He rebut de Xavier Diez aquesta crítica al meu article “Té futur el republicanisme català ?”, dins l’obra col·lectiva “Pensament polític als Països Catalans 1714-2014”, que amb el seu permís, publico pel seu interés.
Benvolgut Jaume,
En un correu anterior ja us vaig informar de la meva intenció de publicar una ressenya sobre el llibre que heu codirigit amb l’Enric Pujol, “Pensament Polític als PPCC 1714-2014”. La lectura del conjunt, com crec us vaig comentar en el seu moment, em sembla d’un gran nivell, tot i que, com sol passar en aquesta mena d’obres col·lectives, l’interès i qualitat no sol ser homogènia.
Ara bé, el que m’agradaria comentar és el vostre article, que sobresurt del conjunt, en el sentit que té menys d’històric i més de polític que la resta, i malgrat el to estrictament acadèmic, no amaga la intenció de marcar un accent clarament ideològic, i amb voluntat d’esdevenir referència més per al present –i probablement el futur- que sobre el passat. Si m’heu llegit alguna vegada, podreu comprovar que coincidim i divergim en diversos punts. De tota manera, tenint en compte la trascendència d’aquesta aportació vostra, en tant que manté característiques més de programa de fons polític, del qual no menystinc la seva importància, voldria fer-vos arribar un seguit d’apreciacions.
En primer lloc, la vostra passió republicana crec que provoca algunes afirmacions excessivament categòriques. Estem d’acord en què el republicanisme respon a l’esperit liberal postil·lustrat de l’occident, i que és generador d’una agenda política amb un seguit d’èxits i fracassos, de talls i continuïtats. Ara bé, en la vostra contraposició entre el liberalisme d’arrel anglosaxona, de caire més liberal, i el republicanisme jacobinista d’arrel francesa, no teniu en compte que, per exemple, en el cas britànic no es va procedir a establir llibertats i democràcies formals fins que no fou conjurat el “perill cartista” i es procedí a neutralitzar, mitjançant la manipulació electoral –els burgs podrits- el sistema democràtic, per cert, majoritari i discriminador de les minories.
En el cas francès, el jacobinisme no és un element inherent al republicanisme postrevolucionari, sinó que esdevé la continuació del procés de longue durée braudelià de la vella monarquia francesa, ja obsessionada per unificar França des del segle XVI i que van patir, des del primer moment els nordcatalans. Us recomano molt vivament la tesi doctoral d’Òscar Jané “Catalunya i França al segle XVII”. En l’actualitat, el republicanisme (per cert, monàrquic) anglosaxó, amb l’abandó de la política keynesiana del welfare està impedint una de les principals premiases republicanes, la de la igualtat, o el que és el mateix, permetre a tots els individus partir d’una base similar per poder actuar en consciència –tot oblidant l’essència del pensament de John Rawlins-, i conjurant els perills del clientelisme polític propi de les societats desigualitàries.
No us heu parat a pensar que en l’actualitat el Psc-PSOE actua així al Baix Llobregat, inspirat per postulats blairistes? No veieu transportar el vell caciquisme del sud en les economies del regal propiciades als ajuntaments socialistes?.
Trobo a faltar més referències a Pi i Margall, sens dubte, l’ideòleg republicà més important de la història del nostre país, i un dels intel·lectuals i polítics més destacats del continent, poc i mal conegut. Pi i Margall tenia una virtut, en aquest sentit. Sí que era un bon coneixedor del pensament republicà nord-americà, coneixia a la perfecció un pensador de la talla de Proudhon –de fet, en féu de traductor-, i per tant, de la connexió entre banda i banda del mediterrani.
