Un dia com avui de l’any 1244 el castell de Montsegur era finalment assalat per les hosts dels croats (que havia comandat Simó de Montfort mort el 1218), al servei del rei de França, i pràcticament acabava la croada contra el catarisme occità.
Recomano la lectura de l’obra enciclopèdica “L’Epopée Cathare” (editorial Privat), de Michel Roquebert que en cinc volums apareguts entre el 1970 i el 1998 explica d’una manera magistral la fi del catarisme, i de retruc, de la possibilitat que Occitània esdevingués una unitat política. Hi ha molta literatura barata sobre el catarisme, com també passa amb l’Ordre del Temple, però aquesta obra és alhora amena i rigorosa.
Occitània és una mena de rerepaís per molts catalans, ens hi sentim bé, la cuina, la parla, la gent ens resulten familiars. Particularment m’hi escapo sempre que puc, com també fa el bon amic Antoni Gomis. Montsegur és un lloc emblemàtic, com per a mi ho són Poblet, sobretot, i Jerusalem, indrets tots ells carregats d’energia, de vitalitat, on es pot sentir el batec de la història. Hi ha una tradició occitanista al si del catalanisme que arrenca de l’època de la renaixença del català com a llengua de cultura a començaments de segle vint. Les trobades entre escriptors catalans i occitans sovintejaven llavors, més tard Batista i Roca fou un divulgador de la fraternitat catalano-occitana, tasca que actualment desenvolupa el Cercle d’Agermanament Catalano-Occità (CAOC).
Més enllà d’aquestes afinitats personals i dels mantenidors dels lligams del passat crec que l’eix Tolosa-Montpeller-Barcelona és d’un gran potencial econòmic, cultural i polític. Occitània no té un cap i casal que faci de motor del país: Burdeus, Tolosa i Marsella, per si mateixes, no tenen prou capacitat de lideratge. Barcelona pot ser el centre d’aquest espai euromediterrani que es pot ampliar a Saragossa, València i Mallorca. Quan era alcalde, Pasqual Maragall ja va intentar teixir una xarxa entre aquestes ciutats, el president Jordi Pujol va treballar en el mateix sentit des del govern de la Generalitat. Tot projecte nacional català passa per prioritzar aquest espai, la resta és provincianisme espanyol.
Post Scriptum, 16 de març del 2018.
Avui el digital occità Lo Jornalet publica un dossier titulat Omenatge a Montsegur, 774 ans après.
Post Scriptum, 16 de març del 2019.
Avui Lo Jornalet titula així la commemoració de Montsegur: “775 anniversari de la desfacha”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa un parell d’anys vaig visitar Tolosa i, per a la meva sorpresa, vaig poder comprovar, en una exposició temporal, que es considerava a Simó de Montfort com una mena d’heroi, com un notable francés, obviant la massacre que perpetrà a Montsegur. Em va sorprendre força. Per cert, aquesta bonica ciutat no es pot visitar en cadira de rodes, està tant mal adaptada que sembla mentida que pertanyi a un país europeu.
De fet, no va poder ser. El somni de un gran pais, no pot amagar el fet que en som diferets. De totes maneres, la nostra apel.lació a Europa, la nostra “con.nexió”, es aquesta i no pas altra. També els hi passa una mica als bascos, amb la Gascunya i el Bearn.
A Montsegur hi havia un cartell de celebració i descripció del “camí dels bons homes” aporp del “prat dels cremats” (per l’inquisició de la “creuada”….Europea!), una mica deteriorat i sense manteniment. Ignoro si encara resta en peu. El Castell, va èsser refugi de “faidits” (senyors i cavallers desposseits de les seves terres) que lluitàven per una determinada concepció (de base nacional?) de la vida…….
Després de molta resistència, el castell va èsser ocupat i destruit (el que hi ha ara no es l’originari) i la seva gent massacrada (quasi ningú es va “convertir” i en vàren escapar molt pocs).
Per cert una anècdota: per ocupar-lo, els “creuats” van demanar ajuda a escaladors bascos per lograr salvar les escarpades parets on s’hi assenta.
Una història fascinant, i la lectura que recomanes sens dubte que deu ser interessant. Ja la buscaré.
Sense entrar en masses detalls (que no els sé), cal recordar que Simó de Montfort no va dirigir el setge de Montsegur, perquè havia mort bastants anys abans durant un setge de l’exèrcit croat a la ciutat de Tolosa.
Totalment d’acord amb la idea que tot projecte nacional català passa per prioritzar l’espai Tolosa-Montpeller-Catalunya. Però com deia en un apunt que vaig deixar escrit fa 3 anys, la clau de volta no és a Montsegur. És a Muret on un rei pagat d’ell mateix va perdre una batalla i va deixar el seu hereu en mans dels croats.
Aquest, molt ben ensinistrat, giraria els ulls cap al sud i dexaria els occitans a la seva sort. La resultant: els fets de Montsegur i aquest provincianisme mesell on som en l’actualitat.