Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

13 de febrer de 2008
3 comentaris

Patriotes i cristians

Ahir un bon amic em va fer notar que alguns dels darrers escrits que he penjat en aquest bloc desqualifiquen sense matisos Duran Lleida, i de retruc Unió.

 

El seu suggeriment és un bon motiu per puntualitzar que la ideologia social-cristiana té una llarga tradició a Catalunya i no és la meva intenció demonitzar-la per principi. El catolicisme tradicionalista de finals del segle dinou (Torres i Bages, Balmes) identificaven l’ànima col·lectiva dels catalans amb l’esperit cristià. No és pas casualitat que als anys vint del segle passat hi florís una activa  i il·lustrada generació de joves catòlics profundament catalanistes.

UDC fou l’expressió política d’aquest corrent i Carrasco i Formiguera el seu màxim exponent. Entre la militància demòcrata-cristiana d’avui  perviuen destacats representants d’aquesta concepció catòlic-republicana, com Agustí Bassols, i potser pot rebrotar si prosperen les posicions del grup “El Matí” (www.elmati.org). També les seves Joventuts llueixen ufanosament l’estelada en els actes públics, un símptoma esperançador de cara al futur.

El catolicisme ha estat, en el passat recent, l’eix vertebrador de la consciència nacional en països com Polònia o Euskal Herria, avui la religió catòlica no pot jugar un paper similar en el cas català ja que la desnacionalització de la jerarquia local és evident, com ha constatat Salvador Cardús. Existeixen nuclis catòlics amarats de profund sentiment patriòtic però són laics en la seva majoria.

Tant de bo la regeneració política que s’intueix en els partits catalans per després del 9 de març es doni també a UDC. Mentrestant el lideratge de Duran Lleida no deixa lloc a dubtes sobre quines són les seves intencions, ben allunyades dels objectius nacionals que inspiren Unió. Encara conservo un fulletó editat per Unió amb motiu de l’Onze de setembre de 1972 i el llenguatge patriòtic  amb que va ser redactat encara avui m’esperona rellegir-lo. Els partits subsisteixen als seus líders conjunturals, amb aquesta esperança confiem veure retornar Unió a la línia sobiranista.

Post Scriptum, 11 de setembre del 2021.

Avui he assistit per primer cop a la missa en sufragi dels patriotes catalans que que se celebra a l’església de Saanta Maria del Mar de Barcelona promoguda per la Lliga Espiritual de la mare de Déu de Montserrat. He après que la primera vegada que es va celebrar va ser l’any 1886 i que el governador civil va prohibir al canonge Collell pronunciar el sermó que tenia previst. M’ha frapat el sentiment patriòtic i l’espiritualitat de l’acte, el contingut de les pregàries i la massiva assistència. M’he emocionat cantant el Virolai i els Segadors, i he après moltes coses que hauré de reflexionar políticament sobre el nacionalisme i la catalanitat.

Post Scriptum, 13 de febrer del 2023.

El proppassat 7 va  fer cent set anys de la mort de Josep Torras i Bages (1846-1916), bisbe de Vic i eminent intel·lectual, conegut sobretot per l’obra “La tradició catalana” (1913),  un text de referència per tothom que s’interessi pel pensament nacional català.  Des de la perspectiva ideològica del tradicionalisme catòlic participa del corrent cultural compartit amb Antoni Rovira i Virgili o Francesc Maspons i Anglasell que considera la llengua i el dret les dues expressions fonamentals de la identitat i la mentalitat del poble català.  Ell mateix afirma: “rebutjar l’existència de l’esperit nacional és meysprear la nació, és destruir la història, la literatura i la filosofia d’un poble, i fins sa legislació ” (pàgina 31, de l’edició d’Editorial Selecta, 1966) i conclou, “si l’eperit de la pàtria viu, tindrem pàtria; si mor, morirà ella mateixa” (pàgina 33).

La dimensió espiritual col·lectiva forjada al llarg dels segles és un patrimoni immaterial de la qual cap poble pot prescindir, i menys el català,  si vol persistir i sobreviure a l’alienació i assimilació que exerceixen  els estats espanyol i francès mitjançant els respectius ordres estatals. Del darrer quart del segle passat ençà impera al nostre país un progressisme abstracte i banal refractari a la catalanitat que en prescindeix expressament en nom d’un cosmopolitisme superficial que tot just encobreix un hispanocentrisme real. Aqueixa idelogia de substitució de tota forma de pensament català autocentrat abraça causes ficticies que sovint són també estèrils i contraproduents per la veritable causa nacional catalana (el wokisme i les “lluites compartides“, a les quals és inconscientment addicte el govern presidit per Pere Aragonès).

Rellegir, doncs, aqueix llibre de Josep Torras i Bages és una font de reflexió encara vàlida avui dia, (relativitzant les al·lusions crítiques de l’autor al parlamentarisme o la maçoneria), per contribuir a capgirar la tendència hegemònica que redueix la interpretació política i econòmica conjuntural de la realitat a uns nivells superficials que obstaculitzen tot plantejament de reconstrucció social de la nació catalana. “L’acció vital o moviment lliure d’un poble s’encamina a un fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional, el qual no és altra cosa que el pensament de tots els ciutadans que coincideixen entre si. Quan no hi ha aquesta harmonia de pensaments, no hi ha esperit nacional, ni vida nacional tampoc; perquè l’acció del cos social és nul·la, l’esperit pugna amb si mateix; les divisions, veritable senyal de mort, gasten l’energia individual, i el poble ja no és poble, sinó turba” (pàgina 32). Aqueixa unitat finalista que propugna pel poble català la contrasta amb aqueixa constatació avui encara dissortadament certa escrita a la mateixa pàgina: “Tota l’acció pública dels ciutadans espanyols consisteix a batre’s per poder arreplegar la poma suculenta de l’arbre del poder, plantat a la capital de la monarquia”.

Clou el llibre el capítol dedicat a reivindicar l’esperit de l’escola jurídica catalana  amb un repàs a les aportacions dels grans juristes cristians a la conformació del dret català, des de Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Lluís Vives, Jaume Callís i tants altres, per acabar amb una cita de Jaume Balmes i un consell de collita pròpia “dient que la constitució espanyola deuria de poder-se incloure en les dues cares d’una moneda, i afegeix les següents típiques paraules: “Aunque sea con pérdida de noventa por ciento sobre el valor nominal, no queremos más papel, queremos metalico sonante”. Sentència a què convé que s’atenguin els joves catalanistes, si volen servar i restaurar el vell i robust esperit de la terra, i  no construir una Catalunya de paper” (pàgina 425).

Post Scriptum, 2 de març del 2023.

Lectura recomanada: “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, d’Hilari Raguer, Editorial Claret, Barcelona, 2012.

  1. En Durán i LLeida, home llest, es un complet "cinictrepapocavergonya" , si en malhaurat Carrasco aixequés el cap!!! LLástima per els companys de UD , que conec i sè, que tenen un concepte clar de païs. Mai podré oblidar lal nostre Parlament, després de Perpinyá, amb quina crueltat i vilesa es va atansar contra en Carod "Vosté qui es pensa que es?" escridasant varies vegades amb el seu habitual cinisme. Només veure’l em fa mal l’estomac. Es molt habil    

  2. I republicans. A Unió també hi ha molts republicans. És un partit nascut amb la República on molta gent té clar que des de Marti l’Humà els catalans no tenim rei.  Emili

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!