No seria d’estranyar que, a banda de Benjamin R.Tucker, conegués l’obra de Henry David Thoreau –l’autor de la teoria de la desobediència civil- home conseqüent i que derivà el seu liberalisme vers el respecte absolut per l’individu, hostil contra la dominació estatal, i, des del meu punt de vista, una referència ideològica que podria ser el nexe del republicanisme actual, basat en el respecte dels valors individuals i col·lectius, amb les arrels liberals i laiques d’Occident. Si voleu examinar amb major deteniment aquesta evolució del pensament polític, podeu consultar el segon capítol de la meva tesi doctoral, que trobareu a www.tesisenxarxa.net/TDX-1217103-115259/index.html
Molt en aquest sentit, considero que l’autodeterminació ha de poder exercir-se també a nivell individual. Ja en sóc conscient que sovint els –pressumptes- drets individuals són utilitzats per impedir l’obtenció a disposar, per exemple, d’un estat propi, en una mena de parany intel·lectual utilitzat per l’estat espanyol de l’estil del “no nacionalisme”. Tanmateix, l’estat, bàsicament un instrument de poder i coerció, pot acabar per perjudicar greument l’individu. En aquest sentit, el meu concepte de nació admet la doble i triple pertinença identitària, sempre relativa i canviant, com a base de respecte individual. La meva pròpia definició admet una flexibilitat necessària en situacions com l’actual, on resulta difícil obtenir reconeixement sense una certa capacitat d’imposar la pròpia agenda, fet que requereix complicitats tant dels convençuts o dels que es podrien deixar convèncer si l’oferta és atractiva. El meu concepte el trobareu http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93266.
Jo no hi estic d’acord amb la idea que el republicanisme català hauria d’emmirallar-se en el republicanisme anglosaxó (p. 288). Un model com aquest, basat en la desigualtat de classe fins a límits insuportables, en l’exclusió de facto de bona part de la població per raó d’ètnia –interculturalitat- , amb greus prejudicis culturals i socials, i on l’individu resta a la intempèrie, en plena època de destrucció dels sistemes de protecció públic, i on els horaris laborals “lliures” i extensos generen greus tensions familiars –l’índex de divorcis s’acosta a la meitat dels matrimonis, enfront la sisena part catalana- no considero sigui un model a imitar. Posats a triar, i també d’acord amb una certa coherència històrica, d’acord amb els paral·lelismes històrics establerts per Quim Albarerda, trobo més escaient fixar-nos en el model holandès, les institucions del qual comparteixen història i plantejaments amb la tradició protodemocràtica catalana. Els holandesos, a banda d’una tolerància exemplar, són un país socialment més igualitari, treballen menys hores perquè consideren que la vida privada és tan important com la pública, i per això, també disposen d’un dels estats del benestar més complets i ambiciosos de la UE. És un país realment igualitari perquè els nivells d’igualtat són reals, i per tant, les oportunitats són més individuals que econòmiques.
Trobo interessant la vostra taxonomia entre les tres actituds enfront la nació; conservadora, innovadora i absentista. D’aquestes, queda ben clar el vostre missatge d’apostar per una innovadora, que té com a finalitat fer atractiu el projecte nacional del nostre país. Ara bé, al vostre projecte de nació trobo que hi manquen factors importants, i hi ha alguna presència d’altres que, més aviat fan de la identitat catalana un fet artificiós, basat sobre premisses històricament incorrectes i més aviat dissuasori per noves incorporacions. Per posar un exemple, la falsa idea dels catalans com a “poble treballador” i “industriós”. Tot plegat, uns esterotips generats durant la revolució industrial catalana i acabats de perfilar pels noucentistes, i que serveix per ocultar el que sí són alguns dels trets identitaris profunds –i políticament incorrectes-: el pòsit llibertari de la societat catalana (remences / segadors / rabassaires /insubmisos / antiglobalitzadors), la insubmissió enfront el poder, l’anarquisme inherent del país enfront l’estat, l’individualisme sociabilitzat –confòs sovint amb la passió per l’organització- i una mena d’agnosticisme en la nostra manera de dessacralitzar el sagrat (fins i tot, amb una religiositat que Weber podria interpretar de protestantisme catòlic).
En aquest sentit sí som un “poble” amb tendència al republicanisme, en el sentit que som força estirnerians en la nostra cosmovisió, i amb un escepticisme/pessimisme shopenhawerià. Francament, trobo que basar els nostres valors en una idealització del treball, ben segur no fa atractiu, per a la majoria, el projecte nacional. I més tenint en compte que en l’actualitat, la gent prefereix gaudir de més temps lliure –en realitat, de majors espais de llibertat-, i francament, això comporta major benestar. És el que succeeix als països “envejables” com els escandinaus o l’esmentada Holanda. I de fet, si us hi fixeu, les persones amb estudis universitaris, que poden triar ocupació, prefereixen generalment aquelles que comporten menys hores de dedicació, abans que altes remuneracions. En el cas de les mares joves, també prefereixen perdre ingressos mitjançant reduccions de jornades, abans que deixar els seus fills a les guarderies llargues hores. Per cert, un fet que ha desacreditat el nacionalisme català l’any passat va ser quan en Puigcercós, des de Funció Pública, va impedir ampliar el permís per reducció de jornada per cura de fill fins a 12 anys dels funcionaris estatals, enfront de la directiva interna que la manté, contra la voluntat majoritària dels treballadors públics fins als 6. Aquest gest, i el de la sisena hora a primària m’ha provocat personalment una certa animadversió contra el projecte polític d’ERC, i entre el meu entorn, gent independentista l’he sentida declarar que amb decisions com aquestes, se senten cada dia més espanyols.
Perquè, no ens enganyem, la nació no deixa d’ésser un imaginari, com tots, voluble. I si hom tria, es fa més per conveniència que per sentiments. I jo, almenys ho tinc clar. En un hipotètic referèndum votarè per aquell que m’ofereixi majors aventatges personals. Per tant, si cal construir un estat, aquest ha d’oferir majors oportunitats i resultar molt més atractiu a tothom respecte aquell del qual pretenem separar-nos. En aquest sentit, efectivament, jo no sóc nacionalista. I això no és l’excusa típica del filoespanyol que fa la mateixa afirmació. Sinó, que jo, com la majoria, o com a mínim com la majoria suficient per inclinar la balança, optarè per un país o per un altra en funció dels aventatges personals. Per tant, és necessari revisar els mites catalans. I,sobretot, cercar l’equiparació europea en els horaris. Si he de canviar de país, que aquest sigui millor, amb majors aventatges de tota mena.
Sabeu per què Chávez té tants partidaris entre bona part de les classes mitges i mitges baixes? Perquè ha imposat una jornada laboral de 30 hores. Per cert, els holandesos la fan, de manera efectiva, d’una mitjana de 28,8 h, mentre que els catalans, d’uns 38,7. Això sí, ells són infinitament més productius. Jo, que he estat mestre durant molts anys, me n’adono que la qüestió del temps és essencial per entendre els problemes de crisi moral i desmobilització nacional. Les llargues jornades estan erosionant la família i la vida pública pels horaris més irracionals del món, que a més, resulten una imposició del franquisme (A Catalunya se solia acabar, abans de la guerra, la jornada laboral cap a les cinc, i a les sis les botigues eren tancades).
Comparteixo amb vostè la falsedat de les premisses del mestissatge com a argument que pretèn acabar amb la idea de nació. S’oblida, com en tantes idees postmodernes, la dimensió social. El mestissatge, d’acord amb l’experiència històrica, es fonamenta en una identitat A, dominant, i una B, dominada. La barreja és sempre una qüestió de poder, i es produeix una aculturació on les identitats més vulnerades acaben supeditades. Un exemple de “mestissatge” és Brasil. A mesura que s’és més blanc i europeu, s’està més ben valorat socialment, tot i que el floclore permeti l’exhibició d’alguns negres al carnaval o a la selecció de futbol. Tot i coincidir en la major part dels vostres plantejaments a l’hora de criticar l’esquerra dogmàtica, -fonamentada en el partidisme d’arrel marxiana-, no sou equànims a l’hora de posar al mateix sac la qüestió de l’antiglobalització. Així com l’antisemitisme o l’antiamericanisme provè en bona part d’aquesta esquerra de partit –que a més demostra dia rere dia la seva inconsistència- no heu estat equànims amb l’antiglobalització, la qual provè d’una tradició molt més autòctona, i per tant, poc dogmàtica, com la llibertària.
