Sobiranisme civil és la denominació en voga que, a falta d’una identificació més precisa, hom utilitza per referir-se a les entitats cíviques i plataformes socio-polítiques que des de fa un parell d’anys encapçalen la mobilització popular pel dret a decidir.
Des de la manifestació del 18 de febrer de fa dos anys, (que va suposar la irrupció de la Plataforma pel Dret a Decidir, fins a la del proppassat 1 de desembre també promoguda per la PDD en coordinació amb altres entitats com Sobirania i Progrés), ha passat prou temps com per poder fer-ne una primera valoració.
D’entrada, resulta evident que les plataformes sobiranistes sorgeixen arran del fracàs del procés de reforma estatutària, situen en el centre del debat públic el dret d’autodeterminació i apel·len a la mobilització dels ciutadans en època d’inhibició social respecte de l’activitat política. Amb la seva actitud donen una resposta nacional catalana a una conjuntura en la que els partits parlamentaris no estan en condicions d’oferir una alternativa amb sentit estratègic.
Ara mateix, les plataformes sobiranistes promouen la recollida de signatures pel dret a decidir el mateix 9 de març, capitalitzen la visita d’Ibarretxe a Barcelona, una d’elles -el Centre d’Estudis Sobiranistes- enllesteix un projecte de llei de consultes populars. Però, d’aquestes iniciatives quins resultats concrets s’obtenen ? Quina continuïtat es dona a l’esforç de mobilització que comporten? En què s’ha avançat després del 1-D ? Quin efecte ha tingut aquella manifestació multitudinària en la gestió estatals de les infraestructures de servei a Catalunya? La desconnexió entre el sobiranisme civil i el polític és evident sense que, a hores d’ara, hi hagi fórmules de complementarietat entre un i altre que permetin engegar efectivament un procés d’autodeterminació.
Aquesta serà una qüestió a abordar immediatament després de les eleccions espanyoles per parts de tots els agents implicats però, independentment que arribi aquest moment, el sobiranisme civil hauria de plantejar-se mecanismes de coordinadors que el potenciïn i el facin més eficaç i, de manera prioritària, com estendre el moviment al conjunt dels Països Catalans. Assolir aquest objectiu donaria potencialitat i credibilitat a la reivindicació autodeterminista. Per donar un primer pas podríem començar fent manifestacions a favor de TV3 com a televisió nacional arreu de la nació i no deixant a soles els valencians lluitant contra la censura al seu territori.
Post Scriptum, 20 de gener del 2022.
La fallida del sobiranisme polític arran de la reculada posterior a l’octubre del 2017 per retornar a l’autonomisme estèril es fa patent aqueixos dies amb l’escàndol de les “llicències per edat” inventades per Benach i la nul·la capacitat de gestió del Govern Aragonès. El sistema de partits ERC/Junts per Catalunya/CUP, amb diferents graus de responsabilitat, està en un atzucac incapaç de capgirar la dinàmica de desconstrucció del procés independentista. Aqueixes circumstàncies fan necessari que el sobiranisme cívic representat fonamentalment per l’ANC i el Consell per la República reprengui la iniciativa amb propostes creïbles i viables per fer front al conflicte entre el poder espanyol i el poble català.
En el meu post Masses causes per un mateix fi. La Independència de Catalunya, ja faig palès la necessitat de la creació d’un lobby social que líderi, tota aquesta força civil.
Societat civil, al meu parer, no té sentit. A no ser que civil sigui contraposat a militar.
Les plataformes sobiranistes són moviments socials, fets pels ciutadans. Tothom en forma part de la societat, no de la societat civil. Per tant, per esmentar la "societat civil" seria millor usar moviment ciutadà o d’altres que no incloguessin la paraula civil.
Dispenseu i endavant.
Crec que en gran part el sobiranisme civil ha sorgit per la por i tacticisme dels partits, aquests que havien de ser el motor, resulta que s’han convertit en un escull per donar un pas endavant. No crec que s’hagin de barrejar i utilitzar les plataformes i les seves accions per part dels partits polítics, cadascú el seu espai. Tanmateix, l’aproximació dels partits sobiranistes i la col·laboració es farà necessaria per anar junts cap a l’objectiu final.