Jaume Renyer

El 28 d’abril del 1936 uns pistolers de la FAI assassinaven a Barcelona els germans Josep i Miquel Badia, dirigent aqueix últim d’Estat Català i Comissari General d’Ordre Públic cessat pel president Companys abans del 6 d’octubre del 1934.

Avui, només un grapat de patriotes catalans rememoren la data de seva mort i el seu significat és desconegut per la majoria d’independentistes d’ara o pitjor encara associen els finats amb un boiròs feixisme català. Els germans Badia, com Macià, són noms vinculats a un separatisme d’avantguerra que prioritzava l’obtenció de l’Estat Català a qualsevol altra prioritat estratègica o ideològica. A diferència d’hores d’ara que hom conrea majoritàriament un independentisme sense patriotisme, pragmàtic o de pluja fina, que assumeix  el patró políticament correcte d’associar la causa nacional necessàriament al progressisme, reformista o anticapitalista, espanyol. 

Des d’aquesta hegemonia progressista encara es disparen trets i mentides setanta anys després contra la figura de Miquel Badia, equiparant-lo poc menys que a un feixista i convalidant els propòsits dels seus assassins. Fins i tot en un mitjà com Vilaweb que dóna preferència a la independència dels Països Catalans se silencien les opinions que el rehabiliten i es dóna corda als que els denigren. I això que l’historiador Fermí Rubiralta ha publicat recentment la més completa biografia sobre Miquel Badia que refuta els tòpics que malden per deslegitimar el seu llegat. Allò veritablement preocupant del tractament mediàtic de l’assassinat dels germans Badia és que reflecteix les mancances i les contradiccions del conjunt de l’independentisme català contemporani. 

Un eventual procés d’independència de Catalunya pot haver d’enfrontar reaccions violentes de moviments totalitaris de diversa mena, (neofeixista, gihadista o anticapitalista), davant la impassivitat inconscient de la majoria de la dirigència política del país. Mentrestant hom blasma amb tota mena d’arguments estrafolaris la sola idea d’unes forces d’ordre públic pròpies i lleials al govern del país en cas de crisi d’estat. Com si a Catalunya les llibertats republicanes a l’espai públic no existissin i hom hagués d’escollir entre tolerar el vandalisme o acatar el control polític de les forces de seguretat de l’estat.