L’antiglobalització–terme que no m’agrada, prefereixo el de “llibertarisme anticapitalista”, en un sentit similar al de l’article posterior al vostre, és una resistencia intel·lectual al “pensament únic”, a la depredació global que estableix el capital transnacional. Seré provocatiu. Com ja he expressat en més d’una ocasió, el neoliberalisme, fonamentat en paranys intel·lectuals –no existeix la llibertat ni el lliure intercanvi quan no tothom es manté en un plànol d’igualtat- és com la pederàstia. Permet als més forts poder abusar-ne dels més febles, i donar després un caramel que permeti justificar “que tothom en surt beneficiat”.
El lliure comerç és una fal·làcia. Només es comercia a qui no es pot robar, és a dir, a qui no es troba en un plànol d’igualtat, com ha estat sempre al llarg de la història, és per això de les tendències monopolístiques dels grans grups empresarials, o la destrucció del teixit productiu dels països dependents –i si no, pregunteu als argentins-.
Per tant, només la societat, un poder coercitiu col·lectiu, i unes regles de joc estricte poden asegurar l’equitat econòmica. És clar, això seria la fi del capitalisme liberal, i en tot cas assumir, com jo sempre he defensar, un model econòmic keynesià, basat en la compensació de les desigualtats, en un marc normatiu garantidor de drets i obligacions equitatives. Si Catatalunya ha d’ésser atractiva, ha d’apostar per Keynes, per impedir l’especulació, per penar impositivament la riquesa, acabar amb la precarietat laboral –potser mitjançant “càstigs” fiscals i impedir excessives desigualtats econòmiques.
Comparteixo, en canvi, el vostre punt de vista sobre Israel. És més, penso que en una hipotètica independència, ens convindria mantenir una relació privilegiada amb aquest país que podria esdevenir un aliat important pel que fa a temes de tecnologia i defensa. És l’exemple d’un estat voltat de països hostils i que requereix de la força i l’enginy per a la seva existència. A més, els catalans, com a país que els va expulsar i va realitzar els seus propis progroms, tenim un deute històric amb el poble jueu. I de fet, en la situació actual d’autonomia, no estaria de més protagonitzar gestos simbòlics de desgreuge –demanar perdó, obrir portes al retorn d’algunes famílies, retorn patrimonial,…- que ens raportessin amics internacionals, dels quals no anem precisament sobrats.
La vostra pació per Blair em desconcerta… vostè que és historiorador i disposeu d’una bona capacitat d’anàlisi bé sabreu que el seu llegat no serà precisament positiu. L’antic primer ministre, més que per les Açores, serà recordat per rematar la destrucció de l’estat del benestar iniciada per Margaret Tatcher, i per buidar de contingut el laborisme, amb una pràctica que el fa indistingible de les polítiques conservadores, i més enllà, amb un neoliberalisme encara més desacomplexat.
Allò de la Tercera via ha estat una via morta que ha fet descarrilar el Regne Unit, deixat a l’estacada a bona part de la població, i ha fet de la majoria dels britànics persones vulnerables. No sé si vós heu estat per Anglaterra. Jo la conec una mica i us puc ben dir que no té massa coses envejables, tret que no sigueu ric, on certament, pagareu pocs impostos i disposareu de grans privilegis. El cas d’Irlanda, que també conec una mica –alguns anys de cooperació educativa donen per a conèixer moltes interioritats- tampoc no és tan fantàstic com el pinten.
Com en el cas espanyol, -Espanya ha estat dels qui han tingut més èxit econòmico-estadístic que real- s’han aprofitat de circumstàncies propícies. A més dels fons europeus, els irlandesos s’han beneficiat d’ésser els únics angloparlants realment inserits a la UE (els anglesos només ho són a mitges) i això, d’acord també amb els 30 milions de nord-americans que es consideren d’ascendència irlandesa) els ha fet objecte de nombroses inversions en un país on tothom té l’anglès com a llengua materna, i que fa de cap de pont de l’economia nord-americana. També s’ha incrementat el seu PIB, com a Espanya, per l’especulació immobiliària, l’aposta per l’euro, la sobrevaloració de la lliura esterlina –que provoca algunes fugides d’empreses britàniques a la recerca de sous barats- i per les facilitats empresarials a la precarietat laboral.
Ara, no ens enganyem, és un creixement de bases molt febles, i més fum que altra cosa. Fins i tot, el pressumpte èxit educatiu –és un dels estats amb majors resultats PISA- contrasta amb les queixes del seu propi empresariat que no han deixat de denunciar el cada vegada menys qualificats que són els seus treballadors –fruit d’una excessiva rotació laboral, com aquí-, i de confondre educació –necessàriament integral- amb competències bàsiques –conjunt de característiques que ha de demostrar un empleat submís-. Tant el cas blairista com l’irlandès es basen en una premissa; la desprotecció dels més febles. El retorn a Dickens. La involució contra la progressivitat fiscal. Fer més pobres les classes mitges perquè els rics puguin ser-ho encara més
Els països, en canvi realment més exitosos de la UE són els més igualitaris. El paradigma és Finlàndia, estat que ha fonamentat el seu creixement en el seu proverbial igualitarisme, tant recollida en els salaris com en l’aspecte o l’estructura urbana. Tant és així que l’escassa presència d’immigrants no es deu, com molts voldrien fer creure, al clima, sinó perquè els finlandesos paguen molt bé els treballs manuals i poc considerats. No sé si sabeu, a tall anecdòtica, que Kropotkin va abraçar l’anarquisme quan, al segon terç del XIX fou enviat per l’exèrcit –era oficial imperial- per la seva condició de geògraf, i allà va veure que era possible l’autoorganització sense govern. L’absència de corrupció, l’assemblearisme (un tret molt català), i l’igualitarisme va fer veure l’aristòcrata revolucionari conservador que el comunisme llibertari era possible.
Per cert, que Kropotkin, un gran teòric, era admirador de les institucions protodemocràtiques mitjevals –sembla que coneixia l’experiència catalana- especialment l’autonomia municipal i el món dels gremis. I de fet, aquest món estàtic, antagonista del creixement capitalista sense límits actualment vigent, té encara moltes coses que hauríem d’aprendre, com l’autoregulació, o la idea que per trobar la plenitud humana o econòmica no cal passar-se la vida treballant i cercant una expansió sense fi, o el que és el mateix, aplicar sense aturador el darwinismo econòmic.
Aquí entraria la vostra referència a “la conformació d’una ètica individual i col·lectiva que concordi amb els principis de llibertat i solidaritat, i el retorn del treball i l’esforç personal com a valor social” (p. 299) Tot això sembla molt bonic, tot i que sona una mica a oxímoron. És difícil apel·lar al valor de l’esforç quan veus que, qui menys s’esforça, més acumula. I un altre fet encara més contradictori. Com convèncer a la gent que treballi millor mentre les desigualtats es disparen? El valor de l’esforç només té sentit si el cim de la piràmide social abandona el seu prestigi econòmi i exerceix el paper de lideratge, només possible si excel·leix en les virtuts i porta, alhora, una vida material i laboral a l’alçada del comú dels ciutadans. I no només parlo dels polítics, sinó dels poders reals.
No es pot demanar esforç o implicació a l’empleat mileurista de “La Caixa” si sap que un dels seus consellers delegats cobra un milió d’euros per deixar-se caure de tant en tant en un consell d’administració, o difícilment es pot demanar moderació a aquell que no para de veure automòbils de gamma alta conduïts per persones que no se sap ben bé a què es dediquen. Si ho expressem amb altres paraules, cal uns impostos suecs que permetin igualar el nivell de vida de la població del país si es vol exigir una actitud responsable en el comú de la gent. I la ràpida diferenciació de classes, cada vegada més evident, està trencant la solidaritat del país i el sentiment de pertinença a la nació –com denuncia Bauman o Beck-. El republicanisme ha de saber que liberalisme i sentit comunitari són termes incompatibles.
