Feixisme català ?

Arran de la protesta d’un estudiants independentistes per la presència a la Universitat Pompeu Fabra de la candidata del PP Dolors Nadal s’ha generat una polèmica sobre la pervivència d’un hipotètic feixisme català.

 

La Vanguardia publica avui un article de Pilar Rahola titulat “Jovenes bárbaros catalanes”, ple d’imprecisions sobre el present i el passat de l’independentisme català. Altres estrelles del subsistema mediàtic barceloní, com Josep Cuní i Antoni Puigverd, coneguts per la seva manifesta animadversió a la idea mateixa de la independència del poble català, també s’han abraonat sobre el mateix tema. Comparteixo amb Pilar Rahola la seva defensa de l’Estat d’Israel enmig de la judeofòbia existent a casa nostra i no qüestiono el seu desig de llibertat per Catalunya, però no es poden deixar sense resposta les seves afirmacions.

Pilar Rahola fa seves les acusacions de “feixistes” que l’any 1933, a través de les pàgines de “L’Opinió”, el sector d’ERC contrari a les tesis separatistes (Josep Tarradellas al capdavant) va dirigir a les joventuts del seu mateix partit arran d’una desfilada a Montjuïc, en la que, (enquadrats i uniformats com feien els demés partits de l’època), realitzaren una gran demostració de poder de convocatòria.  Les Joventuts d’Esquerra-Estat Català representaven una línia política que entenia com un deure patriòtic el suport al naixent govern de la Generalitat enfrontat, d’una banda al govern de Madrid  i els partits espanyolistes, i d’altra banda a l’estratègia insurreccional de la CNT.

Els germans Badia pagaren amb la vida el fet d’haver trencat, amb voluntaris dels Escamots conduint tramvies, la vaga salvatge engegada pels cenetistes el novembre del 1933. Per no allargar-me amb aquest episodi, i la posterior persecució anarquista contra els separatistes catalans durant els primers mesos de guerra l’any 1936, em remeto a la biografia de Jaume Cornudella Olivé (Un home del silenci, Pagès editors, Lleida, 2001).

Només afegir que molts dels membres de les Joventuts d’Esquerra-Estat Català es comportaren dignament el 6 d’octubre del 1934, lluitaren tota la guerra en unitats pròpies (columna Macià-Companys, entre d’altres) i sostingueren la resistència catalana al franquisme com Jaume Martínez Vendrell. No hi va haver feixisme català als anys trenta perquè el pes de la maçoneria entre els separatista era molt gran, perquè la mentalitat feixista no encaixa amb la tradició jurídica i cultural catalana i perquè no hi ha hagut estat propi des del qual exercir la dominació totalitària que caracteritza el feixisme. Els catalans feixistes eren tots franquistes.

Els joves independentistes de la UPF tampoc mereixen aquesta qualificació pel simple fet de protestar, el feixisme és molt més que això. Els sectors reaccionaris del nacionalisme espanyol s’omplen la boca cada dia de referències al nazisme i al feixisme atribuïdes a l’independentisme català demostrant una conducta psicològica consistent en projectar en els adversaris les veritables intencions pròpies (persecució, extermini…). És una impostura invertir els papers d’agressor i agredit com ho van fer els nazis per justificar els seus propòsits genocides envers els jueus.

Des de la Brunete mediàtica es construeix dia a dia la ficció que la llengua castellana és la perseguida, que a Catalunya no hi ha llibertat, per fer realitat un projecte totalitari per dominar i modelar de forma violenta una realitat social i nacional catalana que no s’accepta tal i com és. Davant aquesta amenaça Josep Cuní, Antoni Puigverd i tots els altres adversaris de l’independentisme callen, i confirmant l’emergència d’un feixisme català, encobreixen la seva falta d’arguments per continuar defensant la subordinació de Catalunya a Espanya.

Post Scriptum, 14 d’octubre del 2018.

Els historiadors Arnau González Vilalta, Enric Ucelay i Manoel Nuñez Seixas han publicat el llibre “El catalanisme davant el feixisme, 1919-2018”, (Gregal Edicions, 2018), i avui han estat entrevistats al Nacional: “Hi ha feixistes catalanistes, però no un feixisme catalanista”.

Post Scriptum, 22 d’octubre del 2018.

Avui fa vuitanta-cinc anys d’una desfilada organitzada per les JERC-Estat Català amb els militants uniformats i arrenglerats anant cap a l’estadi de Montjuïc on havien organitzat un festival atlètic. Les imatges d’aquell acte serviren per deslegitimar l’organització separatista acusant-la de feixista pels seus rivals dins i fora del partit que ha arribat fins als nostres dies.

L’anàlisi més recent d’aquella diada és el que acaba de publicar Enric Ucelay-Da Cal, “Com es fixà la imatge dels “dolents”: les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català i la problemàtica d’un feixisme català”, inclosa dins l’obra col·lectiva “El catalanisme davant del feixisme 1919-2018”, anteriorment esmentada. Tot i que l’article en qüestió té mancances conceptuals i semàntiques substancials se’n dedueix la conclusió que, efectivament, hi hagué catalanistes feixistes, (no dins les rengles d’Estat Català) no pas un feixisme català. Però les fotografies d’aquella jornada han estat instrumentalitzades per afirmar el contrari encara avui.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *