Anotacions a l’article de Josep Ramon Fuentes: “Desestabilitzar Catalunya”

Josep Ramon Fuentes i Gasó, professor de Dret Administratiu a la URV, va publicar el 9 de juny del 2000, a “El Periódico” aqueix article breu titulat “Desestabilitzar Catalunya” arran de quatre atemptats amb bomba contra oficnes d’ETT a Barcelona reivindicats pels GRAPO:

“En sectors dispars sembla que hi ha interès que Catalunya es degradi i es trenqui a trossets, mentre que precisament la nostra societat ha demostrat ser un model d’esperit plural que ha sabut combinar sempre confrontació cívica i consens.

Els atemptats amb explosius són una mostra d’un altre front que s’obre en aquesta política de desestabilització. El perill d’aquestes accions criminals és la temptació de ficar al mateix sac moviments radicals que reclamen una reforma del treball temporal a través de mitjans pacífics amb autèntics delinqüents responsables d’atemptats com els d’ahir, hagin estat realitzats o no pels membres de bandes armades.

El manteniment de l’estabilitat a Catalunya passa tant per una política de fermesa en la persecució i la desarticulació d’aquests grupuscles violents, com per obrir un diàleg -pendent i inexistent fins ara- amb els moviments radicals que no s’han identificat amb les accions violentes.

Les reivindicacions de col·lectius contra el treball temporal són legítimes i han de ser escoltades. Encara més quan la propseritat general no s’ha reflectit en una estabilitat més gran del mercat laboral. Les administracions central, autonòmica i local farien bé d’obrir unes vies d’integració amb els moviments radicals, però pacífics, perquè no s’hagi de parlar d’aqueix tema únicament quan un grup criminal comet un atemptat menyspreable.”

La relectura d’aqueix escrit suggereix reflexions més enllà de les referides a l’autoria sempre incerta d’atemptats reivindicats en nom dels GRAPO. La persistent política estatal d’afeblir econòmicament i infradotar d’infraestructures Catalunya ha donat com a resultat la nostra desestabilització com a país. Les tensions socials afloren demanant solucions a ajuntaments i Generalitat, enlloc de canalitzar-se políticament exigint responsabilitats a l’Estat. La vaga de mestres del dijous passat n’és un exemple: a un problema real, (la devalució de la funció docent), es reacciona amb reivindicacions confuses (contra la privatització de l’ensenyament), a les quals es respon des de l’administració amb projectes encara més desconcertants.  La campanya electoral que estem a punt d’iniciar gira al voltant del ritme i els continguts que marquen els partits espanyols, (contra l’escola catalana, contra l’estatut). I a sobre, des de la mateixa TV3, la mostra quotidiana del desconcert i la falta de referents que pateix el país, es titlla de “feixistes” (Cuní, dixit), uns joves que protesten a la UPF per la presència de Dolors Nadal del PP.

Cal centrar el debat electoral en la resposta que com a país cal tenir preparada per quan es faci publica la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut i vulnerant impunement la voluntat del poble català expressada en referèndum el 18 de juny del 2006. Cal introduir en la vida política plantejaments efectius cara a l’exercici del dret a d’autodeterminació  de Catalunya, no només celebrant que Kosovë sigui independent (el fet que el Parlament de Catalunya, avui mateix, no hagi pogut aprovar una declaració de suport al “nou estatus polític” assolit per Kosovë, també és il·lustratiu de l’estat de feblesa institucional en que ens trobem). 

Cal superar la desestabilització que ens impedeix reaccionar com a poble i ens fa vulnerables a les cada cop més agressives demostracions de força del nacionalisme espanyol. El general Mena publica un llibre on es ratifica en les seves opinions (que diu compartides àmpliament al sei de l’exèrcit) segons les quals l’Estatut és una amenaça per a la continuïtat de l’Estat espanyol, (i de moment, l’única resposta és la desafortunada frase de Joan Puig afirmant que “Espanya no té pebrots de treure els tancs”). Les respostes han de ser fermes i creïbles, no des d’un prepotència que no ens escau gens. Els independentistes hem de ser els primers a demostrar que l’adversari no ens desestabilitza, això ja és una primera victòria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *