Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

8 de gener de 2008
4 comentaris

Amb Hillary Clinton

A la blogosfera sobiranista catalana se segueix amb interés el llarg procés electoral nord-americà.

 

Particularment penso que en tant que catalans tenim altres preocupacions prioritàries, (per exemple les eleccions espanyoles del març vinent). En canvi  m’ha sobtat el grau de coneixement que tenen del mapa polític ianqui alguns amics meus dels quals no sospitava aquesta filia. Mentre sopàvem a peu dret tres joves professionals, formats a les nostres universitats i graduats a l’estranger, m’alliçonaven amb tota mena d’arguments sobre la dissort que li auguren a Hillary Clinton. Segons ells, la que podria ésser la primera dona presidenta dels USA, la que ha sostingut al seu marit, un tal Bill, que ho ha estat nominalment durant vuit anys, pot perdre la condició de referent renovador atesa l’àparició imprevista de l’efecte Obama. Aquest pot ésser el primer candidat afro-americà amb possibilitats raonables de capitalitzar les ànsies reformadores dels ciutadans cansats del predomini del clan Bush.
Mig en broma, aquests amics que han estat en el passat alumnes meus, em feien saber que en les societats avançades els processos renovadors que realment triomfen no provenen generalment des de dins dels aparells dels partits d’ordre (els que preparen les seves pròpies renovacions). Em fan adonar de la nul·la incidència internacional de la política exterior espanyola i  de la baixa prioritat que els nacionalistes catalans políticament organitzats dediquem a la projecció global de la nostra causa nacional.

Barcelona és més coneguda, fora de casa nostra, per les manifestacions contra la guerra d’Iraq que en pro de l’autodeterminació de Catalunya. Els meus amics m’han atabalat, fins al punt de tenir compassió de mi, des d’una perspectiva generacional i política que em supera. Només els demano implicació i coratge per treure de l’atzucac nacional en que es troba la nostra estimada pàtria. Encara que els passi com a Hillary, que quan arribi l’hora de la victòria de les seves tesis, la glòria se la pugui emportar un altre.

 

Post Scriptum, 9 de juny del 2016.

Finalment, Hillary Clinton serà candidata pel Partit Demòcrata i podrà aspirar a succeïr a Barack Obama a la Casa Blanca, malgrat que ha quedat molt afeblida pel desgast que li ha causat durant la campanya de les primàries el demagog Bernie Sanders i les seves pròpies errades, s’enfrontarà a Donald Trump amb possibilitats de victòria atès que jugarà la carta del mal menor i el vot útil. A favor seu, l’oportunitat que per primer cop una dona assoleixi la presidència dels EUA i el repte de mantenir la condició de primera potència democràtica mundial.

 

Post Scriptum, 6 de novembre del 2016.

Segons publica avui el diari Ouest-France, Hillary Clinton i François Hollande serien parents llunyans, que possiblement s’apropin en la desfeta política que les enquestes pronostiquen tant a l’un com a l’altre.

  1. els teus alumnes tenen raó. El que cal és ser-hi allà i en el moment oportú.
    Moltes "empreses"que han assolit l’èxit ho ha fet en circumstàncies paradoxals. De vegades no eren prou madures i el factor "bloqueig" – que es diu en la teopria de la creativitat-ha estat insuperable.

    Jaume, ho aconseguirem segur, no sabem com, ni quan; però sí que ho assolirem.
    Una abraçada

  2. Jaume,

    La victòria ajustada de la candidata Clinton a New Hampshire frena la sorpresa Oh-bama!, però el cert és que només fa una setmana s’hauria vist com una victòria extraodinària.

    La campanya Obama dóna una lliçó important a la política catalana: la il.lusió, la passió, l’ambició política, son indispensables per a la victòria i ajuden a recollir vots entre la cada cop més gran bossa d’abstencionistes. La passivitat política de l’electorat català tot al llarg del darrer cicle electoral té molt a veure amb la falta d’èpica de totes les opcions. L’excel.lent resultat d’ERC el 2003 es pot interpretar també des d’aquest punt de vista.

    Una altra cosa és que el canvi que representa Barack Obama tingui trellat més enllà de la imatge kennediana i el carisma personal. Fins a Iowa l’equip Clinton l’havia ignorat expressament. Tan bon punt l’han vist com una amenaça i han començat a recordar alguns vots seus al senat i opinions pro-guerra d’abans del 2004 el miracle Obama s’ha començat a esvair.

    De tota manera es presenta apassionant. També ho serà el debat republicà que tot just comença entre en Giuliani en McCain. Llastima que en Ron Paul durarà poc en campanya. El seu discurs per a reconvertir l’imperi americà en la republica que era és el més trencador de la campanya.

    Fins aviat,
    Marc Arza

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!