Manllevo a l’amic Salvador Garcia (l’ànima del Col·lectiu Emma i un dels primers promotors de Reagrupament Independentista) la frase que dóna títol a aquet apunt, quan s’escauen noranta-dos anys de l’inici de la Revolució russa.
Pocs mitjans han parat compte en aquest aniversari, només un article punyent de Fred Halliday, “¿ Qué fue el comunismo?” -a La Vanguardia del proppassat dimecres 21- servia de recordatori crític d’aquesta funesta data en la història de la humanitat. El politòleg irlandès assenyalava que la manca de dimensió ètica del comunisme i l’ús preferent de la violència d’estat (el terrorisme exercit des del poder absolut) són les causes del seu fracàs. Val la pena reproduir els darrers paràgrafs de l’article en qüestió: “Que muchos de los que siguen sosteniendo los ideales del socialismo revolucionario y el potencial de la teoría marxista parezcan no haber advertido esta cuestión, indica la poca atención que han prestado a los sufrimientos ajenos. Hasta quee se desembaracen de estos espejismos y, sobre todo, respeten los derechos y el sufrimiento ajeno, quienes se presentan a sí mismos como revolucionarios o invocan el legado de Marx no tienen derecho a reivindicar que impulsan la causa de la emancipación humana”.
Les afirmacions de Fred Halliday coincideixen amb les conclusions de Moshe Lewin, un dels millors especialistes sobre el règim comunista rus, exposades en la seva obra “El siglo soviético” (Editorial Crítica, Barcelona, 2006). L’odi social del proletariat rus contra les elits aristocràtiques i burgeses que sostenien la monarquia tzarista (esperonat pels hereus desclassats que integraven l’avantguarda revolucionària -Trotski, Dzerzhinski-) donarà pas a un règim substitutori encara més injust i violent que el deposat. L’abstracció de l’ideal revolucionari -sostinguda per la força contra els drets de les persones i els pobles- conformarà una mentalitat política (més que una ideologia) la influència de la qual sobreviurà a la caiguda del sistema soviètic fins arribar als nostres dies sota la forma d’un tardo-comunisme estèril i contraproduent. La quotidianeïtat política catalana ens ofereix cada dia mostres d’aquest fenomen: la subsistència del comunisme com a ideari de referència prioritari per davant de l’alliberament nacional és el que porta a bona part del jovent independentista a afirmar-se abans socialista que independentista.
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2009.
Sobre el comunisme i la seva animadversió contra el nacionalisme català podeu llegir l’article de Joan Mir “Desxifrar el nacionalisme“, publicat al Mail Obert de Vilaweb, el 22 de maig del 2008.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!