La defensa de la llengua és part essencial de la lluita per la independència

Avui Toni Cucarella ha penjat avui al seu bloc el “Manifest contra el cinisme dels botxins” en resposta al “Manifiesto por una lengua común” i a la decisió de l’Acadèmie Française contra el reconeixement constitucional de les altres llengües que es parlen a la República francesa:

“Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’Académie no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d’intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d’antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.”

 

Trobo molt encertat en plantejament de Toni Cucarella i la seva oportunitat en l’actual context polític: davant les reaccions totalitàries, i simultànies, del nacionalisme espanyol i francès contra la llengua catalana cal una resposta política des del nacionalisme català a l’alçada del repte que se’ns planteja com a poble. La defensa de la nostra llengua és al centre de la lluita per la nostra supervivència com a poble, és a dir, per assolir un estat propi. Despolititzar la normalització lingüística pensant que així aquesta serà assumida pels qui no comparteixen les aspiracions nacionals catalanes i d’aquesta manera se n’ampliarà l’ús social, és un error polític greu.

La llengua és el cor de la catalanitat, Pere Coromines ho va descriure de manera magistral: “Mentre jo visqui, a casa es parlarà entre nosaltres en català. Si per als jueus la religió és la pàtria, i a tot arreu on van duen la seva pàtria amb ells, nosaltres durem la nostra llengua, i la llengua catalana serà la dolça pàtria nostra”. Això ho va deixar escrit en l’obra “Diari de la Diàspora”, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1974, pàgines 277-278.

En els darrers anys, des de l’independentisme mateix, la lluita per la llengua ha deixat de ser prioritària front a la preminença atorgada a la governabilitat a qualsevol preu i a les polítiques socials (acceptant no de forma explícita però sí de manera implícita que aquestes són diferents i preferents a les reivindicacions nacionals). L’independentisme ha de ser l’expressió política de la defensa de la catalanitat, i amb ella, la llengua al capdavant. Per això l’ataquen els “conquistadores” castellans (i els botiflers catalans) i els acadèmics jacobins.

Post SCriptum, 22 de febrer del 2018.

Trobo molt encertat l’article de Pere Martí fa tres dies a Vilaweb, “El PP recupera els Països Catalans per a la guerra contra la llengua“. La reacció espanyolista contra l’ascens de l’independentisme català estén la seva ofensiva contra la llengua catalana, i especialment l’ensenyament escolar, arreu dels Països Catalans invertint la realitat entre dominant i dominada en favor del supremacisme del castellà.

És el moment de convocar manifestacions simultànies a Barcelona, València, Mallorca i Perpinyà per tal de respondre amb un acte d’afirmació nacional (cadascú des de la seva problemàtica concreta) contra un mateix atac dirigit des del poder espanyol i francès amb el suport dels col·laboracionistes autòctons. L’impacte d’una acció unitària arreu dels Països Catalans seria un revulsiu per a la lluita comuna per la supervivència front als estat ocupants disposats a exterminar el català i liquidar la consciència nacional que se’n deriva. Una data escaient seria per Sant Jordi.

Post Scriptum, 9 de juny del 2019.

Totalment d’acord amb l’article de Josep-Lluís Carod-Rovira “La llengua prescindible”, avui al Punt.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *