Avui fa setanta-set anys que es va celebrar la Conferència d’Esquerres, (es perllongaria dos dies més), de la qual va sorgir un partit nou: Esquerra Republicana de Catalunya.
Aquesta data hauria de servir per a estimular la reflexió col·lectiva, precisament, en uns moments difícils pel partit. Amb aquesta intenció recomano la relectura d’un artícle de Xavier Roig, “La innocentada contínua”, publicat a l’Avui el 28 de desembre passat. En el seu escrit, l’empresari i assagista, descriu el mètode que en tota organització empresarial s’aplica per remuntar una situació adversa: assumpció de responsabilitats dels gestors, diagnòstic real de la situació i pla de viabilitat a càrrec del nou equip directiu. Aquesta recepta també és aplicable als partits polítics, però no és el cas de l’Esquerra actual.
Ningú assumeix responsabilitats pel fracàs electoral del passat dia 9: Xavier Vendrell és el vice-secretari d’acció electoral, ni pensaments de dimissió, la resta de l’executiva tampoc fa una interpretació realista de la situació. A una setmana vista de les eleccions, les entrevistes de Josep Lluís Carod a l’Avui, i de Joan Ridao al Punt, evidencien la voluntat dels responsables de no corregir cap punt substancial dels que han portat a la dinàmica de declivi d’Esquerra. En el fons allò que hi ha darrere d’aquestes actituds és la incapacitat per pensar i actuar fora de la lògica autonomista plantejant una estratègia creïble amb el dret d’autodeterminació com a eix vertebrador.
Els companys del Reagrupament han anunciat avui que es proposen liderar una candidatura de renovació al proper congrés del partit: no han donat detalls del contingut de la proposta i entenc que això vol dir que és oberta, que són conscients que per tenir opcions de victòria cal la participació de tots els militants i col·lectius que creguin en aquesta possibilitat. Per sumar voluntats calen quatre punts entenedors per tothom i d’aplicació factible que en les properes setmanes els hem de definir entre tots els que estem pel canvi de direcció i d’estratègia. Començant per un de bàsic: ERC és un partit republicà, ni socialista, ni liberal, i no està de més recordar-ho en un dia com avui.
Post Scriptum, 17 de març del 2021.
Avui s’escau el noarantè aniversari de la fundació d’ERC, desconec hores d’ara quins actes commemoratius ha organitzat l’actual direcció del partit, però és evident que l’ideari, les formes d’organització i les actituds que trasnmeten els dirigents de l’etapa Junqueras no són la continuïtat ni de l’etapa Carod-Rovira (encara que se’n reclamin hereus) i encara menys respecte del llegat d’Heribert Barrera, (a qui critiquen ens uns termes equivalents als que emprèn els Comuns). Ideològicament, escampen cabòries inconsistents com la de contraposar nacionalisme i independentisme, en nom d’un post-nacionalisme que es veu enlloc del món. De fet, comparteixen amb Comuns i PSC un progressisme abstracte i banal que a la pràctica consisteix en assumir l’ordre establert enlloc de transformar-lo: bilingüisme, imitació del model organitzatiu del PSC, preferència pel sindicalisme espanyol (UGT), complicitat amb el subsistema mediàtic subaltern. I, sense altra tàctica que negar la unitat, la unilateralitat i el conflicte per la independència en pro d’un gradualisme hispanocèntric que històricament no va enlloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sembla molt bé (vaja, vull dir que comparteixo bona part del teu raonament), però no entenc per què contraposes republicà a socialista/liberal.
Jo entenc que republicà es refereix principalment a uns valors ètics (a banda de definir un sistema de representació per a un estat) mentre que socialista/liberal són ideologies de base materialista, no? Bé, liberal també pot referir-se a valors ètics, però quan parlem de política més aviat ens referim a la ideologia contraposada al socialisme.
En essència (jo entenc, i sisplau corregeix-me si m’equivoco) que socialisme i liberalisme són dos ideologies en principi en una situació de dialèctica o d’oposició, però que totes dues sembla que tenen fàcil cabuda en un partit republicà per definició, sempre i quan s’acceptin entre elles.
Perquè de partits d’esquerres ja n’hi ha un parell a Catalunya, mentre que un partit republicà només hi ha ERC.
L’actual executiva s’han equivocat de pler volen desvirtuar el republicanisme dins d’ERC per un suposat git més cap a l’esquerra. Avui en dia, tots els partits d’esquerra estan en plena crisis a tota Europa!, només aguanten a Espanya perquè l’alternativa és encara pitjor!
Amb la globalització i l’ecologisme, es molt difícil etiquetar les polítiques simplement d’esquerra o dreta o liberal o socialista o el que sigui. En un moment determinat una política pot ser extremadament recolçada per les classes socials més aburgesades i en canvi ser molt ecologista i al revés.
En canvi el Republicanisme està per d’amunt de tot això i garanteix a la ciutadania la llibertat de decidir en qualsevol moment quin és la política social i econòmica que es vol prendre. Per fer-ho l’Estat és el garant sempre de la llibertat individual dels ciutadans en tots els àmbits, sexual, de creença, en front la justícia. Però també garanteix la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, com la millor garantia de la llibertat.
Respecte a Joan Carretero i el RCat, també estic d’acord amb el que han dit i el que tu dius.
ERC ha crescut quan ha situat en primer terme la lluita nacional: a nivell de reivindicació cultural, de combat per l’idioma, d’insubmissió amb les matrícules, d’impostos que no tornen, d’estatuts passats pel ribot, d’infraestructures obsoletes, d’esports competint sense motivació nacional, d’història menyspreada als arxius,…
ERC hauria de ser la punta de llança de l’independentisme estimulador, lluitador, compromès…
Si ERC no tira al dret en la lluita constant per la independència nacional, sense renúncies, sense possibilismes, sense crosses, sense poltrones… continuarà perduda i perdent eleccions.
I l’independentisme continuarà creixent, malgrat ERC…
Com deia aquell: catalans, Catalunya!
Estimat Jaume, es la primera vegada que penge un comentari al teu bloc, estic d’acord amb les teves conclusions, cert es que ser republicà no es només anar contra la família reial. Certs pilars bàsics de la vida diària passen desapercebuts per moltíssima gent; el republicanisme es mes que això, pot ser arribat l’hora de postular i fer possibles polítiques simples que durant segles han dut als Estats al model republica. Això per desgracia molts dirigents encara no ho veuen clar.
Jaume, coincideixo amb tu amb molts dels teus plantejaments i ara que commemorem les dates del naixement d’ERC hem de recordar-nos d’en Macià i la seva aposta per una Catalunya Lliure. Això és el que necessitem, una Catalunya lliure i independent, però la direcció actual del Partit em sembla que no està per a aquesta meta. Hem de canviar els càrrecs del Partit, posant a persones disposades a treballar prioritàriament per les bases necessàries per assolir l’autodeterminació.
SALUT I INDEPEDÈNCIA.