A ERC hi conviuen militants de diverses procedències ideològiques, units pel compromís independentista i un esquerranisme genèric que permet la convivència de corrents liberals i socialistes.
El tronc comú de totes elles és però el republicanisme i precisament haver descurat en els darrers anys aquest senyal d’identitat col·lectiu és a l’origen de la difícil situació que vivim actualment. L’any passat vaig escriure un assaig titulat “L’esquerra de la llibertat”, publicat per Viena editors, (amb pròleg d’Heribert Barrera) que vol ser una contribució a la recuperació del republicanisme com a tret definitori de l’Esquerra de demà. Per això espero que la ponència política que s’haurà d’aprovar en el proper congrés resituï el pensament republicà al cor de la proposta política d’ERC.
Pel que fa a Esquerra Independentista, certament són majoritàriament el fruit d’allò que ha sembrat la direcció del partit des de 1996. Ara no si val a desqualificar-los pel seu esquerranisme, inconcret a voltes, sense abans fer tots plegats una reflexió autocrítica. Les JERC des de l’època que les comandava Puigcercós han fet bandera del socialisme situant-lo al mateix nivell que l’independentisme. El partit s’autodefinit sovint com a socialdemòcrata i ha flirtejat amb els postulats de la Internacional Socialista. En discrepo totalment, i treballo per reconduir ERC, no només els membres d’Esquerra Independentista, en el partit dels patriotes republicans catalans.
Post Scriptum, 21 d’abril del 2020.
Pocs assajos hi ha actualment dedicats a la revalorització del republicanisme, el llibre de Xavier Diez, “Una història crítica de les esquerres”, Edicions El Jonc, Lleida, 2019, n’és una excepció.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2022.
Compateixo plenament el parer de Ramon Alcoberro expressat ahir al seu facebook: “M’esborrona la tràgica ignorància dels republicans catalans sobre republicanisme. Els expliques que el republicanisme es va divulgar aquí a través de Victoria Camps i Salvador Giner per tapar una mica la indigència intel·lectual de Zapatero i s’ofenen. Els expliques que el republicanisme és incompatible amb portar un mocador islàmic i s’ofenen. Els expliques que el republicanisme es fonamenta en la fraternitat i no en la lluita de classes i s’ofenen. S’ofenen. Sempre s’ofenen. Però llegir, no llegeixen.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home, a mi no em faria res tenir un Jaume 1 de rei del poble català. Mantingut per les revistes del cor de torn si de cas.
No tinc cap aspiració a que el regne d’espanya sigui una república, no senyor, són energies perdudes. Que visquin en el seu règim si així volen, que alguns sembla que encara somniïn a trobar el seu Azaña…
Amb això vull dir que el republicanisme és natural, quan siguem independents serem una república. I ja està.
Per cert, quina llàstima tots els corrents crítics campant a la seva i la direcció guinyant-vos l’ullet per seduir les vostres vanitats…es riuran de tots vosaltres, seguiran on són i si havíeu representat cap darrera oportunitat d’esperança per Esquerra, quedareu deslegitimats per jugar al repartiment de càrrecs.
O potser us en sortiu i mostreu la capacitat d’il·lusionar de nou el país, amb una estratègia creïble, transversal començant pel vostre mateix partit, sense personalismes i escaladors oportunistes? perquè a mi n’Uriel em fa més por que en Carod i en Puigcercós plegats.
Jo sóc un ingenu que avalava el tripartit amb un objectiu : que entre tota l’esquerra catalana en sorgís un nou projecte polític de línia clarament europeista,és a dir,a favor de portar l’estatalisme inevitable del poder a Brusel.les i allunyar el catalanisme de fer el ploramiques,de ser antiespanyol,o de mirar-se el melic lluny de la racionalitat de les dimensions del món.
Sóc independentista ,òbviament. I m’agrada Catalunya amb els que som,els que han de venir,i tal i com som.
Els Països Catalans em sembla políticament una idea desfassada basada en un món on la llengua ha de ser una frontera. Jo no hi crec,en això. Va ser i segurament no tornarà a ser. El valencianisme polític no ha sigut mai present en institucions democràtiques perquè els valencians no ho han volgut.
Josep Pla deia que “el meu país és allà on puc dir Bon dia!”. I avui, a Catalunya mateix, hi ha milions de ciutadans que no sabrien ni què respondre a aquesta salutació matinal…
Els catalans ens estem convertint com els gitanos : una comunitat cultural i lingüística que no tenim un territori on desenvolupar-nos i…morir. Perquè només si morim se sabrà que hem viscut. I tots hem de fer-ho,no?
Catalunya mira molt a Espanya i poc a Europa. Europa no sembla pas que camini per a ser la nova nació dels europeus,sinó una tonteria econòmica que sestà superada per la globalització en molts sectors.
No em considero nacionalista. Al Festival d’Eurovisió hi portaria frikis cantant en anglès,no pas com feien a Andorra,Espanya i no sé quin altre país.
M’agrada la llibertat. No em sembla bé criticar els andalusos als que se’ls va fer viure en barriades senceres sense cap contacte amb els catalans (a part d’àvids empresaris que els van parlar sempre en espanyol perquè la porqueria de sous els entrés en vaselina sense massa dolor), i ara es digui que després de 40 anys no parlen català…On l’havien d’aprendre? Al seu barri on eren tots del mateix poble? Són la mateixa gent que amb entusiasme van posar noms en català als seus fills i van voler una escola en català perquè fóssin catalans com la resta…i avui des del nacionalisme encara no s’ha paït…
Menys nacionalisme.Ser nacionals.Normals.Amb el sentit de la dimensió real del món,comparant-nos amb paisos amb demografies similiars i no pas amb les grans cultures del món.
Més humanisme.Ser persones.Normals.Amb el sentit de la solidaritat entre les persones que convivim,i amb la qualitat de vida com a objectiu per a tots. Com ho farem si hem de malviure amb 800 euros al mes?
Malgrat que només Maragall i les maragallades em produeixin trempera,sempre he votat als independentistes. Nacionalistes d’Esquerra abans,Esquerra ara…i de moment en els propers anys.
Farem una catarsi col.lectiva?
Potser sí que hem d’anar per feina: primer la independència,i adéu per sempre a perdre temps en debats del què som i on som, i després bastir un projecte europeu a l’estil dels demòcrates americans.
La política és una porqueria,certament…en qualsevol llengua.
Mentrestant,haurem d’aguantar banderes palestines i fin si tot comunistes al costat de l’estel.lada….una manera ben bonica de marginalitzar l’independentisme i donar-li bandera d’antisistema i altres floretes de les habituals.
Salut i Sort,Esquerra!
Que les idees de cadascú siguin defensades amb honestedat i valentia. I tots a fer pinya amb la majoria democràtica de l’únic partit del que encara ens en queda una esperança a molts catalans.
A veure si d’aquest Congrés en surten cares noves i una nova il.lusió. No sé perquè em penso que serà així…
Molta sort Renyer! Potser és el teu moement
Jaume, no tinc clar que republicanisme i socialisme siguin excloents com em sembla que apuntes. Seria una mica com dir que en Philip Pettit o en Maurizio Viroli fossin uns conservadors, i crec que no ho són. Una cosa és el sistema polític basat en una concepció de la forma de govern: república o democràcia liberal. Una altra és obviar, i no dic que tu ho facis, que hi ha nivells d’igualtat que fins ara només s’han teoritzat des del pensament socialista. Fixa-t’hi que dic pensament, que no praxi. El republicanisme aspira a establir una norma per al bon govern, el socialisme apunta cap a la “bona vida”. Jo ho entenc així. Ben mirat, però, potser són només conceptes que intentem passar de l’abstracció a la realitat per ser. Et dono tota la raó, no hi a res pitjor que ser
batall de campana, ara pico aquí, ara pico allà…Apa, salut i que els Daus et siguin propicis.
Contemporàniament ERC s’ha anat actualitzant, això si a batzegades, però tira endavant. Després de Barrera el seguí Hortalà, Uff! després li van fer el llit en Colom provinent de la Crida i s’afegí a la comparsa la Rahola, Aiií !! Llavors apareixen, després d’enterrar Nacionalistes d’Esquerra en Benach i en Carod fent una OPA hostil a ERC, coincidint amb l’ascensió de les joventuts d’en Puigcercós, Ui, Ui, i Ui…
Cal potser anar a buscar quadres polítics formats per afrontar aquesta nova etapa?
Ens trobaríem davant la possibilitat de poder rescabalar políticament a organitzacions que no han afluixat el discurs de l’alliberament nacional i de la nació catalana completa?
Que no s’enfadi ningú però el PSAN porta 40 anys aportant i aportant i construint l’anomenat independentisme sociològic i no defalleixen i segueixen formant i estructurant idees, amb gent gran i gent jove, vertaders mites, son pares de l’MDT i de Maulets i de Catalunya Lliure i de…, publiquen la revista referent de l’independentisme el Lluita; del PSAN n’han sorgit alguns dels que esteu al davant i d’altres que esteu sotragant l’estructura d’Erc. Quan parles de tronc comú i diverses procedències ideològiques, contempleu aquesta possibilitat ? Potser és l’hora de ser humils i agraïts amb els serveis prestats al país per aquestes organitzacions, i com tu dius: tot suma.
