de l’Estatut de Núria i les consegüents retallades: Aquella rosa d’Estatut“.
“Aquella rosa famosa de l’Estatut, que Ventura Gassol al·ludia en aquell discurs que pronuncià a Montblanc, no ha fet el miracle d’esclatar al bell mig d’aquest hivern tèrbol i borrascós. Ni el caliu amorosívol, generós, excessivament i alhora covardament cordial, dels homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, al pes d’una poncella una mica prometedora. No res, per ara, sembla que hi hagi valgut. Les esquenes dels diputats catalans s’han vinclat fins a llepar ells la terra i les petjades de l’Espanya d’avui i dels homes que constitueixen el seu Parlament i Govern. Les seves boques, plenes de llibertat i les paraules dels quals es radiaven a tots els indrets de la nostra terra, han emmudit i s’han fet silents, com si ja no existissin en el món dels vius. Les boques que s’han obert per a parlar, han estat unes altres. Maura, Melquíades Álvarez en públic, i els socialistes i altres, en particular; són els que han considerat que envers Catalunya no es devia callar.
Mentrestant, les notes i les informacions de Premsa que es refereixen als treballs de dictaminació de la Comissió parlamentaria de l’Estatut, deixen entreveure i deixen comprendre en quin estat llastimós quedarà aquest, quan haurà sortit d’aquesta Comissió parlamentària, la qual, segons es diu, hi treballa amb tota la bona voluntat. Quan l’Estatut es discutirà per articles al Parlament, amb les consegüents esmenes, llavors ja serà qüestió de tornar a sortir al balcó de la Generalitat i tornar a dir i repetir allò tan pintorescament històric “Ja som lliures!” Demanem, per a aquell dia, l’exposició pública, al balcó central de la Generalitat, del més frapant dels Ecce-Homo que es trobi guardat a qualsevol museu de Barcelona. No res més oportú, per a aquell moment hamletià i difícil que s’acosta. Davant el trist i corprenedor espectacle, la gent –bona gent- reaccionarà. El senyor Feliu Elías farà uns dibuixets més, com els de la campanya pro Estatut, i que contribuiran a aixecar novament la bona gent. Tot anirà molt bé pels patricis insignes i sacrificats de l’Esquerra, que podran caure en la seva clàssica tesitura de rebel·lia i rodejats d’un ambient pairal, que van perdent de mica en mica. O bé caldrà seguir aquest cana, o bé fer entendre a la gent que, malgrat tot, la rosa de l’Estatut fa un xic de flaire terral i cal aprofitar-ho siga com siga. Així, l’Estatut serà una flor de carnaval. Símbol disfressat de fórmula redemptora.
L’espectacle és singularíssim. Espanya es va befant de Catalunya. Espanya continua aixecant-se sencera quan Catalunya demana passar comptes. Nostres “queridos hermanos” de la trista Iberia, descoberts d’ençà de l’adveniment de la República, van palesant la seva estimació tot arrossegant-nos amb la mateixa cadena que ahir era borbònica, que avui és republicana i que, naturalment, no deixarà mai d’ésser espanyola. Aquest espectacle actual i l’experiència de trenta anys de catalanisme, no diuen gran cosa als partits catalans d’avui. La persistència en la subjugació i el crític moment actual per a la llibertat de la Pàtria, no són prou per a somoure l’anima ni dels que es diuen patriotes. Els partits catalans tots van enllaçant-se i relligant-se amb aquesta traïció de la nostra llibertat, que és l’Estatut de Catalunya. Els patriotes anem deambulant tranquils, com si la dignitat nacional i la sensibilitat patriòtica no tinguessin per a nosaltres altra valor que uns talons de goma. Tots ens preparem a fer el nostre grupet, naturalment per a redimir Catalunya. Tenim “Pàtries Noves”, “Pàtries Lliures”, “”Estats Catalans” de tota mena i qualitat. Hi ha un “inmenso y variado surtido” de separatisme.
La indisciplina, la confusió, la destrucció de ço que fa l’altre germà, l’individualisme desenfrenat, l’amor propi exacerbat, són pedres d’aquest monument que anem aixecant a la trista i catalana teoria racial del cap d’arengada; convertit en fita ja històrica de la nostra actual esclavitud. Tots som patriotes, però amb una declaració prèvia: que sols el nostre patriotisme és el bo i l’únic. Així el separatisme té ara un sens fi d’interpretacions. Hi ha la interpretació del mocador vermell al coll, avui de moda, molt “gigolo”, per la nostra desventurada Catalunya. Hi ha el separatisme del senyor Ramon (aquell senyor que durant la dictadura i la repressió catalanista pagava tres pessetes al mes per a la revolució catalana, i que avui cova una certa envegeta al senyor Aiguader i la seva “Ilustre seèora”, que li cobraven) i que és un separatisme enraonat lògicament electoral. El senyor Quimet, també presenta un magnífic model d’interpretació separatista. Es tracta d’aprofitar la primera escletxa de l’Esquerra, per prendre-hi tot seguit posicions. En aquest buit no s’hi emplaçarà cap metralladora. Hi ha, inèdits, molts Armengols del Llano, molts Quintanas de León, molts virtuosos senyors Ollers.
Amb aquestes condicions no sabem comprendre com podem fer cara a Espanya. No podem entendre tampoc que existeixi un sol patriota amb cabal judici, que ho comprengui. Davant l’atac enemic, la lògica aconsellaria la unitat. Davant la traïció, un arborament de tots, DE TOTS!, contra aquells que infligeixen a la Pàtria un mal no superat mai per l’enemic. De separatisme nacionalista, sols n’hi ha d’haver d’una classe i d’un procediment, general si voleu, però únic. Les feres del desert creurien en aquesta unitat per a la defensa. Doncs, els catalans no. Els senyors Ramons, els senyors Quimets, aquestes glòries insuperables del catalanisme exacerbat, estan dispostos a tots els sacrificis per Catalunya. A tots els sacrificis, però, què n’esdevindria de la nostra terra, si aquests senyors no poguessin portar setmanalment la seva gasetilla preciosa amb nota pregada al director d’un diari, que es riu d’aquella imbecil·litat?
Trenta anys de catalanisme! Si el nostre patriotisme no remou les mimes dels nostres germans, ànimes joves i verges, on la llavor que s’hi sembri no trobi l’erm de la misèria humana. Si no fem del nostre patriotisme una religió de sacrifici, començant pel sacrifici de tot amor propi, àdhuc sacrifici de voluntat, si no combatem aquest individualisme que ens porta a la catàstrofe i que ha fet, fa i farà estralls als rengles del patriotisme pur i integral, serà molt difícil per a Catalunya la consecució de la nostra fórmula separatista. La “Lliga” ja va materialitzar el sentit catalanista de la generació avant-dictadura. L’Esquerra és una plasmació superba de l’arribisme. Els productes influïts en aquestes actuacions polítiques, avui pertorben la marxa del separatisme integral. Ens trobem, en fer la nostra obra, amb pedres que no tenen solidesa moral i patriòtica. Tot i obrint el camí –que és un calvari— és també massa dur i pertorbador haver-nos d’entretenir a fer de picapedrers.
Heu-vos aquí perquè la rosa de l’Estatut ha pogut néixer damunt un femer moral. Després de set anys de repressió contra tota aspiració nacional, després de les fallides de tots els intents de “cordialitat”, encara arribem –oh, sarcasme!- a revoltar-nos per “la integritat… de l’Estatut”. Com si diguéssim, per la integritat de la traïció a l’ideal. Perquè la traïció siga consumada íntegra! Aquest panorama ha de parlar molt a l’anima dels joves de “NOSALTRES SOLS!” Quina responsabilitat, quin treball, quin penós camí a seguir! Germans: ja esteu ben dispostos a seguir-lo? Ja sabeu ço que significa?…”.
Post Scriptum, 20 d’abril del 2022.
Avui, la Fundació Reeixida i Rafael Dalmau Editor conviden a la clausura de la commemoració dels 90 anys de Nosaltres Sols! al Museu d’Història de Catalunya. En l’acte, es presentarà la reedició del llibret “Per la Pàtria i per la Llibertat”, —un recull de textos editat l’any 1934 per Nosaltres Sols!— constitueix un dels principals textos doctrinals i polítics de l’organització liderada per Daniel Cardona, més propens a l’activisme que a la formulació teòrica. A partir de la defensa del «nacionalisme alliberador» i de «posicions essencialment democràtiques», rebutja obertament el «nacional-feixisme» aleshores emergent. L’obra compta amb un estudi introductori d’en Fermí Rubiralta.
Fa quatre dies un dels pamflets sorgits de les clavagueres de l’espanyolisme, El Confidencial, comentava a la seva manera: “El Museo de Historia de Cataluña acoge un acto de un grupo independentista filonazi“. Els hereus de la “División Azul” invertint la història com fan tots els totalitarismes quan projecten sobre sobre altri els seus propòsits genocides. Ja hi comptava amb aqueixa brama, però no amb el silenci majoritari dels mitjans nostrats, fins i tot els que s’afirmen independentistes, que han menystingut les commemoracions de Nosaltres Sols, del Front Nacional de Catalunya i el centenari d’Estat Català.
Post Scriptum, 20 de febrer del 2023.
Enguany la Fundació Reeixida commemora el 80è aniversari de la mort de “Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català: l’etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista.
Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!
Cardona forní el separatisme d’una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l’estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d’un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.
Defensor d’un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC).
Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l’única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.
Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!