Joan Alcaraz, del Club d’Opinió Arnau de Vilanova, el proppassat 2 de juny va publicar aquesta crítica del republicanisme a Elsingulardigital.cat.
Els valors del republicanisme
Amb independència del grau d’afinitat que sentim per Esquerra i de la simpatia que ens mereixin les quatre candidatures que se’n disputen la direcció, crec que resulta interessant l’entrevista apareguda al darrer número (1250) del setmanari El Temps amb un dels candidats a la presidència del partit, Jaume Renyer. I, concretament, quan parla del republicanisme com a ideologia amb identitat política pròpia.
“Ser republicà no vol dir ser menys d’esquerra que ser socialista –diu Renyer. (…). El republicanisme, per exemple, té uns valors molt profunds d’oposició a la dominació política. Per tant, el republicanisme promou els canvis socials, polítics i econòmics necessaris per a evitar qualsevol dominació. I la dominació es combat amb transparència, democràcia i mecanismes correctius”.
Personalment, m’he considerat socialista –o socialdemòcrata, si voleu- des que tinc ús de raó política. He procurat unir habitualment, tan bé com he pogut, aquesta ideologia al meu catalanisme i al sobiranisme que aquest nacionalisme nostrat ha d’adoptar –i cada cop adoptarà més- en el futur.
Però cal admetre que, a Catalunya, dir-se socialista, si realment et sents sobiranista, resulta una mica “gafat”. L’espai del socialisme democràtic el monopolitza un partit que, sense haver esdevingut una mera federació “regional” del PSOE, hi subordina aspectes substancials de la seva estratègia. L’actuació dels seus diputats al Congrés de Madrid i l’escassa fermesa a l’hora de reclamar la devolució del grup parlamentari propi que havia tingut en són algunes mostres ben clares. Per no parlar de moltes de les actituds del PSC a la Generalitat, inclosa la de l’actual president del nostre Govern.
De manera que em sembla suggestiva aquesta descripció dels “valors republicans” que fa Jaume Renyer. “El republicanisme –continua afirmant en l’entrevista esmentada- fa compatibles els drets individuals i nacionals. En canvi, algunes altres ideologies això no ho fan. El liberalisme prioritza els drets individuals, i el socialisme, els col•lectius”.
Trobo que està ben vist, tot plegat. El socialisme, fins i tot en la seva versió democràtica –que és la que històricament s’ha acabat imposant-, ha estat sovint jacobí, i em sembla que els exemples són a la vista només que repassem la trajectòria dels principals partits i líders socialistes o socialdemòcrates europeus. Això no vol dir que jo mateix, per exemple, no hagi sentit admiració per alguns d’aquests líders: Willy Brandt, Olof Palme o Harold Wilson, posem per cas. Però Brandt, per exemple, va donar a l’Estat espanyol tot el suport al PSOE de Felipe González i bandejà el socialisme democràtic i genuïnament català de l’enyorat Josep Pallach…
Pel que fa al liberalisme, sovint se l’ha identificat amb el sistema capitalista sense més matisos. I és cert que hi ha un tipus de liberalisme –fins i tot es parla, a voltes, de “liberalisme d’esquerres”- no tan vinculat a factors d’ordre estrictament econòmic, i que la correcció liberal al socialisme és, segons com, necessària. Però entenc que el republicanisme que esbossa Renyer ja porta implícita aquesta correcció i se situa, en definitiva, en un pla superior. Integra, doncs, els drets de les persones, els drets socials i –molt important en el nostre cas- els drets dels pobles, sovint bandejats pels estudiosos i ja no diguem pels polítics.
Per tant, estem parlant d’un ideari que pot semblar nou, però que té, entre nosaltres, prou tradició. D’un espai polític que va més enllà del fet de no acceptar el paper de la Monarquia o de declarar-s’hi explícitament en contra. Els valors i principis republicans fan referència a la necessitat de recuperar l’ètica en la vida col•lectiva, de promoure la meritocràcia com a sistema de promoció social, d’afavorir una raonable austeritat en la gestió, de propugnar la transparència en l’administració dels béns públics…
O sigui, la democràcia entesa d’una manera integral, i també integradora de tots els drets: individuals, socials, nacionals. I és que la formulació de qualsevol dret –inclòs, òbviament, el “dret de decidir”- no és altra cosa que una proposta per activar contínuament la democràcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per reproduir el meu article. I lamento els pocs vots que has tret en les recents eleccions internes, però és evident que la teva vàlua política i ideològica va més enllà d’una votació conjuntural, per important que aquesta sigui.
Ara cal, a parer meu, que els d’Esquerra encerteu el rumb de la nau sense tirar-vos més plats al cap que els estrictament necessaris. Heu donat un exemple de transparència i, a desgrat de les crítiques que se us fan, aquest és un procés que molta gent ha valorat. No cal dir que jo també.
Durant molts i molts decennis el republicanisme lluità contra l’estigma de classe. En el règim monàrquic antidemocràtic, qui no era de la noblesa difícilment obtenia una cultura, una educació i una preparació que el pogués enlairar socialment. Quan hihavia una excepció que confirmava la regla, el monarca li concedia un t´titol i un càrrec.
El republicanisme lluità per sentit de justícia contra aquesta idea que conté la justificació de l’esclavatge i de la servitut.
Inclús els feixistes solament en algunes ocasions obertament combatiren aquest esperit de justícia.
Avui ja nigú sembla conscient de l’existència de classes socials i la permanència de certs estigmes. El republicanisme renovat, per aprofundir la democràcia i la dignitat de tots els sers humans no ho ha d’oblidar.
Milers de milions de persones viuen encara en règim de servitut. I a Europa els poderosos del capital sempre ho utilitzen per enderrocar avenços que costaren enormes esforços gaire bé oblidats.
Quan recordes aquestes ceses entre la gent de classes mitjanes altes, es senten incomodats, i la raó no és altra que en un importantíssim percentatge d’aquesta gent relativament benestant, la seva situació no es deu a massa res més que “els contactes”, el pertànyer a una crema social prestigiosa, a la permanència de mercats amb intercanvis desiguals, etc. Poques vegades hi ha realment talent rera aquesta posició privilegiada.
El problema és que els de les classes més subalternes, ho saben, i en lloc de combatre-ho a l’arrel per sentit de justícia, intenten emular tots els vicis que envegen.
El desarmament moral de la societat europea és el primer i principal problema que ens afecta.