Josep Ramon Fuentes i Gasó, professor de Dret Administratiu a la URV, va publicar el 9 de juny del 2000, a “El Periódico” aqueix article breu titulat “Desestabilitzar Catalunya” arran de quatre atemptats amb bomba contra oficnes d’ETT a Barcelona reivindicats pels GRAPO:
“En sectors dispars sembla que hi ha interès que Catalunya es degradi i es trenqui a trossets, mentre que precisament la nostra societat ha demostrat ser un model d’esperit plural que ha sabut combinar sempre confrontació cívica i consens.
Els atemptats amb explosius són una mostra d’un altre front que s’obre en aquesta política de desestabilització. El perill d’aquestes accions criminals és la temptació de ficar al mateix sac moviments radicals que reclamen una reforma del treball temporal a través de mitjans pacífics amb autèntics delinqüents responsables d’atemptats com els d’ahir, hagin estat realitzats o no pels membres de bandes armades.
El manteniment de l’estabilitat a Catalunya passa tant per una política de fermesa en la persecució i la desarticulació d’aquests grupuscles violents, com per obrir un diàleg -pendent i inexistent fins ara- amb els moviments radicals que no s’han identificat amb les accions violentes.
Les reivindicacions de col·lectius contra el treball temporal són legítimes i han de ser escoltades. Encara més quan la propseritat general no s’ha reflectit en una estabilitat més gran del mercat laboral. Les administracions central, autonòmica i local farien bé d’obrir unes vies d’integració amb els moviments radicals, però pacífics, perquè no s’hagi de parlar d’aqueix tema únicament quan un grup criminal comet un atemptat menyspreable.”
La relectura d’aqueix escrit suggereix reflexions més enllà de les referides a l’autoria sempre incerta d’atemptats reivindicats en nom dels GRAPO. La persistent política estatal d’afeblir econòmicament i infradotar d’infraestructures Catalunya ha donat com a resultat la nostra desestabilització com a país. Les tensions socials afloren demanant solucions a ajuntaments i Generalitat, enlloc de canalitzar-se políticament exigint responsabilitats a l’Estat. La vaga de mestres del dijous passat n’és un exemple: a un problema real, (la devalució de la funció docent), es reacciona amb reivindicacions confuses (contra la privatització de l’ensenyament), a les quals es respon des de l’administració amb projectes encara més desconcertants. La campanya electoral que estem a punt d’iniciar gira al voltant del ritme i els continguts que marquen els partits espanyols, (contra l’escola catalana, contra l’estatut). I a sobre, des de la mateixa TV3, la mostra quotidiana del desconcert i la falta de referents que pateix el país, es titlla de “feixistes” (Cuní, dixit), uns joves que protesten a la UPF per la presència de Dolors Nadal del PP.
Cal centrar el debat electoral en la resposta que com a país cal tenir preparada per quan es faci publica la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut i vulnerant impunement la voluntat del poble català expressada en referèndum el 18 de juny del 2006. Cal introduir en la vida política plantejaments efectius cara a l’exercici del dret a d’autodeterminació de Catalunya, no només celebrant que Kosovë sigui independent (el fet que el Parlament de Catalunya, avui mateix, no hagi pogut aprovar una declaració de suport al “nou estatus polític” assolit per Kosovë, també és il·lustratiu de l’estat de feblesa institucional en que ens trobem).
