També és una situació anòmala que els partits desfilin en darrer lloc en la manifestació del 1-D, per definició, les organitzacions polítiques han de tenir un paper d’avanguarda (en el sentit no leninista del terme). No hi haurà procés d’autodeterminació si els partits no n’assumeixen el lideratge. Tot i que les plataformes sobiranistes tenen una funció complementaria transcendental (d’estudi com el CES o de mobilització com la PDD), els mateixos partits han de fer les canvis interns que calguin per recuperar el prestigi social i el rol capdavanter que els pertoca. La disfunció actual, de la què aquesta conferència dóna testimoni, és una situació a superar cara al futur immediat.
El contingut de la xerrada del lehendakari segurament no desvetllarà els detalls jurídics i procedimentals de la seva iniciativa, prevista pel 25 d’octubre d’enguany, justament uns aspectes que correspondrà als partits polítics valorar i aprofitar, si s’escau, per a la realitat nacional catalana i les eventuals iniciatives que es puguin formular en el futur a casa nostra. En tot cas, el suport cívic i polític català a una aposta per un futur en pau i llibertat al País Basc és també una forma d’ajudar-nos a nosaltres mateixos a prendre la iniciativa com a poble. I més tenint en compte, que si bé les raons dels partits espanyols per oposar-se al dret a decidir en el cas basc són diferents a les que s’empraran en el cas català, l’actitud d’oposició frontal serà a la fi idèntica.
Post Scriptum, 14 de gener del 2022.
Carles Castellanos va fer una anàlisi crítica i encertada de la conferència del Lehendakari en aqueix apunt publicat a Llibertat.cat el 18 de gener del 2008, “Ibarretxe a Barcelona: fortaleses i febleses de la burgesia democràtica”:
“L’acte d’ahir al vespre del lehendakari Ibarretxe (convidat per la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progés i el cercle d’Estudis Sobrianistes) va posar en evidència diferents aspectes de la complexa i ascendent lluita per la independència, no sols al País Basc sinó també als Països Catalans.
El lehendakari va fer una exposició ferma i ben estructurada del seu full de ruta per a desencallar el conflicte basc, que va situar com una renovació del pacte entre el poble basc i l’Estat espanyol, partint del respecte escrupolós del dret de decidir del poble basc.
La fermesa d’Ibarretxe en la defensa de la voluntat del poble basc és un exemple de coherència i de solidesa polítiques que contrasta amb el tarannà empatollat i pusil·lànime dels polítics parlamentaris de la nació catalana. La força de la personalitat del primer mandatari basc va engrescar el públic assistent que es va encomanar de la fermesa en la defensa dels drets nacionals, fet que va portar a diverses ovacions entusiastes i a un prolongat i reiterat crit d’“in-de-pen-dèn-ci-a!”de tota la nodrida concurrència. L’observació de centenars de persones – en bona part “endiumenjades” – exaltades en un crit independentista unànime, hauria de fer pensar els més repatanis a la reflexió.
L’acte d’ahir va ser un episodi d’una important rellevància política que se situa dins l’efervescència que somou el nostre país des de fa uns mesos. Aquesta constatació, però, no ens hauria d’impedir pas de veure les febleses i contradiccions del discurs que vam sentir ahir. Tal com deia més d’un present en els comentaris posteriors, amb un sa esperit crític, el discurs d’Ibarretxe “té trampa”: en la seva exposició, el lehendakari no va parar d’atacar ETA i l’ús de la violència d’aquesta organització com l’únic element violent-distorsionador de la convivència democràtica. I l’Estat, company? On deixes l’Estat espanyol i el seu aparell de carnisseria? És per això que malgrat la possible bona voluntat de l’orador, el to general de l’exposició no va passar de ser una nova edició de les “volades de coloms” a què ens té acostumats el sobiranisme dels sectors burgesos.
El full de ruta d’Ibarretxe és un sòlid compendi de principis democràtics però és un discurs feble (com no pot ser d’una altra manera), a causa de la seva manca de pensament dialèctic, és a dir, de manca d’anàlisi de la realitat social partint de les contradiccions reals. És difícil imaginar l’Estat espanyol com un espectador imparcial en l’evolució dels contenciosos nacionals pendents. És ingenu i propi d’un pensament social feble i èticament vacil·lant, situar ETA com a únic element “violent” al si del conflicte basc, coneixent el caràcter sanguinari de la repressió de l’aparell de l’Estat espanyol.
Això no ens hauria de sorprendre. El pensament democràtic burgès és i serà aquesta exhibició del “vols i dols”, de truites sense trencar ous, de fer les coses canviant el mínim. Cal estar atents, perquè els fulls de ruta fets sense una anàlisi rigorosa de la realitat política i social ens podrien portar a un cul-de-sac de conseqüències lamentables. L’esquerra independentista es troba actualment amb l’obligació d’acabar d’elaborar i d’endegar una proposta completa que no es quedi a mig camí.
La novetat de la situació actual és que la burgesia democràtica a Euskadi s’ha posat a caminar (amb l’oposició de la burgesia immobilista) i a Catalunya comença a fer-ho. Als Països Catalans, però, el pensament burgès democràtic encara no s’ha obert camí en el camp parlamentari i posa, abans de la defensa del poble català, la defensa de la poltrona. L’assumpció de la defensa democràtica de la nació catalana pels sectors més dinàmics de la burgesia és un element positiu i necessari en el camí cap a la independència. Però, com sabem, no és un element suficient.
La mobilització del conjunt de la nació catalana és una altra cosa. La lluita per la independència és la defensa democràtica dels drets nacionals del conjunt la nació catalana, començant pel dret de decidir, i va més enllà de la defensa de les possibilitats de la burgesia de “fer negoci”, tal com els sobiranistes de pensament burgès com Alfons López Tena formulen amb tota claredat. La lluita per la independència és un moviment de renovació democràtica que ha de portar a la República dels Països Catalans sistema polític nou que abocarà a la superació de les limitacions democràtiques del sistema polític vigent. No té sentit la hipòtesi idealista dels sectors moderats, d’un sistema parlamentari català que sigui la simple continuació de les mancances i limitacions, en participació democràtica i en equitat social, del règim putrefacte actual.
Tots els independentistes demòcrates sincers, com els que integren la Plataforma pel Dret de Decidir, principal convocant de l’acte que comentem, haurien de ser conscients de les limitacions del discurs dels sectors burgesos que ens pot deixar a mig camí en el procés cap a la independència, i assumir amb honestedat i radicalitat democràtica les conseqüències polítiques i socials del procés sobiranista. En el moment present és important afrontar el cor del debat de manera decidida si volem treure el nostre país de l’atzucac. L’entusiasme independentista de tot un poble que es comença a despertar reclama un nou esforç de claredat política.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord que els partits polítics haurien d’estar a primera fila de la conferència, però realment la societat civil i les diverses plataformes sobiranistes que el representen van molt per davant dels partits, simplement diuen les coses clares i els objectius a assolir. Els partits catalans amaguen el cap sota l’ala.
PP, PSC i CIUDADANOS evidentment son contraris a decidir res que no ho decideixi l’estat espanyol, ICV manté la seva indefinició amb el federalisme utopic que no creu ningu, CIU vol decidir no sap el que, amb en Duran de cap de llista que no el veig votant a favor de l’autodeterminació i ERC de moment no porta les bones intencions a la practica i provoca grans contradiccions en les seves bases.
No veig ningú amb la valentia que ha demostrat el lehendakari per enfrontar-se a l’estat i sinò s’abandona el tacticisme i la por haurem de veure com altres nacions com Euskalherria salten el mur i nosaltres no.
Albert Cortés