Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 d'octubre de 2012
2 comentaris

A la recerca del Pierre Trudeau català

Una de les possibles opcions de l’unionisme espanyol per fer front al “problema català” és encomanar la defensa de la unitat de l’Estat a un català que prometi reformar-lo i modernitzar-lo per sortir de l’atzucac econòmic i institucional.

Narcís Serra a l’època en que va ser vice-president del govern espanyol amb Felipe González va insinuar aqueixa idea però sense possibilitats de liderar-la dins el PSOE. Miquel Roca i Junyent ho va intentar a les eleccions generals del 1986 des del Partido Reformista, sense èxit. Dins del PP només Josep Piqué pot assumir el rol de d’un Pierre Trudeau (1919-2000) a la catalana, el quebequés liberal que fou primer ministre del Canada (1968-1973) per frenar l’emergent sobiranisme del Quebec i allunyar la crisi de l’Estat canadenc. 

Mariano Rajoy, governa fent bons els tòpics sobre la manera de fer dels gallecs, (no és resolutiu però està disposat a durar en el càrrec). Per tant, el lloc de Piqué seria el de vice-president encarregat de dirigir l’àrea econòmica del govern i reconduir el cas català cap a una via d’entesa amb Artur Mas i els partits que aspiren de fer de comparses de CIU després del 25-N, (PSC i ERC). Es tractaria de trobar una fórmula intermèdia entre l’autonomia actual i una mena “d’estat propi” dins el Regne d’Espanya. I amb consulta inclosa, però no sobre la independència, que seria una opció exlosa.

El principal obstacle per un equilibri d’aqueixa naturalesa no vindria de la part catalana (llevat dels independentistes de Solidaritat i les CUP, la resta de partits s’hi avindrien) sinó del supremacisme espanyol que no transigirà de cap de les maneres, i és que si bé Catalunya pot assemblar-se al Quebec el Regne d’Espanya no és el Canadà.

Post Scriptum, 25 de gener del 2018.

Cap dels possibles aspirants a fer el paper de Pierre Trudeau català (Duran, Borrell, Piqué et altri) no es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya, com ja s’ha vist al 21-D. Serà a les eleccions espanyoles que s’hi presentarà Albert Rivera (resident com els anteriorment esmentats a “la capital del Reino”) un cop consolidat els traspàs entre PP i Ciudadanos en el paper de principal garant de la unitat del Regne d’Espanya, un cop constatat que l’acusació d’organització criminal referida al Partido Popular pot tenir consistència. Encara no s’ha arribat a aqueix punt, però l’any vinent potser sí fent coincidir eleccions autonòmiques, locals i estatals.

Albert Rivera no s’assembla en res a Pierre Trudeau ja que el seu propòsit no és integrar els catalans a l’espanyolitat amb propostes de prosperitat en llibertat, ans al contrari és el portaestendard de la uniformització empobridora de la ciutadania d’arreu de l’estat, per la força si cal. Serà, si arriba el cas, el primer català des de Prim ençà que arriba al capdavant del govern de Madrid però no pas per afavorir Catalunya sinó per anorrear-la definitivament en nom d’Espanya. Més que Trudeau si de cas serà un Petain de pa sucat amb oli (adulterat).

  1. Al Reino de España no li manca un Pierre Trudeau català. Amb la constitució que té, i que nosaltres patim, ja en té prou.

    Constitució, tot sigui dit, que la van fer possible en el seu redactat “insignes” catalans: Roca Junyent negant el “concert econòmic”, i Jordi Solé Tura impedint que els referendums fossin una cosa real i legal. Ara bé, molts diuen ara -per treure responsabilitats a qui les té- que va ser la única constitució possible en aquell moment… Opinions aquestes que faràn goig a la mentalitat mesella (o sino, temps al temps i ja veurem a qui vota aquest “poble” tan “sobiranista” i “independentista”), però que no deixen de ser un acte de treure pilotes fora (quelcom de semblant a les cel·lebracions de La Pepa o la derrota del 1714).

    No sé si Pierre Trudeau (a qui la seva dona em mereixia tots els meus respectes i cops de barret), però hi ha un personatge per les nostres contrades que enlloc de dir “independència” diu “interdependència”. Amb això, ja està tot dit per saber a on anirem a petar.

    Atentament; i SI, jo també vull -com vostè- la independència.

  2. Al SxiX, ja hi van haver uns quants catalans que van tenir l’opció de democratitzar els Espanyols, però si ens mirem qui va arribar més lluny, el general Prim, què va acabar bombardant Barcelona i assassinat pels carrers de Madrid, ja sabem què és missió impossible.
    Crec que la Morta i els seus sangoneres ja s’ho faran, i nosaltres si no volem acabar zombis, ja sabem quin és el nostre camí: Independència

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!