Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

28 de març de 2019
0 comentaris

A un mes vista de les eleccions del 28-A

Som justament a un mes vista de les eleccions espanyoles del 28 d’abril vinent i tot apunta que els partits més votats seran al Principat PSC i ERC, ambdós amb el propòsit d’entendre’s a Madrid (si el PSOE forma govern novament) i a Barcelona (si Esquerra pot formar govern arran d’unes eleccions autonòmiques a la tardor). El socialistes catalans són la branca del bloc del 155 no explícitament neo-franquista, com si això fos prou per esvair la seva responsabilitat en la repressió contra l’independentisme. Gosen presentar-se com el vot útil per aturar el tripartit PP-CS-VOX i ERC està disposada a creure-s’ho.

ERC està fent el discurs de la desactivació del referèndum del primer d’octubre del 2017, com si no fos prou la participació assolida malgrat la persecució policial, i com si la proclamació del 27 d’octubre hagués estat un fracàs. Un article infame d’Ignasi Aragay, director adjunt de l’Ara fa pocs dies (“Vull guanyar“, diu aqueix impostor que no va plantar cara a les ordres judicials adreçades als mitjans abans del referèndum) és repiulat obsessivament pels gregaris d’ERC a les xarxes socials.

La coincidència argumental entre PSC i ERC no es limita a aqueix punt crucial, també Joan Manuel Tresserras (intel·lectual orgànic d’Esquerra) i Miquel Iceta comparteixen la quimera que l’independentisme ha de superar el seixanta per cent dels vots per ser tingut en compte. L’absència d’un marc democràtic impedeix eixamplar la base social de l’independentisme amb tot l’aparell estatal i para-estatal mobilitzat en contra nostra, com ho demostra la distorsió del vot dels catalans de l’exterior a les eleccions del 21-D analitzat per David Ros en un article recent a la Revista de Catalunya. La convergència entre aqueixes dugues formacions fa preveure una entesa a l’hora d’aturar el conflicte amb l’Estat (sense cap garantia que aqueix aturi la repressió). Està per veure quin és el premi que ERC es pensa que el poder espanyol li donarà per estroncar el procés i fer impossible la unitat estratègica de l’independentisme.

Només un bon resultat del Front Republicà i Junts per Catalunya que sumats superin el d’ERC pot permetre superar a mig termini l’atzucac on el sectarisme i la irresponsabilitat d’Esquerra ha dur l’independentisme català.

Post Scriptum, 8 d’abril del 2019.

A tres setmanes del 28-A les enquestes atorguen a ERC la condició de primera força, una eventualitat qüestionada per l’analista electoral Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria. Particularment, m’atreveixo a opinar que la persistent avantatge electoral a les enquestes d’Esquerra té aqueixes explicacions:

ERC participa del conglomerat ideològicament del progressisme abstracte i banal hegemònic encara en ple procés independentista, fet que permet complicitats entre els sectors que prioritzen la ficció de l’eix dreta/esquerra per davant del conflicte real entre l’independentisme català i el poder espanyol. Aqueixos sectors esquerrans comparteixen la predisposició a encaixar Catalunya en un projecte espanyol progressista, una opció quimèrica en ple procés involucionista cap al neo-franquisme però que serveix per aturar la causa de la independència i per això és estimulada des dels mitjans del règim en detriment de l’opció que és a l’avantguarda de la lluita per la República catalana representada per Carles Puigdemont i Junts per Catalunya.

ERC devalua el compromís sorgit del referèndum del primer d’octubre del 2017 i aposta per un nou referèndum que no serà d’autodeterminació sinó d’encaix a Espanya. Com explica Joan Tardà en l’entrevista a Vilaweb del proppassat divendres (on significativament reprodueix les cabòries del subdirector de l’Ara) “Jo vull l’hegemonia” però no sap concretar per a fer què.

Potser ERC sigui la força més votada en el cicle electoral que va del 28 d’abril al 26 de maig però en cap cas liderarà la lluita per la independència ja que ha renunciat a ocupar aqueixa posició en favor de Junts per Catalunya. Carles Puigdemont personifica l’esperit de l’1 d’octubre, no pas Oriol Junqueras, i per això és l’objectiu a abatre pel poder espanyol amb la complicitat d’Esquerra (que ha desfermat una veritable campanya d’intoxicació mediàtica en contra seva).

La llista unitària a les europees serà la que encapçala Carles Puigdemont, amb els consellers Comín i la consellera Ponsatí, la que representa la legitimitat de la causa independentista i la que donarà suport a un Consell de la República que ha d’esdevenir un veritable govern català a l’exili. ERC no està per la unitat ni per la unilateralitat en nom d’un quimèric principi de realitat que només existeix en la confusió mental de Tardà i companyia, que encobreix la seva claudicació davant la dominació i l’acceptació de la dependència.

Post Scriptum, 21 d’abril del 2019.

Falta una setmana per a les eleccions espanyoles i avui els mitjans espanyolistes (El Periódico), els botiflers (Can Godó) i els mesells (Can Rodés) demanen el vot pel PSC i ERC. El discurs d’avui de Josep Rull des de la presó adreçat a un miting de Junts per Catalunya a Reus és un exemple de patriotisme, intel·ligència i coratge que contrasta amb la impostura, el sectarisme i la mediocritat de les candidatures propiciades des de l’ordre estatl i autonòmic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!