Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Un article extemporani sobre la desobediència

Aquesta setmana, ahir o avui, havia de publicar un articlet a Vilaweb, però tot va tan de pressa que m’ha quedat extemporani. Planteja algunes qüestions sobre la manera de fer entrevistes i, sobretot, de donar-ne posteriorment notícia, arran de les preguntes que havíem sentit fer últimament a alguns dels líders polítics del país. El tema no que no és obsolet, i segur que hi haurà noves portunitats per abordar-lo. Mentrestant, el deixo aquí, ves, que ja el tenia escrit… […]

 Quan l’entrevistadora demana insistentment sobre la desobediència civil

Les últimes setmanes hem sentit a parlar tot sovint de desobediència. Recordo, fa un parell de diumenges, que Marta Rovira va haver de fer front a unes preguntes sobre la cosa que li adreçava Sílvia Cóppulo, i semblava que volia que contradigués Oriol Junqueras. I és que Junqueras, vuit o deu dies abans, s’havia trobat en una situació similar, havent de respondre sobre la possibilitat de desobeir futures prohibicions del tribunal constitucional, aquesta vegada a preguntes de Mònica Terribas.

Junqueras va encarar la pregunta sàviament, per bé que les seves paraules hagin donat peu després a tota mena d’escarafalls (i que poc que els costa a alguns fer escarafalls…): simplement, va recordar que quan es parla de desobediència civil els antecedents exemplars són, ni més ni menys, va dir ell, el de Martin Luther King o, hi podria afegir ara jo, el del Mahatma Gandhi. Poca broma, doncs.

També van ser molt atinades, opino, les respostes de Marta Rovira, que va defugir utilitzar l’expressió, massa rendible per als titulars fàcils, i alhora que la defugia va saber legitimar-la doblement. Primer, recordant que és intenció i voluntat dels partits polítics que donen suport a la consulta emparar legalment totes les iniciatives que hi han de conduir, si més no sota la legalitat catalana. No es pretén desobeir, doncs, ans al contrari: es tracta d’obeir el nostre propi marc juridic. Bon capgirell. I segon, insinuant amb naturalitat que, comptat i debatut, la societat civil catalana ja fa temps que va emprendre el camí de la desobediència a l’autoritat espanyola. O no és una forma de començar a desobeir mobilitzar-se com ens hem mobilitzat els darrers anys per reclamar i exigir de depassar l’embut constitucional?

L’episodi de les interpel·lacions radiofòniques sobre la qüestió de la desobediència als líders d’Esquerra, entre d’altres, dóna peu a comentar algunes coses. Ara mateix me n’interessen un parell. La primera, més general, té a veure amb la feina dels periodistes. La segona, amb la desobediència.

Va ser il·lustratiu escoltar els informatius posteriors a totes dues entrevistes. D’entrada, en presentaven sengles fragments com a declaracions a l’emissora per part d’un i altre entrevistat. Digueu-me primmirat, però el que s’explica en una conversa, fins i tot formal, no són estrictament “declaracions”. El gènere, que és context, hauria de fer matisar una mica més les coses als professionals de la informació… (Posem-ne un altre exemple: comença a ser massa freqüent que els butlletins horaris recullin les paraules d’un tertulià –i n’hi ha de ben bons i carregats de raons i que són tota una autoritat en el seu camp– i les presentin, també, com a “declaracions”. No, diria que, en una tertúlia, el que s’hi fa no són mai declaracions!)

Però és que, a més, ni en un cas ni en l’altre no van ser els entrevistats qui vagin declarar res a propòsit de la qüestió. Em sembla que ho recordo bé: van ser Cóppulo i Terribas qui van plantificar, respectivament, a Rovira i a Junqueras el terme desobediència davant el micròfon i hi van insistir fins que l’un i l’altre van respondre com hem reportat. Amb la prudència que els correspon. Els qui em coneixen saben, i elles també, que aprecio molt tant personalment com professional totes dues periodistes. Però això no treu que em sorprengui que, de vegades, pugui semblar que plantegen l’entrevista amb el titular decidit per endavant. O com una guerra de nervis en què es busca fer caure l’entrevistat en contradicció amb ell mateix, amb els seus coreligionaris, amb els seus companys de viatge…

No dic que no s’hagués de preguntar sobre la desobediència: segurament el moment que vivim i les declaracions prèvies –ara sí– d’altres responsables polítics hi obligaven. Però ni en un cas ni en l’altre aquest va ser el tema central ni l’afirmació principal dels entrevistats. Per això goso dir que els talls de veu i els titulars escollits pels punts horaris informatius no recollien gens ni mica ni l’esperit ni la literalitat de les entrevistes.

Només faltava que es demanés també al president Mas si pensava fer cap crida a la desobediència, i no ha faltat qui ho ha fet després que signés el decret de convocatòria. I també ell, torno a opinar, ha estat a l’alçada amb la seva resposta, i amb una capacitat de matís que ha decebut els qui l’escoltaven amb avidesa de titulars fàcils. I ha sabut contestar sense desmentir ni contradir, sinó més aviat en sintonia, lliguem-ho, amb les paraules prèvies de Jonqueras i de Rovira.

Perquè, amb tot això –anem pel segon comentari–, es va plantejant la qüestió de la desobediència, sembla, i potser més que es plantejarà, com si es pogués tractar d’una consigna oficial, governamental fins i tot. I diria que no. Si més no si parlem de desobediència civil.

Serem els ciutadans que gosem fer-ho els que, quan n’arribi l’hora, desobeirem aquells preceptes de les autoritats presumptament competents que no estiguem disposats a seguir. Alguns ja ho hem fet altres vegades (els homes de la meva edat tenim memòria nítida de l’objecció de consciència al servei militar, tampoc no fa pas tants anys, que ha estat una de les campanyes de desobediència civil de més èxit que s’hagi viscut mai al nostre país). I, si cal, ho tornarem a fer. Més: quan calgui, ho tornarem a fer. No se m’acut ara quin en podrà ser el motiu, però estic segur que l’Assemblea Nacional i Òmnium Cultural ja en van fent la llista. Els hi ajudem?



  1. Esplèndida argumentació! Jo, que no sé de periodisme ni gota, ja fa temps que estic frustrada amb la utilització barroera de comentaris, declaracions, frases fora de context de molts periodistes “professionals”. De fet, per a mi, i sento dir-ho, és una de les professions més desprestigiades a Espanya des de fa dècades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.