No sé si us heu preguntat per què l’anarquisme dels anys trenta va mostrar desafecció pel projecte nacional. L’Albert Balcells, a l’article anterior, ho intenta explicar tot recorreguent a la tesi oficial del PSUC, farcida de falsedats, a mitges amb els prejudicis de classe de periodistes com Planes o Segarra i el dogmatismo estalinià. La idea que l’anarquisme era cosa de “murcianos”, és una falsedad interessada, tal com assenyalen els estudis estadístics, basats en els censos municipals, de José Luis Oyón. De fet, historiadors com Joan Ferrer o sindicalistes com Seguí –i en menor mesura Peiró- eren clarament independentistes. Joan Montseny en fou proper, també, fins a la primera dècada del XX, i inicialment, la seva filla Frederica tenia un alt concepte de Macià. Què succeeix, doncs? Quan es forma la Solidaritat Catalana el 1906, I es veu que els catalanismes es troben massa vinculats al Foment, i es mostren insensibles davant la misèria generada per la revolució industrial, en comptes d’apostar per un gran pacte social com efectivament succeeix a Suècia, o fins i tot l’Alemanya de Bismark, continuen utilitzant els mecanismes repressius de l’estat per mantenir la seva posició social.
El fet més greu, des del meu punt de vista, el tall nacional, s’esdevè el 1919, amb la vaga de la Canadenca, quan la CNT arrenca a l’estat el decret que estableix la jornada de les vuit hores, i que la patronal catalana boicoteja i fa insubmissió –fou l’única vegada que l’empresariat desafià obertament l’estat-. Aquest fet és el que determina, en la psicologia dels llibertaris catalans, que un estat independent català comporta el risc d’empitjorar les seves condicions laborals. L’obsessió d’ERC i els republicans en general, pel manteniment de l’ordre públic, i una certa xenofòbia per bona part d’Estat Català o individus com Dencàs i els germans Badia és el que genera un conflicte obert amb l’autonomia catalana, que genera l’abstenció d’octubre del 1934 i una aposta ferma per l’insurreccionalisme –si bé, matisat per la presència d’un sindicalisme més moderat de Pestaña/Peiró-, que cristalitza en una revolució absolutament catalana, la del 19 de juliol, fonamentada en el pòsit remença i buscaire d’èpoques antigues, fonamentat en el col·lectivisme, el cooperativisme i l’hostilitat a l’estat tan propi dels catalans. No és cap casualitat que les classes mitges es facin del PSUC, i cerquin el suport de Moscou per evitar l’èxit de la revolució.
Finalment, sobre la qüestió identitària espanyola, enfront la catalana, podríem etablir que Espanya, país europeu perifèric, històricament aïllat, com Turquia o Rússia, manté un to identitari teocràtic. És a dir, el seu nacionalisme, com succeeix amb russos o turcs, segueix un patró religiós monoteista, que fa de la pàtria un fet sagrat i intocable. Això explica l’hostilitat que mostra contra la dissidència nacional, especialment contra uns catalans més aviat politeistes i relativistes, com han estat tradicionalment els grecs. En fi, podria prosseguir ad infinitum. Espero l’oportunitat de mantenir una conversa en profunditat amb vostè, que demostreu ser un dels caps pensants més ben posats a ERC, un partit d’història complicada, tot i que històricament imprescindible. Una darrera reflexió. Plantejar un referèndum el 2014 em sembla un error. Aquestes decisions no es planifiquen a x anys vista, sinó que es fan, i ja està. Donar dates fixes permet l’adversari un marge de maniobra extraordinàriament ampli. Jo el plantejaria demà mateix –és tan complicat fer-ho ara, com d’aquí sis anys-. Malgrat que el resultat fos negatiu –jo crec que aquest és, simplement imprevisible- seria un element de pressió a l’estat del qual en sortiríem beneficiats –dubto que hi hagués menys d’un 45 % favorable. Per molt que la maquinària estatal consideri que la Constitució no ho permetria, vós que sou advocat, i per tant deveu tenir formació en dret constitucional, sabeu que en cas de col·lisió entre Constitució i un Tractat Internacional sostcrit per l’estat, sempre hi pesa més el tractat. I Espanya ha substcrit el Tractat de l’ONU que explícitament reconeix el dret d’autodeterminació el qual, per cert, mentre no paren de créixer el nombre d’estats, paradoxalment fa molts anys que no n’hi ha cap de nou que entri per l’epígraf “descolonització”.
En fi, sort aquest estiu. Disposat sempre a tenir una bona discussió.
Atentament,
Xavier Diez
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crítica molt interessant però de difícil lectura no pel fons sinó per la forma: està -almenys a mi m’hi apareix- desconfigurada de format. Jaume, arreglau que si no es perdran molts lectors aquest text interessantíssim.