Cal superar la desestabilització que ens impedeix reaccionar com a poble i ens fa vulnerables a les cada cop més agressives demostracions de força del nacionalisme espanyol. El general Mena publica un llibre on es ratifica en les seves opinions (que diu compartides àmpliament al sei de l’exèrcit) segons les quals l’Estatut és una amenaça per a la continuïtat de l’Estat espanyol, (i de moment, l’única resposta és la desafortunada frase de Joan Puig afirmant que “Espanya no té pebrots de treure els tancs”). Les respostes han de ser fermes i creïbles, no des d’un prepotència que no ens escau gens. Els independentistes hem de ser els primers a demostrar que l’adversari no ens desestabilitza, això ja és una primera victòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume,
Estic d’acord amb el teu text d’avui i normalment coincideixo amb els plantejaments que expresses al teu bloc amb relació a la situació de Catalunya. Llàstima que tots aquests plantejaments no els senti, també, per boca dels actuals dirigents d’ERC i no els vegi reflectits en les seves accions, fins al punt que, si no fos perquè sé del cert que hi milites, diria que no sembles pas d’aquest partit i que ets un independentista deslligat que qualsevol partit. Malament si la resta de militants d’ERC hem de trobar en blocs com el teu l’esperança necessària per no caure en l’abatiment degut a l’actuació decebedora de la direcció actual. Confio que tard o d’hora el fer del partit es capgirarà.
tandebo ens entenguerem millor tots els catalanòfons i poguerem transcendir les petites baralles internes per aconseguir construir el país que necessitem,
potser ara mateix tot depén del veritable grau d’entesa que tinguem,
salutacions cordials,
Joan-Carles
però per l’altre costat, sense desestabilització no hi ha canvis!.
El problema és que fa falta que ERC li fotem una neteja i retornem la confiança (ja perduda) als independentistes i sobretot convençem els que encara no ho son per fer la revolució democràtica que comporta fer un referèndum per l’autodeterminació.
Benvolgut Jaume,
Una puntualització. És cert que el malestar docent ha catalitzat en una vaga. Tanmateix, el pla de privatitzar l’educació és ben real, especialment si mires la plana 16 del famós Document de Bases, i si hi fas una anàlisi en profunditat (fins i tot lèxica), on no és difícil trobar traduccions literals de l’anglès de diversos dels conceptes emprats per Tony Blair per una reforma educativa, el 1998, que possibilita avui que McDonalds pugui expedir titulacions oficials de secundària a Anglaterra. No és cap boutade, és real, això. El que ha passat, també, és que afortunadament els nostres docents saben llegir molt bé i interpretar clarament unes intencions que els mateixos responsables educatius no han sabut, ni volgut dissimular.
Avui he tingut accés a un document de treball del Consell Escolar de Catalunya. Hi ha una crítica demoledora dels plans d’un Maragall que va per lliure, i al marge del sentit de la comunitat educativa. El fet és que, abans de la vaga, hem tingut contactes amb el conjunt dels partits polítics, inclosa Esquerra. La primera cosa que sorprèn és que l’opacitat és tal que, tant Esquerra, com Iniciativa, com Convergència ens juren i perjuren que no han tingut accés a l’articulat d’una Llei que està escrita des de novembre, i que pràcticament ignoren els plans d’en Maragall. I francament, escandalitza molt que Esquerra, que se suposa que vol construir una Catalunya sobirana no sembli, aparentment, tenir una idea molt clara de com hauria d’ésser el nostre sistema educatiu, o fins i tot, si té prou sentit d’estat (sobirà) com per disposar d’un ensenyament potent i controlat clarament per l’estat i les institucions democràtiques. O que, per no comprar tiquets per al Dragon Khan, no es desmarquin de les aventures neoliberals del PSC.
Ben cordialment,
Xavier
Amb els polítics catalans, anomenats antigament catalanistes, sobiranistes i independentistes, tirant-se els plats pel cap, i comportant-se com uns nens petits. Per una banda dient-li Ridao a Mas: "Què tu vols que Madrit et nomeni President, mira ho posa aquí – tot seguit li ensenya uns papers-" En Mas replicant: "Que no, que jo sere President si ho vol Catalunya, encara que el Parlament- que es qui l’ha d’escollir- no ho vulgui, elis,elis…". I per altra banda Oriol Pujol passant llista, i posant falta i una nota als pares, en els diputats que van arribar tard.
Tenim mala peça al teler, Jaume!