Salut i comèdia
Crec que la síntesi de tot això, es el canvi de logotip, ERC per Esquerra.
Esquerra n’hi ha moltes i partits variats: PSC, ICV i altres de tot tipus i colors. Però ERC nomes n’hi ha un. Republicà com a sistema social de comprendre la vida, Català desitjant la quota màxima de llibertat que es un Estat pròpi i Esquerra per la tendencia política a accentuar un cop assolit l’anterior objectiu.
L’abandó i canvi de sigles es paralel al canvi de rumb experimentat pel partit els ultims temps.
Esperem el canvi que pot representar els sectors renovadors i la tornada al camí que mai s’havia d’haver perdut.
Albert Cortés
Jaume,
¿Sisplau, podries concretar en poques ratlles què entens per “republicanisme”? Malauradament, no tinc temps per llegir el llibre en què parles. ¿Tal vegada és el que defensa en Viroli al llibre que li ha publicat l’editorial Angle? (Perdona’m, però aquest el vaig poder llegir perquè es va escaure una època d’una certa relaxació de la feina.)
Gràcies i perdona.
Correcte, però hauràs d’admetre que és incoherent dir que cal canviar l’esquerranisme d’ERC encapçalant una candidatura que té, precisament entre els seus principis, aprofundir en el discurs esquerranista. No oblidem que el corrent “Esquerra Independentista” -i no pas de forma casual- pren el nom del sector del moviment independentista que es considera més anti-sistema i anti-capitalista: l’EI, com ells s’autoanomenen.
He escoltat avui la Pilar Rahola al Basté i encara estic esfereit. Ha dit amb pels i senyals que el secretari general d’ERC està intentant fer-la fora del programa de Cuní a TV3. Puigcercós ha d’aclarir de forma immediata els fets. Si no és així, no es digne d’estar a la direcció d’un partit democràtic. Prou estalinisme de pacotilla.
M’agradaria saber què entens per socialisme. L’estalinisme, potser? O la socialdemocràcia? Què és el que no t’agrada del socialisme?
Si per republicanisme entens llibertat, igualtat i fraternitat em sembla fantàstic perquè avui dia qui té més llibertat és el capital. D’igualtat i de fraternitat anem com els crancs: cada dia hi ha més diferències d’ingressos entre les persones i més diferències entre els països. La llibertat d’empresa és el dogma que justifica a la pràctica escapçar la llibertat de les persones collant-los tant com vulguin.
Com s’aconsegueix una major llibertat-igualtat-fraternitat al món? Afavorir-ho no era la intenció dels socialismes?
Què creus que ha de primar la llibertat del més espabilat o la fraternitat?
De quin pal vas, més enllà de paraules tan gastades que poden voler dir qualsevol cosa?
He llegit a Nabarralde un article força objectiu d’ERC, i crec que aquest article vostre és assenyat. Als que no estem en cap “rat race” pol·lítica ens fa angúnia que no tinguem una imatge de continguts més que de personalismes. Fa por que es perdi unitat d’acció, que crea desafectes, com va passar als socialistes de Madrid amb els transfugues -on son ara electoralment? ens sona aquesta pèrdua de movilització per guerres de families?-. Crec que republicanisme entronca amb principis de pensadors fundadors de la República Francesa i els principis fundacionals dels Estats Units (exemples en “L’atac a la raó” d’ Al Gore), i també laic i progressista a la manera de Willie Brandt o Oloff Palme. Tot molt lluny d’una visió que pretén relacionar ser d’esquerra o republicà amb marxisme, lamentable herència del franquisme psicològic (recomano “La sombra del General”). Cal però pensar que sorti el que sorti no haurà perdedors sinó un partir reexit en el debat intern doncs cal que hagi debat, i això és el que temen de fora, que el partit no s’esquerdi i recolli representacions de tots els pensaments, ampliant l’espectre respectant-se. Cal però acceptar les regles del joc i veure quin és el paper que ha de fer el partit al congrés espanyol i al gobern de la generalitat, coherència: un titular simpàtic o una cadira no valen, lleis conseqüents amb l’ideari i coalicions amb partits on no entrem en contradicció, estem obligats. Els grans moviments esdevenen en l’evolució com fruit no previst de la suma de moltes petites accions impulsades amb un criteri immediat però coherent. Per si queda dubte, personalment prefereixo la foto que he vist de Benach, Carod, Llançana i cia que el pretés estadisme de Puigcercós i Ridao amb un excés de soberbia o seguretat impostada. Tanmateix els qui sortin seran els meus.
¡Buen libro el de Xavier Diez!