Jaume Martínez Vendrell (Santa Coloma de Cervelló, 20 d’abril del 1915 – Barcelona, 24 de novembre del1989) fou un patriota català excepcional, per comprovar-ho només cal llegir la seva autobiografia “Una vida per Catalunya. Memòries 1939-1946” (Editorial Pòrtic, Barcelona, 1991).
Joan Triadú en va redactar el pròleg reflectint una personalitat rica i coratjosa que va merèixer el respecte generalitzat dels qui el van tractar personalment. No és el meu cas dissortadament, però he tingut ocasió de llegir part de la seva correspondència quan vaig escriure la biografia de Jaume Cornudella (“Un home del silenci”, Pagès Editors, Lleida, 2001). Els dos Jaumes eren íntims amics i companys de lluita des del temps de la guerra del 1936-1939.
Jaume Martínez era assidu visitant d’Antoni Andreu al molí de “cal Celdoni” a Montblanc, Pep Andreu em comenta sovint el record que guarda d’aquesta generació de patriotes de pedra picada. Robert Surroca en els seus llibres en dóna també testimoni trencant l’oblit a que s’ha volgut condemnar la resistència independentista al franquisme. Avui es sobredimensiona a col·laboradors de l’espanyolisme com Jordi
Solé Tura i es persegueix la memòria de patriotes com Martínez Vendrell.
Segons informa Vilaweb, els jutges de l’Audiencia Nacional han citat a declarar al que fou batlle de la vila nadiua de Jaume Martínez, Santa Coloma de Cervelló, pel fet d’haver-li dedicat el carrer on va néixer. El fill de Josep Maria Bultó, industrial executat per l’Exèrcit Popular Català l’any 1977, ha instat el procediment judicial al·legant que Jaume Martínez fou membre d’aquesta organització tot i que no fou pas condemnat per aquesta mort.
És humanament comprensible el dolor del fill de la persona assassinada però no és admissible políticament, des d’un punt de vista nacional català, que les accions atribuïdes a EPOCA fossin excloses de l’amnistia del 1977 quan els crims del franquisme han quedat impunes en la seva totalitat. Tots els militants d’ETA acusats d’accions anteriors a l’entrada en vigor de l’amnistia se’n beneficiaren sense excepcions, els independentistes catalans que practicaren la lluita armada, no.
Jaume Martínez tornà de l’exili l’any 1988, es presentà a la policia espanyola, fou empresonat tot i estar greument malalt, sol·licità acollir-se a les mesures de reinserció ofertes als militants d’ETA que renunciaven a lluita armada i no obtingué resposta. Joan Raventós intentà gestionar l’indult sense èxit i això que Narcís Serra era vice-president del govern del PSOE. Com Manuel Viusà, Jaume Martínez fou perseguit fins a la mort.
A l’Estat espanyol no hi ha hagut, com a Sud-àfrica, “comissions de la veritat”, aquí hi ha hagut impunitat pels franquistes i s’han preservat, com a fets consumats, les seves conseqüències col·lectives. La trajectòria de Jaume Martínez Vendrell s’ha ponderar en la seva totalitat: ell salvà la vida de molts jueus que fugien de la França ocupada pels nazis, ajudà a arribar a Portugal molts pilots aliats caiguts en sòl europeu, fou torturat passà llarga anys a la presó. Com es valoren tots aquest fets ? Quin reconeixement mereixen ? Pels independentistes catalans d’avui és un deure moral i polític la defensa de la memòria de Jaume Martínez Vendrell.
De tota mena el que cal tindre clar és defugir d’actituts criminals i genocides sobre les altres nacionalitats de l’Estat.
Com més gran sigui la força de l’independentisme a les comunitats catalanes, més rigorosa serà la repressió dels espanyols i més es conculcaran els principis democràtics. És el mateix procés que es dona al País Basc, on la tortura es torna a institucionalitzar i per tant no tardarem gaire a sofrir-la aquí. El Sr. Comellas, qui fou Batlle de Santa Coloma de Cervelló, molt probablement serà punit pel reconeixement que representa el posar el nom a un carrer per a un home que no s’arronsà mai. Jo vaig viure el procés de donar noms als nous carrers perquè el poble creixia molt i puc donar fe que es va fer amb la participació de tots els veïns que hi volgueren ser, i per tant el judici del batlle és el judici de tots els veïns del Sr. Martínez Vendrell. Mai al poble hi hagut polèmica sobre el tema, i per tant al meu entendre fora important que el poble de Santa Coloma de Cervelló fes arribar als fills del Srs. Bultó i Viola, el respecte que mereix el seu dolor, que també és el nostre perquè som i volem ser un sol poble; dolor però que no hauria de ser excusa per menystenir la necessitat que tenim de no oblidar els com vostè molt bé diu "foren perseguits fins a la mort" per defensar justament les nostres comunitats, i conjurar-nos tots per millorar les eines democràtiques tan precàires que tenim i evitar que situacions doloroses com les que ara es desvetllen no es produeixin mai més. Sense justícia no hi pot haver pau, vet aquí.
Efectivament en Jaume va ser perseguit fins a la mort com molt bé expliques. Voldria afegir a tot plegat que quan va travessar la frontera , malalt, retornant de l’exili a Andorra, ho feu amb el compromís de líders socialistes , en aquell moment en el govern, que no hauria de patir presó de nou. El que aquells `traïdors´van ometre va ser que abans havia de `confesar´per escrit determinades accions `terroristes´. Com a home de principis que era, un cop detingut i traslladat a Madrid, va refusar sotmetre’s a aquesta coacció, i per aquest motiu ,reitero malalt, va estar empresonat un temps preciós que li va acabar de malmetre la torturada i esgotada salut que encara conservava. Desgraciadament les dues vegades en que va anar a parar a la presó va ser per deslleialtats d’altres al seu voltant. Algú em va dir una vegada que si en Jaume s’hagués dedicat més a la seva vessant política i menys a la militar hauria arribat molt lluny; potser si líders amb les idees tan clares com ell ens haguessin governat en els moments claus, ara Catalunya viuria sobirana,lliure i independent.